Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La caiguda del PP i l’Espanya que vindrà
03/06/2018 Carles Castellanos

L’expulsió del PP fora del govern de l’estat espanyol ha estat un esdeveniment que, malgrat ser previsible, és important poder situar en el seu abast real.

Com ja s’ha dit des de diferents anàlisis, el “pecat” del govern de Rajoy ha estat l’abús de la vanitat en la seva acció, que en política expressa l’obcecació que porta a sobrevalorar l’abast de les pròpies forces i possibilitats. Podríem dir que en la figura de Rajoy (i del seu  aliat primer, Rivera) l’espanyolisme més representatiu (el del “a por ellos”) s’ha encegat de passió dominadora i ha considerat que, aprofitant la repressió de l’independentisme que havia exercit l’autodeterminació sense “permís”, s’obria la possibilitat tan anhelada de posar fi a Catalunya com a entitat política i a la catalanitat com a expressió nacional. Veient el resultat d’aquesta política després del 21 de desembre passat, és evident que el PP (i Ciudadanos al darrere) han comès un greu error de càlcul. La mentalitat militarista i falangista d’aquestes dues formacions els ha portat, doncs, a equivocar-se.

L’errada política és greu, i més si  les dades del 21 de desembre ja havien mostrat l’ensulsiada del PP a Catalunya. Malgrat la concentració de vot anticatalà en el partit falangista actual (Ciudadanos) l’encegament d’aquesta parella que es mou en l’àmbit del que hem anomenat “hooliganisme prepolític”, els ha portat a posar en evidència la seva essència nacionalista espanyola rabiosa i a restringir finalment la seva possibilitat d’aliances àmplies. El moviment independentista i republicà català ha tingut, doncs, finalment un reflex en aquesta crisi espanyola, una crisi que crea un escenari diferent; diferent però no pas tant com alguns sectors excessivament eufòrics de l’independentisme proclamen avui, sens dubte massa alegrement.

L’abast de l’escenari post PP

 És evident que l’escenari que s’ha establert representa una modificació de l’eix fonamental de les premisses que marcaven la política espanyola, un eix que s’ha definit com a basat en l’exacerbació de les línies repressives portades a terme des d’un comandament de tipus militarista: el “comandament únic” dictava una ofensiva repressiva, la transmetia al Virrei i a les forces d’ocupació i mobilitzava el el “franquisme judicial”, el “franquisme mediàtic” i el “falangisme de carrer”... tot seguint una coordinació establerta força rígidament.

Aquesta línia de comandament ha sofert una certa interrupció en el nivell polític però la pregunta que ens hem de fer és la següent: Quant de temps trigarà l’espanyolisme a refer la seva “línia de comandament” i continuar l’ofensiva repressiva? Les informacions que m’arriben no ens permeten de ser gaire optimistes perquè tot sembla indicar que la remodelació de les direccions ja ha començat. Si ens hi fixem bé, els “poders fàctics” de l’estat espanyol, amb aquest desplaçament del PP no desitjat en un principi per ells mateixos, s’han alliberat d’un “pes mort” (d’un partit corrupte i mal vist internacionalment) i ben aviat podran tornar a disposar-se “en posició de combat” amb les forces que encara posseeixen i que mai no han perdut (policíaques, judicials, falangistes etc.).

Que no s’enganyin, doncs, els polítics catalans; que seria bo que pensessin a posar-se també en “posició de combat” després d’aquest temps brevíssim en què l’anticatalanisme està refent febrosament els seus rengles.

La disputa fonamental que existeix entre el poder oligàrquic espanyol (organitzat al voltant de les jerarquies econòmiques, administratives, polítiques, militars, judicials i religioses espanyoles) i el poble català és el d’una confrontació basada en l’ocupació, una lluita contra l’ocupació que demana del nostre moviment per la Independència i la República la màxima organització, cosa que vol dir la màxima unitat del “trencaclosques” (aquí em remeto al meu article recent “partits, trencaclosques i unitat” ).

La nostra llibertat no sortirà del parlament espanyol sinó de la nostra capacitat de desempallegar-nos de la dominació espanyola i dels seus monopolis extractius, és a dir que sorgirà de la força per a demostrar, com a poble, als poders espanyols que els convé més deixar-nos lliures que tenir-nos encadenats com a esclaus. La lluita continua.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid