Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Monopoli i monopsoni
20/03/2018 Dídac López
Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat

Per Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat

La tendència a la concentració i centralització de capitals es manifesta, en la imatge clàssica, en la formació de càrtels i consorcis, que traspassen la situació inicial de lliure competència en una situació oligopolística o, directament, monopolística. La producció és controlada per poques mans o per una de sola.

La idea mateixa de monopoli feia referència a les pràctiques econòmiques de l’Antic Règim. En aquest cas, però, els monopolis sorgien de la pròpia situació de lliure competència. Les legislacions estatals proven de contrarestar aquesta tendències amb normatives. Així, per exemple, la Comissió Europea parla de sis àmbits de monitorització (http://ec.europa.eu/competition/consumers/what_en.html): 1) els acords entre companyies que restringeixen la competència; 2) l’abús de posició dominant; 3) les fusions i altres acords formals d’associació permanent o temporal; 4) la liberalització de sectors de control estatal que pot conduir a la formació de monopolis privats a partir dels estatals; 5) l’ajut financer estatal a companyies; 6) les polítiques nacionals de lliure competència.

Tant si ens referim a monopolis privats com a monopolis estatals, hom posa l’accent en la producció, és a dir en la oferta de productes i serveis. La liberalització de les darreres dècades ha reduït a Europa el rol del sector estatal com a productor, si més no com a productor directe. Però tot acte de producció és també un acte de consum, i a l’oferta de productes i serveis hi respon la demanda de productes i serveis. L’estat com a consumidor ha resistit més que no pas l’estat com a productor. En casos de concentració de consum, hom parla de “monopsoni”.

El terme “monopoli” no és pas cap neologisme. El terme “μονοπώλιον” ja és utilitzat per Aristòtil, en referir-se al fet que Tales de Milet va fer fortuna en controlar totes les premses d’olives de la seva terra. El terme “monopsoni” és més recent. Apareix inicialment en el llibre de Joan Robinson “The Economics of Imperfect Competition” (1933), encara que l’economista anglesa l’atribueix a l’hel·lenista Bertrand Hallward. “Monopsoni” vol dir “comprador únic”, de la mateixa manera que “monopoli” vol dir “venedor únic”. Oligopsonis o monopsonis són l’altra cara de la moneda dels oligopolis o monopolis. Allò que per als petits consumidors finals és un oligopoli, per als petits proveïdors inicials serà un oligopsoni.

Els exemples clàssics de monopsoni fan referència a situacions locals on hi ha un empleador dominant, és a dir un comprador dominant de força de treball. És el cas de molts pobles miners, però també de manera general de zones rurals amb una única indústria.

En l’aldea global també apareixen situacions d’oligopsonia. L’octubre del 2014, Paul Krugman parlava del “monopsoni d’Amazon.com” (https://web.archive.org/web/20170624214115/https://www.nytimes.com/2014/10/20/opinion/paul-krugman-amazons-monopsony-is-not-ok.html). El monopsoni d’Amazon.com deriva del seu paper dominant (monopolístic) en les vendes al detall per comanda on-line. Krugman, de fet, recorda que la situació de monopoli de la Standard Oil com a comercialitzadora de derivats de petroli, implicava també situacions d’oligopsoni quan aquesta companyia petroliera negociava amb les companyies ferroviàries les tarifes de transport dels seus productes (és a dir, quan Standard Oil “comprava” els serveis ferroviaris). Krugman parava especialment al sector del llibre:

“Fins ara Amazon no ha intentat d’explotar els consumidors. De fet, ha mantingut els preus sistemàticament baixos per reforçar el seu domini. El que ha fet, per contra, és utilitzar el seu poder de mercat per esprémer els editors, forçant a la baixa els preus que paga pels llibres (...). En jerga econòmica, Amazon no actua, si més no fins ara, com un monopolista, un venedor dominant amb la capacitat d’elevar preus. Per contra, actua com un monopsonista, un comprador dominant amb la capacitat de fer baixar preus”.

Krugman considerava que calia aplicar el mateix remei que en el seu moment s’havia aplicat a la Standard Oil, és a dir la legislació antimonopolística o legislació pro-lliure competència.

En parlar de regulacions en favor de la lliure competència es produeix un intercanvi de posicions entre els dos partits econòmics que dominen la discussió a banda i banda de l’Atlàntic. Els “liberals” (“reguladors” en la traducció europea) defensen els mecanismes pro-lliure competència, mentre que els “conservadors” (“liberals” en la traducció europea) els consideren poc recomanables.

Milton Friedman expressava aquesta posició en el 1980:

“Un monopoli amb prou feines es podria establir en un país sense l’ajut obert o encobert del govern en forma d’un aranzel o una altra mesura. És gairebé impossible fer-ho a una escala mundial. El monopoli del diamant de De Beers és l’únic que coneixem que sembla haver reeixit (i fins i tot De Beers és protegit per diverses lleis contra l’anomenat comerç ‘il·licit’ de diamants) – En un món de lliure comerç, els càrtels internacionals desapareixerien fins i tot més ràpidament”.

El monopoli de De Beers, que esmenta Friedman, era un monopsoni per als miners des del 1888, quan adquisicions fetes per Cecil Rhodes havien convertit aquesta companyia (“De Beers Consolidated Mines”) en l’únic propietari de totes les operacions de mineria de diamant de Sud-àfrica. El 1889, el monopoli es complementà amb l’acord amb el Diamond Syndicate de Londres, tallador i comercialitzador de diamants, de manera que en el 1902, a la mort de Rhodes, controlava el 90% de la producció de diamants. La situació de control fou amenaçada en diverses ocasions, com per exemple arran de la descoberta de noves mines a Transvaal i a Namíbia, en el 1908, però durant la Primera Guerra Mundial aquests competidors foren absorbits. L’any 2000, la decisió de productors canadencs i australians de distribuir diamants fora del canal de De Beers canvià la situació. En el 2013, la quota del mercat de diamants en brut de De Beers havia davallat al 33%.

Un altre monopsoni clàssic del segle XX fou la Comissió Canadenca del Blat, establerta pel Parlament de Canadà el 1935 com a sistema obligatori de comercialització del blat i de l’ordi produït a Alberta, Saskatchewan, Manitoba i zones de la Colúmbia Britànica. La Comissió tenia la finalitat de pagar els productors un preu base per al gra, identificar mercats, negociar-hi el millor preu, distribuir el producte i fer els cobraments i pagaments corresponents. La idea és que d’aquesta manera, si els preus de mercat queien, el govern canadenc absorbia la pèrdua, i si els preus de mercat pujaven, la major part del marge aniria a parar als productors.

La Comissió Canadenca del Blat del 1935 era hereva d’esquemes anteriors i si s’havia reprès era com a resposta als efectes de la perllongada depressió iniciada el 1929. Durant la Segona Guerra Mundial, la Comissió veié ampliat el seu abast a altres cereals (civada, panís), a llavors oleaginoses i a cultius tèxtils (lli). Després de la guerra, el Parlament revisà periòdicament l’abast de la Comissió, que quedà normativament estabilitzat en el 1965. Les crisi del gra del 1969 i del 1972 foren atribuïdes al rol de la Comissió sobre el comerç interprovincial de gra, i així se’n retallà l’abast fins a extreure tot cereal de consum humà directe. En el 2012, el Parlament canadenc aprovà la Marketing Freedom for Grain Farmers Act, que conduí a la privatització de la Comissió, que fou adquirida pel Global Grain Group, ara sense els privilegis de la monopsonia normativament obligatòria.

La qüestió del “monopoli natural” (i, en conseqüència, del “monopsoni natural”) apareix habitualment en les discussions sobre la gestió de béns bàsics. L’escola austríaca nega la major. Així, en el 1996, Thomas DiLorenzo deia (https://mises.org/library/myth-natural-monopoly):

“El mateix terme de ‘servei públic’ (public utility) és absurd. Tot servei (good) és útil ‘al públic’ i gairebé tot servei es pot considerar ‘necessari’”.

DiLorenzo, en aquest text, glosa la situació de les companyies de subministraments dels primers dies (final del segle XIX i començament del segle XX), en les quals hi havia una situació de competència efectiva. Aquesta situació acabà, segons DiLorenzo, amb l’extensió de les regulacions d’aquests sectors. A més regulació, les companyies entengueren que podien guanyar quota de mercat a través dels governs locals i nacionals ‘reguladors’, i es formaren situacions oligopolístiques o monopolístiques. D’aquesta manera la discussió passà a ésser si aquestes grans companyies havien de continuar com a titularitat privada o passar a una titularitat pública.

A diferència de DiLorenzo, Steve H. Hanke, expert en la privatització d’obres hidràuliques, i d’obra pública en general, sí assum l’aparició de monopolis privats vinculats a aquestes infrastructures. De fet, els considera més eficients que no pas si fossin de titularitat pública. En un article del 2008 (https://www.cato.org/publications/commentary/praise-private-infrastructure), Hanke recorda que la tecnologia de subministrament d’aigua és ben coneguda, relativament estable, de manera que un regulador públic pot tractar amb operadors privats de caràcter monopolístic a través d’especificacions quant als estàndards de servei i a la qualitat.

Aquestes setmanes Aigües de Barcelona (http://www.aiguesdebarcelona.cat/ca/web/web-aguas-de-barcelona/inicio) ha iniciat una campanya mediàtica en favor del seu rol com a gestor amb arguments que recorden els de Steve H. Hanke. Hi afegeixen, en tot cas, que ells com a companyia ja poden aplicar els criteris “socials” que la situació econòmica o l’opinió pública demandi.

En gran mesura, és una resposta a la campanya “Aigua és Vida” (http://www.aiguaesvida.org/sobre-aigua-es-vida/6-motius-per-defensar-la-gestio-publica-de-laigua/). La campanya “Aigua és Vida” gira al voltant de sis idees:

1. L’aigua és un dret humà i un servei bàsic i públic

2. Totes i tots hi intervenim i tots i totes en guadim

3. No som clients individuals que alimentem un negoci privat, sinó usuaris i usuàries corresponsables d’un servei públic i bàsic del que gaudim a nivell col·lectiu

4. L’accés a la informació d’un servei bàsic i públic com l’aigua és imprescindible

5. Volem serveis públics gestionats públicament

6. L’accés universal a l’aigua no pot estat sotmès a l’ànim de lucre

Però és clar que més que un debat d’idees el que es tracta és d’un debat de poder o de no poder.
Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid