Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Partits, trencaclosques i unitat
22/05/2018 Hemeroteca

D’ençà de l’any 2006 –moment en què el procés cap a la independència i la República es va començar a accelerar– fins al present, el paper dels partits ha provocat moltes reflexions. Vist amb la perspectiva de més de deu anys, és fàcil d’observar que el moviment ha provocat en els partits mutacions profundes i sotragades importants. Cap de les tres àrees ideològiques dels partits parlamentaris independentistes de la comunitat autònoma de Catalunya (JxCat, ERC, CUP-CC) no ha restat tranquil·la. I els àmbits polítics més relacionats amb la tradició autonomista han rebut veritables sacsejades (com és el cas de l’antiga CiU, el PSC-PSOE, ICV...). Hi ha partits i sectors que han desaparegut i d’altres que han experimentat transformacions profundes de manera que han resultat fortament desplaçats de les seves posicions originàries.

Mancances i contradiccions d’un ofici. L’ANC s’ha manifestat preocupada, des del primer moment, pel paper dels partits i més recentment pel fet que les febleses d’aquests actors polítics en el context autonòmic no puguin acabar provocant “inconsistències i tensions en l’acció conjunta de la causa independentista” (Full de Ruta 2018/2019). És important mirar d’escatir en quina mesura la naturalesa mateixa dels partits ha pogut i pot condicionar la seva acció. La recerca del vot i l’exercici de la gestió en un context autonòmic (és a dir, en un marc subordinat al poder i a la ideologia dominants dins l’Estat espanyol) provoquen fortes contradiccions que es fan molt difícils de superar sobretot si el grau de formació teòrica i de capacitat política no és prou fort per a contrarestar-ho. La cerca de l’aprovació i el suport dels seguidors poden tendir a afalagar vicis de la clientela més que no pas a produir un efecte transformador. I el caràcter crematístic de l’estructura de l’aparell tendeix ben sovint a llastar-los de comportaments conservadors (que poden ser disfressats per mitjà de proclames fins i tot d’un radicalisme insospitat). L’ofici de polític, sobretot del parlamentari, és marcat per aquesta mena de servituds. D’altres organitzacions (sindicats, organitzacions socials, ONG, etc.) també tenen limitacions en la mesura que es fonamenten en un funcionament professionalitzat. Ser conscients d’aquesta mena de límits és important a l’hora de pensar quina hauria de ser la forma d’organització òptima de la diversitat existent per assolir l’objectiu de la independència i la República catalana.

Reduir la polaritat estratègica múltiple. La complexitat del veritable trencaclosques que és la lluita catalana actual per la independència i la República, és deguda a l’excessiva multiplicitat i a la dispersió dels agents polítics que tracen línies d’acció del moviment, cadascú per la seva banda: en aquests moments hem d’atendre, com a mínim, a les disquisicions i pensades de tres partits parlamentaris, de tres organitzacions populars àmplies (ANC, Òmnium, CDR) i de tres pols institucionals (la Generalitat de Catalunya, els ajuntaments i el Consell de la República a l’exterior), sense comptar amb la influència que pot tenir en la línia política global algun altre agent social que de manera intermitent incideix amb força en l’entorn. D’aquesta manera és impossible afrontar amb possibilitats d’èxit la lluita independentista i republicana tot contrarestant l’acció repressiva de l’Estat espanyol (policíaca, judicial, administrativa, social, mediàtica, etc.) una acció empresa des d’una direcció, que pot ser matussera en l’estil, però que és articulada de manera planificada, sota criteris de funcionament de tipus militar.

El moviment català per la independència i la República només podrà triomfar si aconsegueix reduir la dispersió tot aconseguint un àmbit unitari que inclogui partits i moviments socials en un sol marc organitzatiu de manera que (sense abandonar les personalitats de cadascú ni la seva incidència específica) les grans línies d’acció siguin debatudes i assumides per tots els agents polítics. Algunes propostes recents (com ara les de Drassanes per la República Catalana) han parlat de crear consells de la República d’àmbit territorial, agrupats en un únic consell de tot Catalunya (Principat) que inclogui també el consell de l’exterior. D’altres organitzacions (com ara Poble Lliure) han proposat la creació d’un congrés nacional del poble català com a expressió del conjunt social i polític del moviment. La decisió dependrà finalment de les resolucions que aconsegueixi prendre aquest conjunt divers i molt especialment de les iniciatives que els col·lectius més amplis i influents es proposin d’emprendre. Cal una unitat orgànica de caràcter estratègic que no s’hauria de retardar.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid