Complexa, però engrescadora. L’Estat espanyol ha triat un sol camí, el de la repressió que és dur i dolorós per a nosaltres, però també un camí que no té ni capacitat ni recorregut per desmobilitzar-nos.
Si sabem llegir el nou marc, i afegim capacitat de resistència a les virtuts que te l’independentisme civil, la República és inevitable
Que vivim una revolució és difícil de negar. El canvi absolut de la classe política, la caiguda de paradigmes i institucions i, sobretot, la creació de consciència política que ha derivat en una mobilització massiva i sostinguda així ho demostra.
El que hem de fer entendre és que aquesta no és una revolució “independentista”, sinó que és una revolució Republicana. L’objectiu a aconseguir són unes institucions polítiques que siguin, a més de sobiranes, modernes, justes i equitatives. Aquí és on ampliem el marc i les possibilitats de creixement.
Hi ha diverses possibilitats. Els conflictes es guanyen o per fortalesa pròpia o per debilitat de l’adversari. El règim del 78 es troba tocat en molts fronts. No descartem un col·lapse sistèmic com ha passat tantes vegades a la història de l’estat (1867, 1873, 1898, 1923, 1931...).
La força del Moviment Republicà Català ara s’ha de demostrar en la resistència i la capacitat de pressió constant i creixent perquè aquell escenari s’acceleri
Jo d’agitador vinc de mena! Ja vaig debutar amb el moviment antiglobalització de finals dels 90, vaig empalmar amb el 'No a la guerra' i he seguit als carrers quan ha estat necessari/possible, siguin okupacions, vagues o el 15M...
La meva cultura política passa per l’acció als carrers com a pota insubstituïble de la transformació social. Les institucions són imprescindibles però mai suficients. Als carrers i amb la gent organitzada és on s'esdevenen els autèntics canvis.
Són una de les demostracions empíriques que vivim en una revolució popular. Els CDR han desbordat qualsevol previsió i la seva vitalitat renova institucions civils que mostren signes d'esgotament i necessitat de renovació.
L’àmbit del CDR és el barri, la vila i és dins aquest àmbit on els propers mesos es pot guanyar la majoria social. Són imprescindibles. Han de mantenir la seva autonomia i llibertat.
Hahahaha! Doncs si que anem bé si heu de confiar en la meva “visió”!!!!
Jo ara no és que ho vegi clar, és que ho veig molt millor.
Els catalans tenim una persistent obsessió per no reconèixer els nostres mèrits. El que hem fet fins ara ja és miraculós. Ara ja fa baixada!
