x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La fortalesa de les constitucions
11/09/2017 Dídac López
Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat

Per Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat

La Diada d’enguany ve marcada pel referèndum del Primer d’Octubre que constitueix una nova experiència d’autodeterminació d’una part substancial de la nació catalana (després de les consultes del 2009-2011 i del procés participatiu del 9 de novembre del 2014, a més de les “plebiscitàries” del 27 de setembre del 2015). En cas que el referèndum ofereixi un resultat positiu, entrarà en vigor la Llei de Transitorietat Jurídica, que ha estat qualificada com a proto-constitució de la República Catalana. Val a dir, però, que la Llei en qüestió cerca sobretot l’obertura del Procés Constituent d’aquesta república catalana. Hom podria dir que llavors, en tot cas, començaria la situació de “poder dual”, però més aviat sembla que aquesta situació ja ha arrencat amb les sessions del Ple del Parlament del 6 i del 7 de setembre.

Si llegim la premsa, en el sentit més general d’aquest terme, domina una visió excessivament administrativa o jurídica de la qüestió. Així que la mantindrem també en aquestes ratlles. El dret constitucional modern és fill en bona mesura del constitucionalisme modern, és a dir de les constitucions escrites i explicitades que es presenten com a norma suprema d’un ordenament jurídic. Però també és deutor del constitucionalisme clàssic.

L’Acadèmia de Plató va rebre dels seus predecessors d’Atenes i d’altres estats grecs la classificació de les constitucions segons si el poder era centralitzat en una persona, en un estrat de la població masculina lliure o en el conjunt de la població masculina. Així doncs, calia distingir, respectivament, entre la monarquia o reialesa, l’aristocràcia i la democràcia. Aquestes formes constitucionals de governança tindrien el seu correlat degenerat o inconstitucional en la tirania, l’oligarquia i l’oclocràcia. Poant de l’experiència històrica, hom podia pensar que els estats s’originaven en una monarquia tradicional que, una vegada extingida, donava lloc a una aristocràcia nobiliària. Aquesta aristocràcia degenerava en una oligarquia plutocràtica que provocava una rebel·lió popular fins a la institució de la democràcia. La feblesa de la democràcia la feia degenerar al seu torn en oclocràcia, en la qual era fàcil l’aparició de la figura d’un tirà. Si el tirà era prou hàbil podia sublimar-se a monarca constitucional i tancar el cicle. L’ideal platònic, explicitat a la Politeia, combinava aspectes monàrquics (rei-filòsof), aristocràtics (la casta daurada dels guardians) i democràtics (la co-participació, certament subordinada, en la ciutat dels homes lliures de castes inferiors).

El Liceu d’Aristòtil va aprofundir en els estudis constitucionals, elaborant fins a 170 descripcions de la constitució de diversos estats grecs i bàrbars, presents i pretèrits. Malauradament, tots aquests textos, d’ús intern del Liceu es van perdre. La descoberta d’un papir a l’antic abocador d’Oxirrinc, en el 1879, que contenia bona part de l’Ἀθηναίων πολιτεία, no pal·lia pas aquesta pèrdua.

El pensament constitucional d’Aristòtil fou transmès de totes maneres a través de la tradició peripatètica de Teofrast o Dicearc. Nascut més de cent anys després de la mort de l’Estagirita, Polibi és fortament influït per aquest corrent de pensament. Certament, el temps havia canviat després de la campanya alexandrina, però les antigues polis gregues encara podien dir la seva en mig dels regnes dels successors d’Alexandre.

Megalòpolis, la ciutat de Polibi, era afiliada a la Lliga Aquea, òrgan antic però que havia rebut un nou sentit com a mecanisme de protecció de ciutats del Peloponès nord-occidental front les pressions dels reis antigònides de Macedònia. Després de la Segona Guerra Púnica, però, la República Romana esdevenia la gran potència de la Mediterrània. Ja abans del final d’aquesta guerra, la Lliga Aquea havia mantingut bones relacions amb Roma, en considerar el Regne de Macedònia com a enemic comú.

Polibi ocupà el càrrec d’hiparc (comandant de la cavalleria de la Lliga Aquea) l’any 169 a.C. L’any 167 a.C. formà part d’un contingut d’un miler d’aqueus tramesos a Roma en condició d’hostatges per garantir la lleialtat de la Lliga Aquea a la República Romana. Polibi visqué a Roma hostatjat per Emili Paule durant uns 20 anys. Retornat a Acaia en el 151 a.C., va acompanyar després el fill d’Emili Paule, Escipió Africà, a la Tercera Guerra Púnica. Fou a l’Acaia ja convertida en província romana on van compondre un llibre dedicat a com Roma havia esdevingut tan poderosa en relativament poques dècades.

L’obra original de Polibi, estructurada en uns 40 volums, no ha sobreviscut. Sí que ho ha fet una edició bizantina abreujada en 6 volums, a partir de la qual es pot reconstruir l’organització originària (https://el.wikisource.org/wiki/%CE%99%CF%83%CF%84%CE%BF%CF%81%CE%AF%CE%B1%CE%B9). En aquesta edició, els primers cinc volums ofereixen una visió del període d’ascens de Roma a la situació de potència imperial (220-167 a.C.). El sisè volum recull fragments de Polibi que reflexionen sobre la constitució de Roma, i com a través d’ella és possible conèixer les raons del seu triomf.

Polibi parteix dels tres tipus bàsics constitucionals (reialesa, aristocràcia, democràcia), una classificació de podia remuntar a la mateixa escola pitagòrica. Ara bé, ens diu que la constitució òptima és la que integra aquests tres elements. Cita l’exemple de la constitució espartana de Licurg, on es combinava reialesa (dos reis), aristocràcia (consell del 28 o gerúsia) i democràcia (assemblea de tots els espartiates).

Aquests tres elements, però, han de complir una sèrie de requisits ideals:

- la reialesa no és qualsevol monarquia, sinó aquella on el rei (o reis) és acceptat lliurement, i on el rei exerceix el poder més a través de la raó que no pas de la por o la violència.

- l’aristocràcia no és qualsevol oligarquia, sinó aquella presidida per els homes més justos i prudents, que són elegits precisament per aquestes virtuts.

- la democràcia no és qualsevol govern del poble, sinó aquell on per costum i tradició el poble venera els déus, honra els pares, reverencia els ancians i obeeix la llei.

 Polibi, doncs, reprodueix l’esquema de “sis tipus de constitucions”, dues basades en el poder personal (reialesa i monarquia), dues basades en el poder de la minoria (aristocràcia i oligarquia) i dues basades en el poder del poble (democràcia i demagògia). D’aquestes tres són ideals (reialesa, aristocràcia i democràcia) i tres són formes afins però imperfectes (monarquia, oligarquia i demagògia).

Polibi repeteix explícitament l’esquema platònic quant a la gènesi d’aquestes constitucions:

1) La monarquia és la forma de govern espontània i natural, que sorgeix quan els éssers humans s’organitzen políticament

2) Aquesta monarquia primigènia es perfecciona en una reialesa

3) La solidificació de la reialesa però acaba fent del rei un tirà, que és finalment enderrocat

4) L’aristocràcia sorgeix en el lloc del tirà

5) L’aristocràcia degenera en oligarquia, la qual cosa provoca un aixecament popular.

6) La democràcia ocupa el lloc de l’oligarquia

7) La democràcia degenera per la supèrbia del poble i el menyspreu a la llei en demagògia.

 Pel que fa a la gènesi mateixa de la comunitat política, Polibi l’atribueix a les catàstrofes periòdiques que s’abaten sobre la humanitat (inundacions, epidèmies, males collites, etc.). Els supervivents d’aquestes catàstrofes recurrents depenen de la vida en comunitat, la qual s’organitza al voltant dels individus més forts i vigorosos. És així com naix la figura del monarca, basada directament en la força.

Aquest estadi primitiu és superat per l’aparició de nocions morals, la distinció entre el bé i el mal. Les nocions morals sorgeixen per limitar l’instint animal. Així es forja la pietat dels fills envers el pares (l’instint natural només consisteix en la cura dels fills per part dels pares) o l’agraïment per haver rebut el suport del proïsme (l’instint natural no valora l’altruïsme). A nivell polític, el cap primitiu, obeït exclusivament per la força, és substituït per un rei al que se l’obeeix per la conveniència.

La reialesa tendeix a ser hereditària en el pensament que les virtuts del rei són presents en la seva descendència. Però la reialesa també pot ser electiva, basada en trobar les virtuts del rei en persones que no siguin de llinatge reial. De totes maneres, la diferenciació creixent entre la reialesa i la resta del poble condueix d’una banda a l’isolament del rei (la tirania) i a l’enveja.

Aquesta enveja la senten primerament les persones més nobles i valentes, de manera que són ells els que expulsen la tirania i encarnen una forma col·lectiva de govern, l’aristocràcia. La degeneració de l’aristocràcia en oligarquia es fonamenta de nou en el fet hereditari, que condueix a un isolament d’aquesta casta governamental.

L’enderrocament de l’oligarquia deixa pas a una democràcia, en la qual es posa l’esforç en evitar que el poder sigui monopolitzat per una persona o per una classe de persones. Inicialment, la democràcia floreix precisament per aquests valors d’igualtat i de llibertat d’expressió. Però en passar dues generacions, aquests valors ja no són apreciats sinó que es donen per segurs. La conjugació de l’ambició dels més rics juntament amb el desig de capes més humils de sortir de la misèria és la que condueix, a través de la demagògia, a la tirania.

S’estableix, doncs, un cicle de constitucions. Per a Polibi, fou el coneixement d’aquest cicle, el que dugué Licurg a dissenyar la primera constitució mixta. El caràcter mixt fa que els diferents components puguin recolzar els uns en els altres quan un d’ells degenera. Licurg a Esparta estableix una divisió de poders entre la reialesa, la gerúsia i l’assemblea. Els reis d’Esparta no poden caure en la tirania fàcilment ja que tindrien el poble al davant. El poble no pot caure en una demagògia contra els reis, ja que llavors se les hauria de veure amb la gerúsia.

La constitució romana, ens diu Polibi, també és mixta. Però si la de constitució espartana de Licurg és fruit d’un disseny racional i apriorístic, la constitució romana seria fruït d’un procés històric ple de lluites i perills.

Polibi es basa en les tradicions romanes per explicar-nos l’origen de la monarquia a Roma (753 a.C), i com se succeïren un total de set reis. El setè rei caigué ja directament en la tirania, i per això fou enderrocat, amb l’establiment d’una república de caràcter aristocràtic (509 a.C.).

Però, com s’ha dit, la constitució republicana de Roma madurà arran de les lluites intestines entre patricis i plebeus, però també amb les necessitats associades amb la lluita de Roma per establir la seva hegemonia primer en el Laci i després en tot Itàlia.

Quan Aníbal irromp a través dels Alps i derrota l’exèrcit romà a Cannas, la constitució romana es troba en la seva maduresa. Polibi hi diferencia tres components:

- els cònsols són l’element monàrquic o reial. Són elegits en un nombre parell per un període d’un any.

- el Senat és l’element aristocràtic. És integrat per patricis i per antics magistrats.

- els comicis són l’element democràtic. Hi participen tots els ciutadans romans.

 Els cònsols, mentre són a Roma, són la màxima autoritat pública, amb potestat sobre tots els magistrats (amb excepció dels tribuns). Els cònsols dirigeixen la política exterior (a través d’ells les ambaixades es presenten al Senat). Són els responsables de l’execució dels decrets i de prendre les decisions en casos d’urgència. També són ells els qui convoquen els comicis, hi presenten propostes i s’encarreguen d’executar les decisions que s’hi prenen. En temps de guerra, el poder dels cònsols encara és superior, ja que són ells els qui dirigeixen la campanya i administren els recursos públics necessaris.

El Senat és el responsable del control de la hisenda romanda, tant pel que fa a tots els ingressos com a la majoria de les despeses. Els qüestors necessiten l’autorització del Senat per realitzar despeses no-militars. També és el Senat que autoritza el pla quinquennal de despeses de manteniment d’edificis públics, que executen els censors. El Senat també té el gros de les atribucions judicials. Quan els cònsols són absents de Roma, les atribucions del Senat creixen encara més, en passar a dirigir la política exterior.

El Poble és formalment qui atorga honors i infligeix càstigs. En conseqüència, és el poble qui elegeix els magistrats, qui vota les lleis, qui delibera sobre la pau o la guerra.

Aquest caràcter mixt de la constitució romana permet una sèrie de contrapesos. És cert que els cònsols en temps de la Segona Guerra Púnica acumulaven un gran poder. Ara bé, depenien del Senat no tan sols per rebre subministraments sinó també per veure renovat o no el seu mandat militar. Alhora, el Poble era qui decidia atorgar als Cònsols el triomf, o ratificar els pactes que signaven.

Els tribuns tenien capacitat de vet sobre els decrets del Senat. Ara bé, en les decisions populars, la deliberació del Senat esdevenia preceptiva.

La divisió de poders, explica Polibi, és útil per impedir l’acumulació de poder en temps de pau. En temps de guerra, el que passa a dominar és una col·laboració entre cònsols, Senat i poble.

Pot semblar que Polibi adopta una visió massa determinista sobre la virtut de les constitucions. No obstant, Polibi és conscient que no sempre és la constitució la que explica un període d’hegemonia. Així, per exemple, l’hegemonia tebana experimentada entre el 371 a.C. i 362 a.C., no és atribuïble, segons Polibi, a la constitució de Tebes o a la de Lliga Beòcia, sinó a les virtuts personals de Pelòpides i Epaminondes. De la mateixa manera, l’hegemonia atenesa en temps de Temístocles (entre el 480 i el 471 a.C.) no fou degut a la Constitució d’Atenes, sinó més aviat malgrat les incoherències estructurals d’aquesta Constitució. Polibi jutja les constitucions tebana i atenesa com a massa “populars” i, en conseqüència, adquireixen els vicis dels pobles respectius: la ira i la violència tebana, i l’astúcia i acrimònia atenesa.

Polibi també demana prudència en fer analogies entre constitucions. Tot sovint hom classificava la constitució de Creta en la tipologia espartana. Certs tres col·lectivistes són comuns, però mentre la d’Esparta té un component centralitzat i planificat ben fort, la cretenca és molt més democràtica. Així Polibi posa l’accent en la distribució de la terra, que es basa en la propietat estatal i en l’assignació de lots iguals en el cas d’Esparta, i en la llibertat de comprar i vendre terres en el cas de Creta. En analitzar la constitució d’un estat Polibi demana anar més enllà de les lleis i analitzar els costums. Al seu parer, els costums cretencs, basats en el lucre individual sense límits, són molt més censurables que els costums espartans.

En conseqüència, el constitucionalisme comparat de Polibi vol centrar-se en exemples vius i concrets: l’Esparta de l’hegemonia lacedemònia, la Cartago dels Barca o la Roma dels Escipió. Defuig, en conseqüència, els models filosòfics, i particularment la República de Plató. Comparar aquesta amb les constitucions reals seria com exhibir en palestra homes vius al costat d’una estàtua.

 


Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
Vull donar-me de baixa
(cc) 2006 - 2017 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid