Cada dia som més els qui assumim la convicció que “la solució és la mobilització”. I enguany aquest propòsit s’està convertint en una realitat, que mostra així que ni la capacitat de lluita ni l’independentisme com a moviment s’han acabat encarrilant en la domesticació desitjada pel PSC-PSOE, puntal bàsic del règim monàrquic transfranquista.
Justament tot comença a anar en la bona direcció del Full de Ruta de l’ANC i d’altres entitats populars. El principal instigador d’aquesta nova realitat no és altre que el règim monàrquic espanyol mateix, que és incapaç d’abordar cap qüestió política i social important amb un mínim de solvència i honestedat. La seva tàctica principal és deixar podrir les situacions tot confiant que amb la manipulació dels mitjans de comunicació i la repressió ja en tenen prou per a mantenir els privilegis.
L’empenta principal i exemple d’aquesta renovació ha tingut lloc al País Valencià, amb les importants mobilitzacions de denúncia de la desastrosa gestió de les greus inundacions que han arrasat mig país i han provocat nombroses víctimes mortals i desenes de milers de damnificats. La capacitat de reacció ha estat admirable tant en la solidaritat envers els veïns afectats com en l’expressió de la crítica als personatges públics que han actuat amb un menyspreu cínic, característic dels règims colonials.
També la lluita feminista s’ha expressat recentment tot mostrant la seva indignació davant les desigualtats que pateix encara el sexe femení ofegat per diferències visibles en tots els camps... i un degoteig terrible de maltractaments que, massa sovint, acaben en assassinats. Any rere any milers de persones (de totes les edats i no tan sols dones) ens manifestem expressant obertament les crítiques al sistema polític i social avui encara vigent. El moviment està marcant amb una precisió creixent les seves reivindicacions: a Barcelona, la pancarta de la manifestació principal ha afirmat clarament “Les cures sostenen la vida”. Així subratllen la importància d’una tasca menyspreada perquè es retribueixi com cal i, en la vida quotidiana, es comparteixi de debò. I a Tarragona un altre lema clamava “Patriarcat i capital, aliança criminal”, mostrant que la realitat opressiva que arriba al feminicidi no és cap casualitat ni cap tradició heretada: és causada pel sistema social i econòmic imposat. I davant la deriva totalitària d’aquest sistema, un altre lema ha aparegut també: “Contra el feixisme, més feminisme”. Una força mobilitzadora que l’Assemblea Nacional Catalana ha sintetitzat apuntant a l’objectiu: “Dones lliures en una terra lliure” (v. La revolta feminista catalana, Llibertat.cat).
També, en la lluita per la llengua, al País Valencià, les Illes i la Catalunya Nord el nostre poble ha donat altre cop mostres de capacitat de reacció que ha alertat davant les ofensives catalanofòbiques dels Estats espanyol i francès que ens volen despersonalitzats i silenciats. Arreu de Catalunya hem denunciat la gestió catastròfica dels trens de rodalia, una protesta que ha confluït en una acció de milers de persones que hem desbordat l’estació de Sants. Les mobilitzacions contra els abusos en el camp de l’habitatge han recordat la necessitat de situar la reivindicació com un dret (tal com els marcs legislatius proclamen) i no pas com un simple negoci lucratiu (que les pràctiques socials i polítiques posen de manifest). La mobilització de Sant Jordi ha estat, doncs, la més propera, acompanyada d’una important tasca de sensibilització. Només la generalització de l’ús del català en tots els àmbits permetrà la seva necessària pervivència fent efectiu el dret de viure en català en el territori que li és propi.
És just recordar ara les concentracions i accions puntuals escampades arreu del territori (com Meridiana Resisteix, Via Laietana, etc.) que han mantingut la flama durant tant de temps. Hem arribat finalment a la convicció que ens hem d’alliberar del jou colonial al qual estem sotmesos per aconseguir un país lliure de paràsits i gestionat per un sistema republicà, democràtic i igualitari. Aquest és l’únic camí en un món dominat per un despotisme arcaïtzant que no té cap mena de justificació i només es manté per l’abús, l’amenaça i la imposició. La mobilització és la solució.
