Arriba la llum del dia. La verdor profunda dels prats normalment em cega, però avui una combinació de boira i fred s’escampa. Crec endevinar la silueta d’uns cavalls robustos allà on m’arriba la vista. Només la música dels esquellots en acústica comparsa trenca el silenci de les cases adormides.
Egun on, em diu la Petra. Encara recordo el seu marit assegut amb la txapela posada, observant sense perdre’s ni un sol moviment d’aquells pelotaris. Punt a punt la pilota va recorrent el temps i l’espai fins a la fi del partit. Quan s‘acaba, un ha guanyat el partit i l’altre el felicita i la sensació d’haver gaudit és col·lectiva. S‘aplaudeix el qui ha guanyat, s’agraeix l’esforç al seu rival.
Arriba la llum del dia. Seguirà havent-hi samarretes verdes de la selecció basca, immenses valls del verd més verd que mai s’ha vist i també passejaran uniformes del mateix color. Avui al poblet de Kanbo (Lapurdi) s’escenifica el final d’una era plena de temors i famílies esquinçades i també de barris obrers aixecats en consciència migratòria.
Obro el diari i trobo l’Eulàlia Lluch, filla d’Ernest Lluch. Diu que hi ha víctimes d’una maquinària, que també hi ha víctimes de l’altra i que també existeixen els torturats. Unes paraules de reconeixement a l’altre, expressades de veu d’una persona que ha patit l’assassinat del seu pare, haurien de ser suficients per aportar un bri d’esperança. El reconeixement del patiment dels altres sense escridassar-los, humanitzar els morts, els privats de la seva llibertat, les mares que abracen un retrat.
Qui no se n’alegra del punt i final del què sempre ha denominat barbàrie ens fa sospitar dels motius d’aquesta tristesa. Qui ha buscat la pacificació d’un territori i menysprea el dia en què acaba allò que ha combatut, ens deixa perplexes.
Arriba la llum del dia i avui, per fi, s‘obre el camí perquè les persones puguin parlar de vida. Per fi es posa la primera pedra per aconseguir la unitat dels demòcrates, la reparació real de totes les víctimes d’aquest conflicte i la derrota d’aquells que volen treure un rèdit electoral, econòmic o discursiu, d’una desgràcia que només pateixen els qui si veuen exposats.
Com quan la pedra s’arrossega per la plaça, serà dur i difícil, però bé paga la pena somiar amb un futur on es pot parlar de tot en absència de violència. Alegrem-nos d’aquest moment històric i esperem que el diàleg i la negociació tinguin millors fruits que les collites de Catalunya de 2010, 2011, 2012, 2013, 2014, 2015, 2016, 2017 i 2018, on l’absència de violència només es va trencar un primer d’octubre.
De ben segur, a l’altra banda del riu, ànimes de cor amistós i demòcrates, també faran passes per la pau, l’acostament de les famílies, la carícia a les víctimes siguin de la ideologia que siguin i acabaran amb les sospites d’aquells que creuen que només busquen la derrota, el càstig i l’ocupació il·legítima del prat, del cavall i del formatge que fa un altre amb les seves mans.
Pau, justícia, no violència, democràcia, respecte a la llei.
Està a les vostres mans. Moltes gràcies. Eskerrik asko.
