Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La crisi del 1568
28/07/2018 Dídac López
Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat

Per Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat

Si situem l’inici de la modernitat en la denominada “descoberta d’Amèrica” i en la conquesta subsegüent dels imperis asteca i inca com a base per a la forja del primer gran imperi transcontinental, l’imperi espanyol, cal assenyalar que aquest procés patí un important sotrac en el segle XVII. En la història demogràfica europea hom ha fet un paral·lel entre la crisi del segle XVII i la del segle XIV. Si en el segle XIV la data fatídica és la del 1348, associada amb el punt àlgid de la pesta negra, en el segle XVII hom marca especialment el període conegut com “la Guerra dels Trenta Anys”, que arrenca just ara fa 400 anys, amb una crisi al Regne de Bohèmia. En certa mesura, els fets que conduïren a la Praga del 23 de maig del 1618, arrenquen 50 anys abans, amb l’anomenada “crisi indiana” que, juntament amb altres esdeveniments, havien de posar en un destret l’hegemonia de les dues branques del Casal d’Habsburg sobre la política europea i mundial.

La Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) en la qual es defineix la sèrie de pugnes per l’hegemonia a l’Europa Central s’encavalca amb la Guerra dels Vuitanta Anys (1568-1648) en la qual s’inclouen una sèrie de lluites que conduirien a l’emancipació política dels Països Baixos respecte del poder reial. La reforma protestant entra en la fase calvinista més agressiva en els anys 1560, i per això mateix aquests conflictes i d’altres (com els interns al Regne de França) prenen la forma de guerres de religió. El calvinisme fornirà elements espirituals a la rebel·lió flamenca del 1566 i a la bohèmia del 1618. Fins i tot després de la Pau de Westfàlia, l’element religiós serà tingut en compte per les potències alhora de cercar aliats o d’introduir discòrdies en el bàndol contrari.

En el 1568, el gran príncep del Casal d’Habsburg era Felip II, rei de Castella, Lleó, Aragó, Navarra, València, Sicília, Nàpols, Sardenya, Còrdova, Còrsega, Galícia, Mallorca, Jerusalem, Granada, Toledo, Sevilla, Múrcia, Jaén, Algesires, Gibraltar, les Illes Canàries, les Índies Occidentals, etc. Té 41 anys. El 28 de juliol del 1568 es moria a 23 anys el seu únic fill mascle, el príncep Carles, amb qui el rei Felip II havia tingut una relació tempestuosa. De fet, el príncep Carles havia romàs presoner i incomunicat en les seves estances durant els darrers set mesos, i això donà peu a tota una sèrie d’especulacions. El príncep Carles era fill de la primera dona de Felip, la infanta Maria de Portugal (morta el 1545). La segona dona del rei Felip havia estat la reina Maria I d’Anglaterra, la darrera monarca catòlica d’aquell país (morta el 1558). En terceres núpcies, Felip II s’havia casat amb la princesa Isabel de França, matrimoni que havia segellat la Pau de Cateau-Cambrésis signada el 3 d’abril del 1559. Que la nova reina, Isabel, fos de la mateixa edat que el príncep Carles va alimentar també les especulacions, bo i més quan la reina Isabel es va morir de part el 3 d’octubre del 1568. D’aquest tercer matrimoni, sobrevisqueren dues filles, Isabel Clara Eugènia (nascuda el 1566) i Caterina Micaela (nascuda el 1567).

El príncep Carles durant el seu darrer captiveri, el mes de juny, havia redactat uns irònics “Grandes Viajes de Felipe II” en el qual consignava humorísticament que en els darrers anys el rei Felip II pràcticament no sortia de la Castella Central: “...el viaje de Madrid al Pardo, del Pardo a El Escorial, de El Escorial a Aranjuez, de Aranjuez a Toledo, de Toledo a Valladolid...”. Però aquesta realitat no amagava el fet que la Cort de Felip II seguia atentament els teatres internacionals, i particularment la situació als Països Baixos on, en el 1567, s’havia encomanat al tercer Duc d’Alba de Tormes el control de la revolta protestant de les províncies del nord. Un altre focus d’atenció no era pas tan llunyà i feia referència als moriscos del Regne de Granada.

A l’altra banda de l’Atlàntic els problemes de Felip II no eren menors. Al Virregnat de Nova Espanya es descobria una conspiració entre els “encomenderos”. Problemes semblants apareixien al Virregnat del Perú, on calia sumar les pretensions restauracionistes dels germans de Sairi Tupac i conspiracions entre “caciques” de Xile. El poder reial a les Índies també es veia amenaçat per les concepcions de franciscans sobre la relació amb els indis, en el sentit que entenien que calia restituir-los tot allò que haguessin perdut arran de la conquesta, i que havien trobat orelles en el Papa Pius V i en la seva lectura del Concili de Trento.
A aquestes crisis polítiques calia sumar les crisis mercantil i, particularment, la crisi hisendística. No tan sols calia preveure unes majors despeses per les revoltes de Flandes i de Granada, sinó que també calia assumir una tendència a la baixa en els ingressos.

Ni la mateixa mort del príncep hereu va suspendre la celebració d’una Junta Magna del Consell d’Índies, que arrencà tres dies després del decés. En aquesta Junta Magna també havien estat convocats representants del Consell d’Estat (el príncep d’Eboli, el duc de Feria, el comte de Chinchón i el prior de Sant Joan) i del Consell d’Hisenda (Francisco de Garnica, Gaspar de Quiroga). A la Junta foren convocats representants de tres ordes religiosos: agustins (Bernardino de Alvarado), dominics (Diego de Chaves) i franciscans (Medina). Les sessions de la Junta Magna se celebraren a Madrid a la casa del cardenal Diego de Espinosa, bisbe de Sigüenza i president del Consell de Castella. Les presidí Mateo Vázquez, secretari del cardenal Espinosa.

Les primeres sessions es dedicaren a qüestions religioses. Formalment, hom concedia que els primer deure del Rei a les Índies era sostindre els esforços de “la promulgación del Santo Evangelio”. Aquest esforç era el que desmuntaria els arguments dels restitucionistes o dels que defensaven col·locar les Índies sobre la provisió directa del Papa. Ara bé, la Corona tenia com a rol eliminar els impediments que pogués tindre l’evangelització, ja que aquesta funció religiosa corresponia als ordes predicadors. En aquest sentit la Junta considerava essencial la fundació de col·legis a les Índies on es formessin predicadors, com a alternativa a enviar-ne exclusivament des d’Espanya. També es considerava necessari trobar un equilibri entre “prelados” (clergat secular, dependent dels bisbes) i “religiosos” (els membres dels ordes). Davant la pretensió de Pius V d’enviar un nunci papal a les Índies, la Junta proposava omplir de contingut pastoral la figura del Patriarca de les Índies Occidentals.

La Junta també tractà la qüestió de l’establiment de Tribunals de la Inquisició a les Índies. Formalment, això es justificava en l’arribada a les Índies de pràctiques judaïtzants, de refugiats hugonots (per exemple a la Florida), de delictes de bigàmia, de blasfèmia, etc. Però també s’afirmava que el Tribunal del Sant Ofici també serviria per silenciar la contrarietat d’opinions en predicadors i confessors en la qüestió mateixa de les jurisdiccions i legitimitat de les “encomiendas”. Cal dir que fins el 1579 no s’establirien els Tribunals de la Inquisició de Lima i de Mèxic.

Pel que fa a la crisi hisendística, la Junta s’ocupà especialment del reordenament de l’activitat minera. Al capdavall, s’assumia que la riquesa i substància de les Índies consistia en la mineria. Així doncs, calia facilitar a les explotacions mineres els subministraments necessaris en fusta, materials i bastiments. S’esmentava la necessitat de combinar el coneixement de mestres i oficials indis amb l’enviament a les Índies de mestres alemanys residents a Espanya. La Junta reafirmà el principi de propietat reial de les mines, bo i excloent en tot cas l’explotació directa a càrrec de la Reial Hisenda, i optant per les formes d’arrendament, assentament o cessió basades en el criteri de “millor partit”. L’interès se centrava en les mines d’argent de Nova Espanya, amb esment especial per a les mines d’or de Xile, les mines de mercuri de Huancavélica, les mines de maragda de Nova Granada.

Una altra qüestió tractada per la Junta fou la del tribut indígena. Es considerava necessari reformar el sistema basat en la taxa per càpita per un que integrés altres consideracions (qualitat i disposició de la terra; oficis, tractes i negocis realitzats). S’admetia que calia combinar el pagament en diners i el pagament en espècie.
Dins del debat hisendístic, també es discutiren mesures d’estalvi en la despesa de la Reial Hisenda a les Índies. Se situà en excessos de despesa la raó de la bancarrota hisendística del Perú, excessos que s’havien justificat en la necessitat de previndre inquietuds i aixecaments de possibles descontents.

Una qüestió econòmica cabdal era la davallada de la demanda de productes peninsulars a Nova Espanya i l’estancament de la mateixa demanda a Terra Ferma, iniciada ja el 1566 i confirmada clarament en el 1567. S’atribuïa aquesta caiguda de la demanda al fet que el desenvolupament de l’agricultura i de la indústria a les Índies reduïa la necessitat del comerç transatlàntic. Aquesta caiguda del comerç transatlàntic tenia una conseqüència directa per a la Hisenda Reial en forma de reducció d’ingressos fiscals. D’altra banda, la reducció de la demanda havia suposat des de 1566 una acumulació insostenible de deutes per als comerciants de Sevilla i fallides entre els carregadors per a les Índies. A Mèxic, el gener del 1568, es registrava un fort augment de les fallides de botiguers per no poder fer front al pagament de proveïdors. La Junta adoptà una sèrie d’instruccions secretes que cercaven reduir la producció a les Índies dels articles en el qual es basava el comerç sevillà (ferros i acers del nord d’Espanya; vi i oli d’Andalusia; teles de qualitat de Normandia i Bretanya).

Les darreres sessions de la Junta s’ocuparen de qüestions polítiques i militars. Es tractà una vegada més de les aspiracions dels “encomenderos” de rebre les “encomiendas” a perpetuïtat. El poder reial desconfiava d’aquesta aspiració, ja que veia una possible alienació dels descendents d’aquests llinatges que acabarien per sentir-se “extraños de nuestra nación” i “no tendrían amor a los reyes ni reinos de España”. Però refusar de pla aquesta aspiració suposava alimentar el principal focus de conflicte bèl·lic a les Índies. La Junta considera mesures de perpetuïtat parcial, de concessions vitalícies o d’heretabilitat limitada. Es considerà també la transformació de les “encomiendas” en “mayorazgos” associats a títols nobiliaris (baró, vescomte, mariscal, etc.), i impedir en tot cas que “l’encomendero” tingués jurisdicció criminal sobre els seus indis o que pogués exigir-hi serveis personals.

Pel que fa a la governança, la Junta reprengué antics debats sobre el poder militar i polític dels virreis, que calia entendre com a vicaris del mateix Rei. Les guardes virreïnals, segons la Junta, havien de fer un equilibri entre personal vingut amb el mateix virrei i personal ja resistent en el virregnat.

Per alguns americanistes com Demetrio Ramos (1918-1999), aquesta Junta Magna de l’estiu del 1568 assenyala el final de la fase de conquesta i l’inici de “l’època reordenadora”. La crisi indiana, en qualsevol cas, augmentà la dependència de la Reial Finança en la bona salut de l’economia castellana i, molt particularment, de les exportacions de llana de Castella cap a les manufactures dels Països Baixos. L’agreujament de la guerra als Països Baixos afectà negativament aquestes exportacions. El front mediterrani, d’altra banda, suposà una font de despesa, totalment necessària donada la magnitud de la rebel·lió morisca a les Alpujarras (1568-71), que podia connectar amb el suport berber i otomà. El 1575, la Reial Hisenda entrà en la segona bancarrota del regnat (la primera havia estat en el 1557), que conduí al Remedio General del 1577. L’imperi de Felip II arribà al zenit amb la incorporació de Portugal i les seves colònies en el 1580.
Valora
Rànquings
  1. La CUP, ICV, ERC i PDeCAT d'Argentona aniran junts a les municipals
  2. S'ha acabat el crèdit
  3. La CUP impulsa una Proposta de Resolució conjunta per fer front a l’estratègia electoralista de Cs
  4. "Li demano a Puigdemont que no posi un peu al coll de qui està sent trepitjat"
  5. De governs efectius, investidures esguerrades i vots eixorcs
  6. Cim de les invisibilitzades en suport a la Tamara i l'Adri i Mallorca s'agermana a Cims per la Llibertat en solidaritat a Valtònyc
  7. Poble Lliure afirma que l’independentisme no té estratègia ni direcció política
  8. La CUP fa possible la modificació de la llei que permet les Iniciatives Legislatives Populars
  9. La Maternitat d’Elna
  10. Presentació de la sectorial d'Ensenyament: "La República comença a les aules"
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid