Rafael Dalmau, Editor publica l’obra completa d’una de les figures més importants, polèmiques i oblidades del primer independentisme català.
Daniel Cardona va morir el 1943 i encara hi ha qui en té por. És comprensible. Acostumats com estem a polítics de físic anodí, sorprèn trobar-ne un amb una cara de poder guanyar una batussa. Per si no fos prou, el fundador d’Estat Català i de Nosaltres Sols!, alcalde de Sant Just Desvern i defensor d’un enfortiment —tant físic com moral— de la catalanitat, és, a més, un dels principals referents polítics de Frederic J. Porta, historiador, articulista i director de la revista Esperit i la Revista de Catalunya. Ha estat ell qui, després d’anys de feina, ha aconseguit recopilar el centenar llarg de textos que componen l’Obra escrita completa de Cardona que Rafael Dalmau Editor va publicar farà uns mesos.
En les seves més de 500 pàgines no tan sols trobem articles de gran valor historiogràfic, sinó un exemple d’independentisme militant que representa una versió absolutament oposada d’aquell que vam veure durant les exhaurides dècades del procés. Podria semblar que es tracta tan sols d’una diferència de caràcter, d’actitud, de testosterona, però el contrast té arrels més profundes, de caràcter espiritual. El seu nacionalisme, més místic que intel·lectual, fuig de les coordenades del materialisme que marca avui totes les agendes polítiques. No parteix d’arguments com la injustícia de l’espoli fiscal o la major eficiència dels estats petits. No busca eixamplar la base ni que Europa el miri. No va de democràcia, va de guerra, una guerra íntima, en molts casos interior.
Dit així, i vista la mala premsa que té el patriotisme d’estil esotèric, a Cardona és fàcil posar-li totes les llufes que solen caure a l’esquena d’aquells que, a principis del segle passat, van negar-se a triar entre el marxisme i capitalisme —dues cares de la mateixa moneda, segons Joan Pau II. És per això que dels seus textos un podria esperar-ne un militarisme virulent, una actitud feixistoide, un cert amor pel totalitarisme. No és el cas. Cardona, que si s’assembla a algú és als líders del Sinn Féin —d’aquí que li diguessin «l’irlandès»—, entén que el nazisme i el feixisme són el resultat natural de les pulsions expansionistes latents en la voluntat homogeneïtzadora dels grans estats nació i que, per tant, l’únic antifeixisme real ha de ser, alhora, antijacobí.
Aquesta conclusió, defensada de forma impecable en l’article Revolució Social i Revolució Nacional de 1937, suposa un dels darrers passos en la trajectòria ideològica que mostra aquesta antologia: un camí llarg i angoixós on es pot veure com, de mica en mica, Cardona va quedant-se sol. És per això que allò que comença amb un jove de setze anys proclamant —en català prefabrià de 1906— la necessitat d’emprendre «una lluyta enérgica y nova» de la mà de la Unió Catalanista, evoluciona lentament però inexorable cap a un desencís profund vers la política del país. Qui més rep: el Catalanisme. En un principi els atacs van dirigits a aquell poc «organisat», fet de «casinets sense biblioteca, sense propaganda i sense acció» (1912), més tard, l’esmena esdevé total. Cap al 1925 el catalanisme «s’ha convertit en una botiga».
No en surten millor parats els líders del país. Prat de la Riba «ha fallit com falliran també totes les orientacions que dimanin de la seva orientació política» (1923), Cambó ha fet «un mal immens a Catalunya» (1928), Macià «davalla, d’abdicació en abdicació, cap a la traïció» (1931), Companys és un exemple de «candidesa idiota» (1932). Més enllà de l’opinió que pugui tenir el lector al respecte, passejar-se pels articles de Cardona és una bona forma de desmitificar un moment concret de la història del nostre país, una feina que Frederic J. Porta ja havia començat a fer, en companyia de Fermí Rubiralta i Fèlix Villagrasa, amb la seva biografia de Josep Dencàs i que serveix per mirar-nos la Catalunya del primer terç del segle XX amb una òptica que transcendeixi la simple idealització d’un paradís perdut.
Exemple d’això són les seves crítiques virulentes a la Segona República Espanyola, que, segons ell va poder-se constituir gràcies a «una excessiva generositat» per part de Macià, resultat de trenta anys d’un «catalanisme dòcil i submís» incapaç plantejar un trencament definitiu amb Espanya. Sembla que per a Cardona l’enemic real no és tant l’estat castellà com els seus còmplices principatins, promotors d’una «espanyolització espiritual que està penetrant a l’ànima mateixa del poble català». Tal idea s’expressa de forma clara en l’article Elogi de O’Brien i O’Kennedy, de 1922, un atac a la manca de determinació de la classe política nostrada on s’afirma que, en cas d’una revolució independentista «als patriotes catalans no se’ns afusellaria per ordre de Madrid, ens afusellarien els mateixos catalans».
La força resistencialista de Cardona resulta incapaç de connectar amb el caràcter universal de la catalanitat, amb el seu poder civilitzatori, amb la responsabilitat que comporta ser la nació més antiga del vell continent.
En aquest text, un dels més interessants de l’antologia, s’hi combinen dos elements distintius de la prosa de Cardona: la seva voluntat de blindar-se contra qualsevol utilització per part dels polítics de «casinet de barriada» i la seva profunda fascinació per la guerra d’alliberació irlandesa, episodi històric que inspira l’article. Això últim és especialment rellevant per entendre la seva obra, on el cas d’Irlanda ocupa molt més espai que el de totes les altres nacions que van aconseguir alliberar-se en el període d’entreguerres. Malgrat que l’autor va escriure el pròleg de la primera i única biografia de Józef Pilsudski traduïda al català, les independències de Txecoslovàquia i Polònia es mencionen de passada. És així com la lluita de l’Irish Republican Army esdevé l’exemple més citat i convenient per una Catalunya a qui, segons ell, «manca encara una Pasqua irlandesa de 1916».
Irlanda, nació catòlica per excel·lència i única que no s’independitza gràcies a la derrota del seu imperi en el context de la Primera Guerra Mundial, serveix a Cardona per defensar un nacionalisme d’arrel religiosa, gairebé martirològica, que li permet fer seva aquella màxima de Gandhi segons la qual «la nostra arma és el nostre propi dolor». Aquest plantejament, que, d’una banda, el converteix en un escriptor interessantíssim, amb una estètica absolutament original en el context català, condemna, de l’altra, la seva acció política. A diferència de Josep Maria Batista i Roca, company i amic seu, Cardona és incapaç de veure que, pel seu llegat imperial i la seva tradició industrialista, Catalunya té més a veure amb l’Anglaterra marítima, emprenedora i tenaç que amb la Irlanda tradicionalista, agrària i morta de fam que va veure néixer l’IRA.
M’atreviria a dir que aquest és el gran problema de la seva literatura, que tot i el seu potencial atractiu per als catalans que vulguin recuperar alguna mena de mística nacional, posa Catalunya a la lliga de nacions amb històries d’opressió menys complexes, amb menor capacitat per trencar l’esquema polític nascut amb la pau de Westfàlia de 1648. La força resistencialista de Cardona pot ser útil per empènyer els seus lectors a un enfortiment de l’esperit, a una salvació personal, intima, però resulta incapaç de connectar amb el caràcter universal de la catalanitat, amb el seu poder civilitzatori, amb la responsabilitat que comporta ser la nació més antiga del vell continent i no una simple colònia a la recerca del seu necessari alliberament.
Catalunya no és Irlanda ni Palestina ni el País Basc. Catalunya no és un projecte fallit d’estat nació. Catalunya és alguna cosa més, una idea, una forma de veure el món, el darrer impediment per a qui vulgui creure que les fronteres d’Europa són un fenomen natural, un espai legítim per a l’exercici de la sobirania. Això no ho explica Cardona, que té més a veure amb Ho Chi Minh o amb Ben Bella que amb Salvador Dalí i que va morir sense entendre que l’estació de tren de Perpinyà era el centre de l’univers. Qui té por de Daniel Cardona? Més gent de la que caldria, menys de la que jo hauria volgut.
