Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
"Negu Gorriak" a Salou
04/07/2018 Àngel Soro
Àngel Soro, advocat, cantautor i activista cultural de les Terres de Ponent Àngel Soro, advocat, cantautor i activista cultural de les Terres de Ponent

Per Àngel Soro, advocat, cantautor i activista cultural de les Terres de Ponent

La platja llarga és un racó de món. Amb molts amics i hem passat estones. Som fills de pagesos i, com a treballadors i estudiants, potser no hem pogut gaudir del mar tot el temps que hauríem desitjat i encara menys a l’estiu. Però així i tot, hem trobat la manera de trobar-nos i poder fer sovint, una capbussada conjunta a l’aigua salada i a les nostres vides.

La proliferació de monstres arquitectònics al servei del turisme de platja desfasat, no és quelcom nou ni cap cosa que ens sorprengui. Venem sol i platja i els cognoms de sempre fan negoci amb hotels i restaurants i està tot bé.

S’amuntega una massa que busca els plaers que descrivia Manuel de Pedrolo als seus poemes, en què citava s’Agaró i les classes pudents que cercaven una pàtria de butxaca i bona vida, de banquers i de cigars.

Ha arribat a la platja llarga una plaga i no és pas de meduses. Tampoc no és de persones, tot i que molts cops ho semblem. Ha proliferat una plaga d’hamaques en concessió salvatge que no ocupen ni un 10% ni un 20% de la superfície de la platja (suposant que aquests percentatges fossin acceptables). Un cap benpensant i apoderat ha decidit repartir un nombrós grup d’hamaques i para-sols que lloga a canvi de diners. Ho fa a uns dos terços d’aquesta.

Per a més morbo classista, ignominiós i poca-solta, dos treballadors de pell bruna es passegen cobrant l’impost als blancs europeus que vénen a postrar ses seves carns al bat de sol. Quan una persona intenta col·locar tímidament la seva tovallola entre l’exèrcit d’hamaques, apareixen els dos enviats a dir-te que no et pots posar allà. T’has d’aixecar i dir-li que et tregui ell amb les seves mans. Ho vam aprendre defensant les escoles un brillant dia d’octubre.

És a dir, que no puc estirar-me un dia al mes a prendre el sol a la platja, perquè algú creu que pot privatitzar un espai lliure i natural com el mar. Algú creu que a l’escena d’una família de russos blancs com el paper, pagant per un para-sol que els hi col·loca servilment l’única parella de negres que hi ha a tota la platja, hi sobro jo. I amb cigarreta i copa a la mà, et miren com si anar a prendre el sol fos una postal d’una pel·lícula de Corrupció a Miami i tu no hi juguessis cap paper. Cada hora aixeca el braç i crida al negre perquè li mogui el para-sol.

Camps de cotó que s’endugué el vent. Doncs no. I no cal anar buscant racons amagats per autòctons catalans lluny de la massa amuntegada a les viles de la costa. Em nego a cedir tots els espais al capitalisme salvatge, als aprofitats o als que venen concessions on concedeixen coses que són de totes a canvi d’un preu que és per uns pocs.

Aquest cap de setmana els Negu Gorriak han fet una performance fidel d’una de les seves cançons. Ho han fet sense saber-ho, però jo he viscut el relat de la cançó Ez dezagun sal (Gure Jarrera, 1991) a la platja llarga de la localitat de Salou.

Aquesta cançó parla d’una manera poètica però crua de la venda de les platges perquè pugui especular el “monsieur” amb calers, tot sota la llei del formigó que no deixa ni un gra de sorra a la platja d’Hendaia.

Ez dezagun sal! No venguem més! Exclama desesperada la tornada amb ritme combatiu.

Les platges són de tothom, de tots els éssers vius i això, també ens inclou.

També són nostres. No venguem més.

Ez dezagun sal!

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid