Nascuts als barris obrers de la ciutat o al bell mig dels camps, observem amb idèntica estupefacció, el pas de tractors en direcció a la capital. Protesta rural del camp en reivindicació constant. Als tractors asseguts, aquells homes i dones de pells maltractades pel sol, ens enlluernen amb els seus tancs de combat diari, perseguits pels esplugabous al secà, carregats de grans capses de fusta plenes de fruita al regadiu, palots plens de tresors.
Un any sencer, gira la Terra. Un any sencer dedicat a aquest element d’on venim i on retornarem. Encara recordo els pneumàtics traient fum a les carreteres per defensar els preus de la fruita seca que, des de la Plana de Picamoixons, ja alertaven que al Baix Camp hi havia guerra. Aquelles boles de palla a la Noguera que ens fan partícips de la col·lecta ovalada, dels fruits del terreny, en una mena de simbiosi lunar. Entre bestiar i rius, l’Alt Urgell viu el tràfec de gran maquinària, amunt i avall.
A la Franja de Ponent de tractors n’hi ha de tots colors. Com a tot arreu els condueixen persones treballadores. Aquests treballadors produeixen menjar. Sembla prou bàsic, gairebé sembla que no calgui ni explicar-ho. Però cal. Aquest menjar que produeixen els tractoristes i, per extensió, els treballadors del camp, és el mateix menjar, sigui fruit de la flora o fruit de la fauna, que es mengen les persones que viuen a la capital. Sí, també aquells que intenten insultar una idea política barrejant-la amb el que és rural, aquells que parlen del camp o del poble com un lloc on només viuen “paletos”, “catetos” i d’altres denominacions pretesament menyspreadores que no fan més que posar de manifest la manca de cultura del qui les enarbora.
Als barris obrers i als pobles camperols no ens podeu confondre. I encara menys a aquells que som fills d’ambdues realitats. L’única Trattoria que coneixem és allà on les rodes de tractor reben homenatge, fetes blat estirat, carregat de tomàquet i formatge italià.
Hi ha homes i dones al camp i al poble amb màsters en economia productiva, en lluites per la terra, en ciència de meteorologia i en milers de disciplines, sense títols o bé amb títols, que ofereixen els productes primaris que treballen de sol a sol.
Mereixen respecte. La “rural fòbia” és un símptoma clar de manca de lligam amb la natura i d’un sentiment de superioritat basat en una falsa sensació de modernitat, que cerca un argument de cartró pedra, fonamentat en rols patètics de supremacia del disseny buit.
També n’he vist de tractors a Ciudad Real, per cert.
Perquè els herois parlen tots els idiomes.
