El periodista Antonio Baños (1967) escriu setmanalment a la revista Play del diari Ara, i també al diari El Món. Però ha passat per molts mitjans: Ràdio Nacional d’Espanya, TV3, La Sexta, Cuatro, El Periódico i Eldiario.es. És autor dels llibres Posteconomia (2009), La rebel·lió catalana (2013) i La cara B del procés (2016), amb Jordi Borràs. Justament ara acaba un llibre sobre les fites que podria encarar la República Catalana. Ex-diputat de la CUP, militant de l’ANC i de Súmate, duu la política a les venes i l’entrevistem per comentar-hi l’actualitat política. Ens rep en una terrassa, a tocar de la Meridiana, a Fabra i Puig.
—Dimecres i dijous, moció de confiança.
—Per la moció de confiança no pateixo gens. Anirà endavant. No en tinc cap dubte. Tothom ho ha anunciat.
—I ben aviat, el pressupost.
—Pateixo més. Pateixo més pel pressupost. Jo ja era partidari d’aprovar-lo abans d’estiu. Més ben dit: partidari que s’aprovés discutint-lo i millorant-lo. L’error va ser fer-hi una esmena a la totalitat. Si la CUP hagués optat per batallar per les partides s’hauria aconseguit alguna cosa. Però amb una esmena a la totalitat no aconsegueixes res i et quedes, com ara, amb els comptes de Boi Ruiz i Artur Mas. Em sembla que no van entendre bé què era un pressupost, o va haver-hi una rebequeria rara. Però jo entenc que la CUP digui aprovem la moció de confiança i mirem-nos el pressupost després. Perquè aprovar-lo sense mirar-se’l tampoc no fóra normal.
—Per què patiu, doncs?
—Diguem que espero que aquesta vegada hi hagi bon clima. Que es barallin, si cal. Però que s’entengui que el pressupost serà econòmic, cert, però també polític. Per això no voldria un xec en blanc, sinó veure l’Eulàlia Reguant barallar-se per l’últim duro de sanitat i fent suar en Comín. Això voldria veure. Veurem com va.
—La CUP té secretariat nacional nou. Quins canvis implica?
—El gran canvi és que en l’anterior secretariat hi havia un blocatge. Eren dues bandes empatades. Es va veure a Sabadell. I a qualsevol grup humà si hi ha un empat perpetu no pots fer res. Res. Ara amb el nou secretariat, amb l’equip de Quim Arrufat que ha entrat nou, ja no hi ha empat. Hi ha una certa operativitat. I sembla que la cosa comença a rutllar. Hi ha discrepàncies, com toca, però permet d’avançar. Això em tranquil·litza molt: s’ha desblocat l’empat i fa que flueixi. Amb el nou secretariat de la CUP hi haurà entrebancs, però no blocatge intern.
—Entre Junts pel Sí i la CUP deu haver-hi hagut un acord, aquest estiu. Fins ara van sorprenentment molt a l’una. Diria que alguna cosa no ens expliquen del tot.
—Jo crec que fan ben fet de callar. El contacte de persones de la CUP i de Junts pel Sí, al parlament, evidencia que no hi ha cap més opció. Aquí tothom creia que la tercera via era Convergència i ara són els comuns. Perquè recordem que CDC es refunda amb la instrucció explícita de la cúpula de dir-se sobiranistes, i les bases diuen que ni parlar-ne: independentistes. CDC s’ha autonegat la possibilitat de ser reformista. Ara els únics que fan de tercera via són el món de Colau. I això la CUP també ho ha vist, i també em tranquil·litza. Hi ha una cosa que hem d’entendre, i cito Jordi Sánchez, el meu president a l’ANC: o matem el procés o el procés ens mata. Ja no podem pensar més diades festives ni acumulació de forces. Ara tenim un govern, un parlament que tira pel dret i una gent que sortirà a defensar si l’ataquen. I entenc els dubtes que podia tenir algú de la CUP amb el Junts pel Sí que va forçar la llista única, que tenia un Mas que venia de pactar amb el PP, i els dubtes que això anés de veres. Abans podien ser molt més grans que ara.
—Doncs els comuns encara tenen dubtes.
—Dubtes? Aquest matí he al·lucinat: la nova política és pujolista! Has vist Raimundo Viejo? Demana centralitat i moderació. Sosiego. Amics, per què existeix Unió Democràtica si ja tenim els comuns? Vaig coincidir amb la Ubasart i després amb la Colau, a TV3. I sembla que hi hagi una consigna. Tothom igual: anem massa de pressa. Moderació! És molt divertida la seva doble velocitat. Quan volien arribar al poder es tractava d’assaltar el cel, i la urgència. Però ara, un cop al poder, diuen que si hem d’estar deu anys per demanar un referèndum, ja va bé. Em quedo aquí deu anys governant i ja arribarà. Ha! És bastant graciós com la nova política s’ha fet pujolista. Des que torturen Pujol en una presó fins al pacte del Majestic passen vint anys. Però aquests en un parell d’anys han passat de la pressa a la calma, l’ordre i el respecte a les lleis.
—També dieu que part d’aquest sector voldrà pujar al tren independentista.
—L’espai dels comuns és molt ampli i fer una caricatura de tots plegats és un error. Hi ha molta gent dels comuns que han vist que si no poden liquidar el 1978 des d’Espanya ho volen fer des d’aquí. Uns altres, en canvi, diuen que si hem d’estar vint anys per tombar el règim del 78, esperem. Ja ho veus. Però molta altra gent dels comuns això no s’ho empassa i vol continuar amb l’esperit de transformació profunda ara i aquí. I encara que no siguin independentistes estan fins als collons del 1978. I aquí és on l’independentisme comet l’error de voler eixamplar la base i donar la mà. Hem de tirar pel dret, i aleshores la gent vindrà. I no al revés.
—Expliqueu-vos.
—Cometem l’error de primer voler eixamplar la base, per després desconnectar. No. Desconnecta primer, i un cop ho hagis fet potser la gent haurà de triar entre Forcadell i un guàrdia civil. Així eixamples la base. Si et tanquen un parlament, la base s’eixampla automàticament. Si fem una cosa tan senzilla com seguir el calendari molta gent de l’espai dels comuns no és que es tornin independentistes, sinó que s’apuntaran a trencar el marc mental del 1978. Mentre anem amb la retòrica no s’hi afegirà ningú més. Ningú. Avançant, sí: en el moment que presentis i votis la primera llei de desconnexió… Vots a favor? Vots en contra? Queda aprovada la llei de la seguretat social catalana. Queden anul·lats els judicis franquistes. A veure qui és tan maco de fer costat a la guàrdia civil, aleshores. I n’hi haurà, n’hi haurà, de macos. I macos d’esquerres. A mi em sorprèn i em decep que molta gent destacada demani de frenar i salvar el 1978! Que Rabell hagi dit que aquí hi haurà violència, ben bé, què és? Una profecia o una amenaça? Em sembla molt bèstia. Una cosa és creure que el procés no té possibilitats de prosperar, cosa que és legítima, i una altra és passar-se al bàndol no democràtic. Participar del discurs de la violència ho trobo molt bèstia.
—No he vist que escrivíssiu cap article sobre un dels temes de la setmana: el discurs de Pérez Andújar.
—L’article El cliche charna de José Rodrígeuz, Trinito, és molt maco. I si jo l’hagués hagut d’escriure hauria fet servir la seva idea. Crec com ell: el migrant de la maleta de cartó ara mateix està a Còrdova, cobrant la pensió, i en una casa adossada. El xarneguisme com a mite literari és perfecte: Marsé, Pérez Andújar, que han escrit grans coses. Els anys setanta, la infantesa, la immigració. És com escriure novel·les de l’imperi austro-hongarès. És maco i confortable. Un gènere. És legítim i perfecte. Ara, com a discurs polític, que hi ha unes classes proletàries que vénen d’Andalusia i prou, no. El proletari ara es diu Wilson, Mohamed, Fatima. Aquest és un imaginari amb uns protagonistes que ja no existeixen. Ho diu Trinito perfectament: el treballador que va a la SEAT, ara té setanta anys i cobra una pensió. El problema el té la Fàtima que aquest any ha entrat a estudiar primer de Dret i que no tindrà feina en tota la puta vida. No l’avi del PSOE. Fixar l’imaginari del migrant en els dels anys seixanta fa invisibles els migrants d’aquest segle. Fer una èpica dels anys seixanta sense fer-la dels que arriben ara, no ho veig. Maleta de cartó? Najat El Hadmi. Aquí el tema del xarneguisme només l’utilitzen els andujaristes. Tot això no té sentit.
—Us he llegit el pròleg que heu escrit per al llibre Història de La Vanguardia i m’ha enamorat. Sou molt admirador de Gaziel.
—No sé si me l’he llegit tot, però gairebé. Sóc un gran admirador de la premsa catalana dels anys vint i trenta. Jo sempre he escrit en castellà. Mira, ha anat així. I el meu català literari actual és molt pobre. I quan llegeixes Pla, Xammar o Gaziel, agafes un text i et cauen els collons a terra. Periodísticament, estilísticament, literàriament i de tot. És un català molt ric, gens ampul·lós i molt quotidià: es publicava cada dia. Jo estic enganxat a una web que es diu raco.cat. Tenen escannades totes les revistes d’aquells anys. I llegeixes qualsevol article i és preciós. A aquest país, li dónes vint o trenta anys, i uns bons mitjans, i de seguida prospera la literatura. Per exemple, Marta Rojals, que el seu català ja és un salt de nivell. Només hi ha hagut una generació que estudiï una mica i de seguida trobes coses maques. I als anys vint i trenta es va fer un miracle amb la comunicació. Gaziel l’he seguit molt. Molt. Gaziel és el gran pensador de la desfeta. Un paio que s’ha dedicat a reflexionar per què Catalunya perd sempre. És un tema. Quina mena de gent som. Les Meditacions en el desert són reflexions superfines que expliquen per què sempre perdem. I com que ara som en un moment de fer un salt un altre cop, saber per què hem perdut les altres vegades va molt bé.
—Se’n riu del pit i collons, i endavant va!
—Té aquella gran frase, Gaziel: ‘I va començar el “Tot o res”, “Si no ens ho donen ens ho prendrem”… No, si de bons eslògans ja ens sabíem fer, ja.’ I és una mica on som. ‘Unilateral! Tirarem pel dret!’ Cridem. Però sabrem portar-la a terme? Gaziel parla de mancances. Mancances que encara tenim: no tenim ni premsa ni banca. Per això La Caixa és d’ells, i La Caixa té El Periódico, i anar fent. Tenen un entramat maco. I ell també diu: gran error dels intel·lectuals catalans de menysprear el castellà i de no entrar els mitjans castellans. Quan tens un Joan Maragall que no vol escriure en castellà… Jo ara t’ho dic amb el barret de Súmate: molta potència catalanista, per defensa de la llengua segurament, no ha volgut entrar als mitjans castellans ni a l’imaginari castellà. Són coses que les llegeixes ara i penses: hem millorat molt, però falta.
