El nom de les coses no fa que aquestes existeixin però si una cosa rep un nom diferent del que rep en un altre context, sí que pot fer que esdevingui quelcom diferent en l’ideari col·lectiu. Aquest fet explica l’existència de dos vocabularis per anomenar un mateix fet: “revolta dels somriures” vs. “cop d’estat”, “presos polítics” vs. “polítics presos”, “malversació de fons” vs. “partidas contables no contabilizadas” i un llarg etc.
Aquesta batalla per construir un fil narratiu afí s’ha convertit en l’objecte de desig en la guerra de la propaganda, que pretén imposar una victòria dialèctica sobre l’adversari, molts cops abandonant tota lògica i fugint dels mateixos marges del llenguatge, d’una realitat compartida tangible i d’un marc de comprensió en què uns mínims de vergonya i decència humana haurien de guiar el debat real.
D’aquesta manera, aquells qui no van voler condemnar les barbaritats comeses pel franquisme després del cop d’estat armat del Generalísimo, anomenen “cop d’estat” aquell conjunt de moments que conformen l’exercici pacífic del dret a l’autodeterminació.
D’aquesta manera, aquells que creuen que propiciar debats en seu parlamentària o que els portaveus dels moviments socials són terroristes, anomenen “polítics presos” a persones que han intentat dur a terme la implementació d’un mandat sorgit de les urnes o a d’altres que no eren polítics sinó presidents d’entitats socials. Han construït un relat per justificar que no hi ha presos polítics en la defensa de la Unidad de España, sinó que són polítics que van perpetrar algun delicte que, de moment, no aprecia cap tribunal a diferents països d’Europa.
D’aquesta manera, aquells que van desviar fons públics per cometre assassinats extrajudicials o que han malversat amb concessions milionàries fosques o amb sobres sota taula en diferit, anomenen malversadors aquells dels qui no han pogut demostrar que traguessin ni un sol euro per pagar una urna ni un ordinador.
D’aquesta manera es podrien emplenar milers de llibres, destriant paraula per paraula, gest per gest, totes aquelles tergiversacions flagrants sense base o paràmetre lògic. Manipulacions lingüístiques que alimenten un monstre insaciable que confon defensar la ideologia amb inventar qualsevol arma que serveixi d’instrument.
D’aquesta manera, la llengua que parlaven els meus iaios a la plaça Cigonyer de Fraga, aquesta llengua que jo parlo avui, he sentit anomenar-la de moltes maneres. Tots ells més que no pas noms, adjectius indestriables d’una ideologia perversa que sap que anomenar a les coses per un altre nom va sembrant el camí de la discòrdia i el dubte, apaga la memòria i esborra la consciència.
El darrer nom, llegit en premsa aquest mateix agost, és “aragonés muy catalanizado” (lengua que se habla en la parte oriental de Aragón). La trista balada intel·lectual de sempre. No és català. Ara ja no és lapao ni aragonès oriental, ara és “aragonés muy catalanizado”. I en això queden units. Dretans casposos que mai han parlat català i que són més monolingües que el Telediario de Tv1 i pseudoartistes, suposadament esquerranosos, queden units en la seva capacitat per odiar qualsevol terme que faci referència a la catalanitat.
I tan tranquils. I encara n’hi ha que contra sentències de Tribunals Europeus, estudis rigorosos de lingüistes, professors universitaris, comissions d’experts o la lògica més brillant del carrer parlant una llengua comuna diuen que, entre Fraga i Serós o entre Alcanar i Vinaròs, hi ha canvi de llengua. Una nova llengua. L’aragonès catalanitzat. Una llengua que ara es fan seva i que ve tacada per un intent boig per ser catalanitzada I així tot.
Ho sento. És català.
La llengua de Josep Galán.
La llengua de Pedrolo i de Fuster.
La platja de Menorca.
El Castellet de Perpinyà.
Un pentagrama a l’Alguer.
