x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Reus – París - Londres
04/02/2018 Àngel Soro
Àngel Soro, advocat, cantautor i activista cultural de les Terres de Ponent Àngel Soro, advocat, cantautor i activista cultural de les Terres de Ponent

Per Àngel Soro, advocat, cantautor i activista cultural de les Terres de Ponent

És ben d’hora. Bufa el mestral. Enfilem una petita pujada i allà esperant, un edifici únic. Acompanyo un grup de persones en una visita al Pavelló núm. 6, conegut com el Pavelló dels Distingits, a l’antic Manicomi de Reus. Aquest hospital psiquiàtric va ser projectat per Lluís Domènech i Montaner i va ser construït entre 1897 i 1912. El Pere Mata, així l’anomenen els autòctons.

Tot passejant, escoltant atentament el guia, me n’adono que ens a submergit subtilment en l’ànima de l’edifici i que hi caminem com si fóssim, primer, ajudants d’en Montaner i després, pacients de l’època. Em fa l’efecte que puc veure els dits joves dels nois que emplenaven de fulles les parets del saló i que puc sentir els crits per alguna malifeta en plena construcció.

Adaptar un edifici a les necessitats que demanaran posteriorment els seus habitants és sense dubte, un fet clau per comprendre el complicat equilibri entre necessitat d’ús, estètica i pràctica diària.

Diria que he vist passar pel jardí a corre-cuita en Joaquim Mir, encara que també pot ser només fruit de la meva ment.

Cau el sol i a la plaça Mercadal hi ha enceses centenars d’espelmes de color groc, sota l’atenta mirada de la Casa Navàs, il·lustre testimoni de festes tradicionals, concerts, vermuts de diumenge i reivindicacions davant la porta de l’Ajuntament.

El Centre de Lectura bull de gent. Hi ha una xerrada d’un fotògraf que es juga la pell retratant soldats de l’alba daurada i d’un professor que cada cop que me’l miro m’agafen ganes de cantar som i serem...no ho entenc...Deu ser influència de la visita del matí.

Quan retorno a la plaça Mercadal trobo un grup de gent saludant i abraçant algú. Com si fos el Carrasclet en persona, una darrera l’altra, se li van apropant persones per donar-li la mà. M’apropo curiós per veure si hi ha en Messi o la nena aquella dels Gaudí, però em trobo amb un home ben normal amb una capsa de fusta a la mà, que simplement passeja.

No me’n puc estar i li pregunto a una noia si sap qui és aquell personatge que tothom estima tant. La noia em mira com si jo fos un autèntic exclòs de Twitter i em contesta que és el mecànic. No un mecànic. El mecànic de Reus.

Ja estic en posició de concloure que el Pere Mata no està a Reus per casualitat. Ho han maquillat de modernisme i d’economia pudent de l’època però, siguem sincers, una ciutat de més de cent mil habitants que només té un mecànic i que tothom el va saludant pel carrer com si fos una estrella de Hollywood no és normal.

Vés per on que no fos que, el Pere Mata es creés com un espai per resguardar les persones sanes de tota aquesta fantasia mig volada. El mecànic, diu. A l’era de la competència salvatge i només tenen un mecànic. Me’n torno al Pere Mata, estaré més segur.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid