Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La renúncia
18/06/2018 Àngel Soro
Àngel Soro, advocat, cantautor i activista cultural de les Terres de Ponent Àngel Soro, advocat, cantautor i activista cultural de les Terres de Ponent

Per Àngel Soro, advocat, cantautor i activista cultural de les Terres de Ponent

Teatre Principal de Lleida. Xerrada amb periodista. Paradeta amb el llibre a la porta, no pot faltar. Cal advertir que el respecte a les persones és necessari i un deure com a humà i que només apuntaré, a tall de lectura constructiva, el que vaig veure i viure el passat dimecres al Teatre Principal.

Primer punt de l’ordre del dia:

“En política passen coses molt estranyes, per exemple, que les CUP hagin defensat fins al final la investidura de Puigdemont”.

No sóc militant de cap partit. Sóc crític, sovint, potser massa. Però pensava que si un poble és cridat a les urnes, suposadament, el partit més votat que pot fer govern és aquell que democràticament té el dret d’investir el seu candidat. A ningú se li escapa que les circumstàncies han desvirtuat la normalitat democràtica i no cal buscar culpables ni repartir carnets de valents o de porucs. Ara bé, qualificar d’estrany que qualsevol persona defensi que el partit que pot formar govern ha de demanar la investidura del seu candidat, es si més no, complicat d’acceptar.

Potser el focus no es troba sobre el fet que les esquerres independentistes, històricament extraparlamentàries, defensin la normalitat democràtica encara que aquesta suposi, defensar la investidura d’un president que no és pròpiament el seu. El focus potser està en quins partits i quines associacions, diaris, organismes han fet veure que implementar la decisió popular era un fet estrany, fent malabarismes dialèctics per dir el que no es volia dir i fer el que es volia fer però no es volia dir. Vull recordar aquella meravellosa frase de les monedes de plata, que va fer servir aquell nou militant gairebé desconegut, ara famós a twitter, que fa performances i que no va tornar a casa seva després de la declaració. Si s’organitzen unes eleccions i s´hi juga, s’hi juga.

Segon i tercer punt de l’ordre del dia:

“Estic disposat a acceptar un referèndum pactat” i “La Sra. Arrimadas és minoria a Catalunya”.

Aquest combinat, expedit amb curosa calma, va arrencar (sobretot la segona frase) un aplaudiment sorollós. Ja vam comprovar que la majoria silenciosa que defensaven nit i dia no existia. Però aquestes afirmacions són molt perilloses. Amb un criteri exquisit ,el ponent va explicar que no es qüestió d’aconseguir el 47% o el 90% dels vots del si, ja que si a l’altre costat no hi ha voluntat, no hi ha res a fer. És ben subtil i complexa la trama, de ben segur, que fa que els creadors d’opinió avalin allò d’acceptar un referèndum pactat en aquests moments de la partida. No hi ha pas ningú a la banda del si que hagi dit que no a un referèndum pactat. Però és també conegut que l’unicorn ja va passar sobrevolant els nostres caps i que això del pacte per decidir és un fet impossible.

Per quin motiu es torna a plantejar aquest debat? Quina intenció hi ha darrere d’aquest amnèsic postulat que oblida els fets del primer d’octubre? Al servei de quin interès es formula el pensament que afirma que la Sra. Arrimadas (s’entén que es nomena com a símbol de l’unionisme) és una minoria a Catalunya?

Els gairebé dos milions de votants dels partits del no, no són cap minoria. No són majoria per fer govern. D’acord. Però fer creure els independentistes (i d’altres possibles assistents) que a l’altre costat hi ha una minoria, és ben estrany. Confús. Aneu a la batalla que us preparen que la teniu guanyada.

Quart punt de l’ordre del dia:

“La policia autonòmica va demostrar, el mes d’agost, que tenia un pla ideat per prendre el control del territori si era necessari.”

M’agradaria poder seure al Teatre i escoltar aquestes paraules i aplaudir sense pausa, com va aplaudir un nombrós grup de públic. No tinc cap mena de dubte que als cossos corporatius de qualsevol tipus hi ha persones de diferents tarannàs. Però ha quedat ben clar que les urnes van sortir dels col·legis en braços d’algú, que les identificacions algú les fa i que van destituir en Josep Lluís i van posar-ne un altre i avant. Amb més o menys insistència o més o menys zel, el cos ha complert amb la seva obligació de fer davant la llei.

Això és comprensible o criticable. La gent podia esperar que fessin més o fessin menys. Però novament, no vaig entendre que volia expressar amb aquesta afirmació. Va semblar que deia que estava tot preparat per prendre el territori, com si disposés el govern d’una mena d’exèrcit fidel sense fissures...

L’acceptació del llenguatge aliè és l’acceptació d’una renúncia.

És respectable. És una opció. ´La renúncia és un camí. No passa res.

Però dur el llenguatge a la cova del qui no veu el sol, això ja no, perquè no és sincer ni és raonable que es faci creure a les persones de bona voluntat, que el qui compleix una ordre injusta és un heroi, que les pantalles passades tornaran a ser punts de partida, que 1.900.000 de votants són minoria o que els qui van a unes eleccions ja sabien que tot i guanyant-les, no governarien.

Lluís Companys al Club de la comèdia.

Crec que és a Some mother’s son, (En el nom del fill), que en mig d’una missa, el mossèn, comença a fer un discurs contra els vaguistes de fam de 1981 a Irlanda. Alguns dels assistents s‘aixequen i l’increpen. Un d’ells li etziba: “Qui et paga perquè diguis això?”.

Al Teatre em vaig sentir com si fos a Irlanda, 1981.

 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid