Anthony Hopkins cuinant carn humana i gaudint la música clàssica amb aquell somriure i mirada excepcionals s’hauria d’asseure. Vivim un dels moments en què l’espectacle grotesc i buit de substància ha arribat al seu clímax.
Milers de persones als carrers de Catalunya o de Bèlgica reclamant la llibertat dels electes presos i n’hi ha que surten a ballar i a fer somriures egocèntrics perquè fa “olor de presidència”. Deformats en l’aprofitament de la “caiguda” per la força dels rivals polítics (per no anomenar-los enemics que us quedaria massa lleig), s’apoderen del llenguatge, el remullen, l’entortolliguen, li donen la volta i l’utilitzen descaradament per tergiversar la realitat. Empatia nul·la.
Aquells que venien a fer un canvi de debò per donar veu a les mobilitzacions del 15M, l’han adormit subtilment amb un joc de mans i ara culpen aquells que estan presos o a l’exili forçat, i a les autèntiques bases del carrer mobilitzat, d’haver “despertat la bèstia adormida del feixisme”. Massa trets comuns amb el mal anomenat socialisme dels vuitanta. Enginyeria antiga, farsa moderna. Massa comuns. Equidistants entre les persones amb blaus a les cames i els colpidors colpejant. Dret a decidir pactat amb hematoma. Política de laboratori, producte maliciós. Empatia nul·la.
Puidemon a prisión. Gabriel paredón. El ojo de Yunqueras. Cega els ulls la llum de la intel·lectualitat concentrada en testosterona d’entrecuix. Flux de fang brolla, com a solució: l’imperi de la “força”. Els agredits són els violents. Gir del revés de la paraula força. L’ús legítim de la meva força. Interpretació de la llei de direcció única. Rotonda sense sortides. Amén. Lorazepam please. Derechos constitucionales. Igualdad para todos. Ley y orden. Tu protesta pacífica violenta. Explosión concentrada de cerebros. Pacifíco es violento. Empatia nul·la.
El “nodo catalán” a la boca del dimoni. I parlant del dimoni...
Felicitats per haver aconseguit endur-vos les obres del Museu de Lleida, diocesanes, sacres i divines. Els expositors sense obres, preciosos en la seva buidor, exponent màxim del silenci de la no imatge. Expositor de memòria col·lectiva sense icona. Celestial compromís invisible. Baldes buides que parlen d’una història que perdurarà immutable en el temps i que mai podrà ser comprada ni venuda, ni expropiada, ni robada, ni cremada...
In nomine Patri et Filiis et Spiritus Sanctus.
Jornaleros que habéis cobrado en plomo / sufrimientos, trabajos y dineros / cuerpos de sometido y alto lomo: jornaleros.
Miguel Hernández
