Ara Llibres acaba de publicar “La República possible”, un assaig escrit per Antonio Baños que explora com podria ser i com hauria de ser la nova República el dia 1 de la Independència. Parlem dues hores llargues en un cafè i descobreixo que la República possible d’Antonio Baños és engrescadora i m’agrada.
M’agradaria assenyalar primer, que el llibre està molt treballat, i que ho és des del punt de vista de la documentació, de la recerca, i de la coherència interna. És un assaig , però hi ha vegades que sembla un tractat o un llibre blanc. Fa de molt bon llegir i acabes amb el cap com un timbal de preguntes i dubtes. Era aquest el teu propòsit?
És un llibre de preguntes, no pas de respostes, jo el venc així. L’independentisme té molts defectes, té també moltes virtuts, molt nobles, però té defectes contingents, i entre aquests, n’hi ha un, que és que demanem molt la independència i expliquem poc perquè la volem. Explicar les coses concretes que es podrien canviar, una república justa , lliure, doncs sí, això està molt bé molt bé, això ho vol tothom, però...
Això és el que tu anomenes en el llibre l’ideari d’una agenda neutra, allò en què tothom està d’acord.
Sí, són aquelles coses en les que estem d’acord tots. Sí, una justícia ràpida...Un estat sense corrupció...Però és clar, no et pots quedar aquí i has de fer més preguntes. I m’he estimat anar més enllà i fer preguntes, més que no donar respostes, que seria una prepotència per part meva fer un llibre explicant com se soluciona tot.
Però hi ha propostes en el llibre, i moltes. Després de presentar els reptes o els problemes, en cada apartat, tu infiltres les propostes per una República sota el paraigües d’un encapçalament formal que diu “I si... “
Algunes són molt marcianes, però a mi m’agradaria que fossin suggeridores, no? Quan jo dic ... i si ens carreguéssim les comarques i que només hi haguessin municipis? Bé, la gent té la comarca interioritzada, i en totes les discussions sobre el tema territorial es dóna la comarca per feta. Doncs bé, el “I si...” et permet desmuntar aquest apriorisme, i així amb moltes altres coses.
En acabar el llibre, un té la impressió que es troba davant d’un esforç més que notable d’imaginar una societat ideal, o sigui, la de crear una utopia. Potser no una d’ideal, però si una possible o abastable o d’anar per casa. Té caràcter utòpic aquest llibre?
No, no... Jo sóc anti utòpic, anti utopista de tot. L’altre dia vaig dir que sóc eutòpic, en el sentit que la utopia és el no lloc, i la eutopia és el bon lloc. Jo sóc eutòpic perquè crec que Catalunya pot ser un lloc raonablement bo.
Seria una utopia del possible...
I això fa referència al títol, que la República és possible, que la tenim més a prop que fa quinze anys i que és possible. A mi les utopies em provoquen més inquietud que una altra cosa.
Aquesta República que dibuixes veig que serveix per a qualsevol ideologia, que qualsevol pot governar en aquesta república?
Home, no són les idees d’Antonio Baños sobre la República, perquè seria un altre llibre suposo que molt més radical, més estructurat ideològicament. He volgut que sigui un llibre que pugui generar debat. Jo no plantejo cap model liberal, una administració petita perquè els empresaris puguin treure’n profit... La proposta del llibre està esbiaixada cap a l’esquerra, clarament, però no és dogmàtica ni he volgut que sigui tancada. No es equidistant, però no és dogmàtica.
Però en el llibre si que hi ha una voluntat d’aprimar l’estat i, paral·lelament, incrementar tot allò que és públic, que pel que fa a aprimar l’estat sembla que podria haver coincidències amb els liberals.
A mi l’oposició públic privat, tampoc m’interessa. Jo vinc d’una tradició més llibertària i anarquista. L’estatisme pot ser burgès, però també hi ha un estatisme d’esquerres de poder burocràtic que tampoc m’agrada. Jo crec que la distinció en el segle XXI no és entre públic i privat, si no entre públic, privat i comú. Allò comú, els bens naturals, les idees, la intel·ligència, la producció cultural, els bens com la llengua, no són privats ni públics, són comuns. Hi ha d’haver una tercera gestió, una gestió d’allò comú, que no sigui ni amb ànim de lucre, ni amb ànim de lucre públic, perquè hi ha empreses públiques que estan constituïdes igual que una privada, amb directors executius, i amb la directiva de ser solvents igual que una privada. De què serveix que la titularitat d’una empresa sigui de l’estat si actua com una empresa capitalista? Tot i així, cal retirar de l’àmbit privat, del mercat, un munt de coses, com l’habitatge, retirar l’habitatge del mercat és fonamental, no tot l’habitatge, però garantir el dret a l’habitatge implica retirar-lo del mercat.
En avançar la lectura, m’he imaginat el llibre com una anàlisi DAFO (debilitats/amenaces, fortaleses oportunitats), allò que agrada tant a la gent de màrqueting...
Mai he sabut solucionar-la aquesta anàlisi....
Doncs en aquesta anàlisi DAFO que suposadament fa el llibre, les debilitats i les amenaces semblen que passen a ser oportunitats, factors claus, potser per sobre de les suposades fortaleses.
N’hi ha algunes, com els avantatges del retard. Per exemple, no haver tingut Estat des dels moments en què es creen els estats fins ara, ho hem percebut els catalans com un drama, però ens hem estalviat els estats. Ara que l’estat nació, amb una escola, una llengua, una bandera i un exèrcit, ja no es concep tant així... Els catalans no hem tingut l’escola nacional catalana, no hem exterminat el castellà, no hem fet del català una llengua de repressió, com han fet molts que tenien Estat, no? No hem tingut aventures colonials militaritzades. N’hem tingut, sí, però de caràcter privat. Ens hem estalviat, doncs, moltes coses, i això ens permet imaginar noves formes polítiques que jo crec que són més pròpies del nostre temps. I a més, el fet de no tenir estat ha permès un sistema de socialització i de promoció personal que no ve a través del “funcionariado”, no ve de l’Administració i això ara ens permet, que hi hagi una vida civil molt més rica i diversa i que la gent es promocioni civilment, a través de les penyes, els cors, les empreses... Això ens han portat a ser tan diferents com som ara. Hem d’aprofitar aquesta diferència i seria un error ara construir ara un Estat com el d’Espanya de finals del XIX, que alguns s’ho estan plantejant i diuen: “haurem de tenir exèrcit, haurem de tenir llengua oficial, haurem de tenir no sé què, estar a l’OTAN, “....com si ara naixéssim en el 1898.
Citant a Hume, parles de com les Institucions configuren el caràcter d’un poble, entenent la importància que el disseny de les noves institucions de la República catalana tindran en la nostra manera de ser i de presentar-nos al món. Tu mires enrere, i adverteixes com durant segles les institucions catalanes han forjat la manera de ser dels catalans. Però fa molt temps que ja vivim sota institucions espanyoles.
Les espanyoles, i les Institucions subsidiàries catalanes.
En molts discursos s’aposta per un Estat molt semblant a l’espanyol, al que ja tenim.
Sí, és clar. Estem amarats, estem submergits a l’Estat espanyol. Hem nascut tots amb la idea de que un “ministerio”, té els seus delegats, subdelegats, finestretes, de què hi haurà d’haver ministres, que hi haurà una capital amb els ministeris, amb el “vuelva usted mañana”... Quan es tracta d’imaginar el país molta gent té tendència a catalanitzar, o a posar una senyera on hi havia una bandera espanyola i intenta modernitzar l’administració espanyola.... Això porta al fracàs.
El que s’ha de fer és tot nou. No té sentit modernitzar una cosa que ja és caduca, que ve del segle XVIII. Si l’Estat és nou, ho ha de ser amb totes les conseqüències. És la diferència entre canviar els mobles de lloc o llençar els mobles i replantejar-te el menjador? Te n’adones que tot era molt gran i que es poden fer moltes coses.
Vivim en un món enxarxat, hi ha molts analistes que es plantegen com fer l’administració electrònica, que és com agafar l’administració i posar-li quatre aplicacions. Per què no fem que tota l’administració sigui electrònica? Això faria que comencéssim amb una administració ubiqua, en xarxa. D’aquestes idees n’hi ha moltes en el llibre. Ja posats, el que hem de fer és llençar els mobles.
Arrenques el llibre amb un tema pelut, el tema identitari, i cites l’informe de Mark Leonard l’any 2002 per a Toni Blair: “Tot i les esperances de l’elit liberal, no podem ser només ciutadans globals. El fracàs dels progressistes a l’abordar el conflicte sobre la identitat nacional deixa el camí lliure a aquells amb unes idees més regressives”.
Aquest era el tema que em feia patir més. Si parles d’identitat nacional, caràcter nacional, o qualsevol cosa així evidentment ja se’t pot titllar d’ultradretà o de fatxa. I és precisament per això que els fatxes prosperen, perquè les esquerres no parlem d’aquestes sentiments, són sentiments traduïbles a formes d’organització polítiques i d’organització social. El tema del segle XXI és la identitat.
Tenim identitats sexuals a la mida, cosa que és perfecta, estem fent identitats cibernètiques, ens passem mitja vida amb un àlies, vivim sent uns altres la meitat del temps. Les formes socials i culturals s’estan reinventant, perquè no la identitat política? Cal pensar que vol dir ser català en un país que té 300 llengües, un milió llarg de gent que acaba d’arribar i amb els orígens a tot arreu, et planteges que vol dir ser català...
En aquest sentit tu rebutges el neutralisme identitari sense cap vincle amb la terra, i formules una pregunta que llences a l’aire: Què voldrà dir ser català en un mon postnacional?
O sigui quin sentit té tenir un Estat-nació com Catalunya en un món així? Doncs té molt sentit. Primer, jo penso que les catalanitats són un cosa xula, primer per ser una nació que no ha tingut Estat durant tres-cents anys fa que la prevenció dels catalans respecte de l’Estat sigui notòria, i això ens permet, ser més ràpids a identificar els problemes, molt més que a França, que no pot.
França ha viscut sent l’ESTAT, i quan part de la seva població pensa que amb aquesta idea només de ser republicà no m’arriba, perquè jo sóc magribí, perquè vull poder parlar la meva llengua, la dels meus pares, a França, la República no ho accepta. A Catalunya ens hem estalviat això, i entenc que les catalanitats és el que es vagi construint a cada moment. És una identitat en construcció. I que nosaltres ho entenguem millor que els britànics o els francesos ens fa que, en el cas que siguem una república independent, poguem organitzar-nos i tractar aquests temes, que són els de futur.
Quan parles de construir el futur, dius que cal construir les institucions i el futur a partir de les paraules. Quines són les que ens defineixen?
Jo poso l’exemple danès, que em va cridar l’atenció, perquè el desconeixia. Dinamarca intenta una aventura colonial, no se’n surt, perd la guerra amb Prússia, perd el sud, i diuen, bé, ara què fem? I fan una identitat nacional no amb armes ni amb expansionismes, si no creant paraules, conceptes, conceptes que es van transmeten i que forgen la identitat.
Aquí ho entenem quan diem seny. Quan diem seny tots ens reconeixem en una cosa poc definible, o feiners, conceptes que d’alguna manera ens unifiquen. I Dinamarca va estendre el concepte de folkeligt, que vol dir popular, però també democràtic, mediocràtic, la voluntat de no destacar, de no trepitjar els demés... Això arriba a un punt que les Institucions es construeixen a partir d’aquests valors, que són paraules simbòliques. L’Espanya imperial es forja amb hidalguía, honor, la picaresca, “ sostenella y no enmendalla”. La picaresca és molt més que un gènere literari, està molt instal·lada, i els lladres fins fa poc eren aplaudits... A la Pantoja, al Conde, a tota aquesta gent. I no és un tema genètic, és cultural.
Quan analitzes els trets identitaris catalans, parles de la Culpo, la cultura política, i en tractes diversos. Per exemple parles de l’empat, de l’empat perpetu entre tendències a Catalunya
Sí hi ha qui diu que Catalunya està dividida, i Catalunya no està dividida, està empatada, que és diferent. Dividit és quan un intenta guanyar i exterminar l’altre, l’empat té més caràcter de concessió. Jo crec que Catalunya sempre ha estat empatada, però no dividida. És a dir, els que parlen català i els que parlen castellà poden estar demogràficament empatats, però no estan dividits, perquè els dos s’entenen, oi? De la mateixa manera els indepes i els no indepes estan empatats, però no dividits, perquè tu tens a la família un que ho és, un altre que no, i això de què no es parlen per Nadal, doncs no, potser ja no es parlaven abans...
I per motius més banals segurament
Jo crec que aquesta idea de l’empat és útil. Tu pots estar 50 a 50 en un tema, i en un altre no, o sí. I no passa res.
I a més dins dels grups d’empat també hi ha fragmentació i més empats, i interseccions
No són grups monolítics, hi ha indepes de l’Espanyol, unionistes del Barça, amb la qual cosa cada empat, no hi ha divisions com a Irlanda, catòlics i protestants de l’Ulster. A Catalunya si haguessin d’aixecar un mur, primer hauríem d’establir quin tema ens divideix, i ens divideix tot. El mur estaria fent zigatzagues per tot arreu. Som un país empatat, i en un país empatat s’ha de negociar.
També parles al llibre de la importància de la diversitat, com garanteix la diversitat la futura República?
L’Anna Cabré explica que el sistema reproductiu català, és a partir de gent que arriba. Els catalans no tenim fills, no ara, ja des del segle XI, i el que fem és adoptar. La manera de reproduir-se dels catalans és adoptant la gent de fora. La catalanitat es multiplica per via adoptada, no sexual.
Amb aquest panorama la diversitat no és la excepció, és la regla que ha forjat aquesta noble nació des que els gascons van entrar i un 25% de la població a Catalunya parlava occità...Sempre ha estat així. Això obre moltes possibilitats. Imagina’t que aconsegueixes la independència i dones un milió cent mil passaports en un dia, tota la gent que viu aquí, paga impostos, són els nostres veïns però no són els nostres conciutadans, que són gent que porten deu anys amb nosaltres però que no poden votar ni exercir els drets civils. Ara els dones passaport a tots, sense que renunciïn als que ha tenen, i crees un vincle de responsabilitat política i de veïnatge, radicalment nou. Això ens portarà a què hi haurà centenars de maneres de viure la catalanitat entesa com viure aquí i ara, totes elles diferents, i això a mi em fa trempar molt.
També sorgeix en el llibre el tema de la cooperació enfront la competivitat, que és un tema molt anarquista, Kropotkin...
L’ajuda mútua. Això afecta al model productiu. En un país com aquest, de mida mitjana-petita, no hi pot haver res que sigui massa gran, perquè ho desequilibra tot, ni pot haver per exemple la Caixa i el Sabadell, no poden existir a la nova república, son massa grans.
I, entén-me, no vol dir que s’eliminin, però no poden existir entitats amb una posició tan dominant. En aquest sentit la cooperació, que és una tradició productiva, distributiva i de crèdit va molt bé... Quan tu crees cooperatives sense la idea de competència, hi ha menys acumulació però hi ha més distribució. En un país que ja està mal distribuït de rendes i de població, tot el que tendeixi a igualar les coses, és bo. Un país petit amb una gran concentració de capital i de poder, crea conflicte. Això també fa referència a Barcelona. El model d’una gran àrea metropolitana i la resta camp, doncs tampoc interessa.
Però tu parles del benefici de les caixes, de tornar al model de caixes
La idea de restringir el crèdit a les entitats bancàries és totalment marciana. Crèdit és agafar l’estalvi i l’excés de rendes i convertir-lo en inversió.
Aquest mecanisme que és molt senzill , no necessita bancs , bancs internacionals. És a dir, la recaptació d’excedent (això ja es feia amb les sitges), que es pot fer localitzat, captar excedent d’un sector productiu, d’un sector territorial i convertir-lo en crèdit, i és per això que trobem a faltar les caixes d’estalvis. La bancarització és un error absolut.
Dius en un moment que la República matarà el catalanisme, però no només el catalanisme, si no el seu opositor d’aquests darrers trenta anys, allò que tu anomenes els 'criptopijos', la 'gauche divine', la burgesia de Jordi Pujol contra la de Narcís Serra
Sí els pijo pogres, aquest entorn que està bastant dibuixat a Barcelona sobre tot... Jo he viscut i crescut enmig d’aquesta divisió. Si vivies a Barcelona havies de ser cosmopolita, filo espanyol, podies parlar català xava i votar sociata. I a l’altra banda havies de ser barretinaire, trabucaire, ferrusòlic i convergent de terra endins. Però aquest model tan simplificat, resulta, que pel que fa a les rendes d’aquesta Catalunya suposadament convergent de terra endins són més baixes que no pas les de l’àrea metropolitana. La idea que posen els Comuns i la Colau, de dir hem de dividir Catalunya en dos, la metropolitana nostra, i l’altra que se la quedin els catalanistes, és una manera de tornar als anys noranta.
Jo no vull viure en aquestes divisions que són absolutament falses. Jo sóc de Barcelona, però d’una Barcelona treballadora i menestral que parlava català també, dels descendents dels emigrants que van venir als anys trenta. Jo he vist paletes prenent barretxa a primera hora del matí i parlant en català. Les categoritzacions d’origen són totalment falses. I de Diagonal cap a munt només se sent parlar en castellà.
Els Comuns, d’alguna manera rescaten el model de Maragall, i Maragall era un càrrec de Porcioles. El model Maragall que ara es reivindica neix amb Porcioles, de la mateixa manera que Pujol recull el catalanisme de Cambó. La burgesia es va aparentment dividir en dos imatges, per dividir-nos a nosaltres,, però en el fons els seus interessos han estat sempre els mateixos.
Tornant al tema de la CulPo, la cultura política pròpia del país, tu posaves sobre la taula el terme feiners com a característic dels catalans. I en el llibre distingeixes entre el que seria feina i el que seria treball. Aquesta mateixa diferenciació entre feina i treball ens porta cap un model més petit de producció que seria el taller, que sembla una cosa com molt decimonònica
L’altre dia em van preguntar si jo volia tornar a l’artesania, com si es tractés de fer càntirs o esclops. La diferència entre feina i treball és tradicional, la feina feta com a construcció personal, que pot ser manual o intel·lectual, i una feina mecànica, entesa com a càstig, i els fruits de la qual no són teus, si no d’un tercer. Els catalans hem guanyat en excel·lència quan hem fet feines més creatives, o de modificacions de les coses. El treball manual no alienat, que ens porta a la idea de menestralia, que a mi m’agrada molt. Ara amb les impressores 3D per exemple, pots tornar a industrialitzar els centres de les ciutats. Aquest model pot ser extremadament tecnològic.
En el llibre apuntes que aquest model productiu té un nínxol de venda a fora, perquè pots respondre a necessitats específiques, i no a les produccions globals de les fàbriques que no són tan adaptables. I això crea un model social més equitatiu
Sí, i això s’avé més amb la cultura d’aquí. Quan més petites són les empreses, més igualitaris són els sous, i amb més igualtat millors són les democràcies. A major equilibri de rendes i a major diversitat de propietat més qualitat democràtica, millor debat públic, i més i millors idees.
Allò que anomenes isonomia
Exacte, no la igualtat. La isonomia, és aquesta idea, també dels grecs, d’acceptar les diferències però que existeix una igualtat política. La frase aquesta del (Josep) Pla quan l’entrevista el Soler Serrano, que diu “en Catalunya no hay nadie importante, por eso somos todos muy groseros”, i això és una cosa que a mi m’agrada molt, perquè no hi ha els nobles, una aristocràcia absolutament distant...
Ni tampoc respecte per la jerarquia...
Ni un respecte per la jerarquia, més enllà del llepaculisme de qualsevol persona. No tenim el senyor marquès que quan va de cacera de perdius, va a la seva finca que és com la meitat de Lleida. Aquí tenim societats de caçadors.
Dius que una cultura política es construeix amb mites. I els mites no estan necessàriament morts ni són necessàriament falsos. “Els mites viuen en les memòries, caminen en el temps, i parlen amb les veus dels pobles”.Quins són aquests mites que arrosseguem els catalans?
El primer el de la derrota, de la desfeta. Tota la mitologia del “quiero y no puedo”. Ja està a punt, aquesta vegada gairebé sí, si l’àrbitre hagués pitat aquell penal... Des de Casanova a Guruceta és aquest món del “gairebé”, del país derrotat... Aquest és un mite que porta a un altre, el del país desplaçat: la Noruega del sud, l'Holanda del sud, el nord és millor...Vivim en un lloc però sembla que no hi volem viure. Això també és mitologia absurda.
Allò que afirmen els versos d’Espriu: “Com m’agradaria allunyar-me nord enllà...”. Tu parles de mirar més al Sud i a Llevant, al mar.
Jo crec que està clar, Catalunya està davant del mar. Acostumem a mirar cap al centre peninsular, cap a ponent, empesos pel mite de la derrota: Madrid ens roba...El mite de la salvació, mirar cap el nord: si fóssim com els del nord...Si tenim l’oportunitat de construir un nou país hem de mirar cap el mar i cap el sud, que és on som. Del sud venen les oportunitats i els problemes. Del sud venen els containers i les pasteres.
En relació a això parles de com hauria de ser la diplomàcia de la nova República. I entres amb dues cites, una de Pipi Langstrump i l’altre de Ferrero Rocher, i et planteges com ha de ser la relació de la República amb el món. Tu apostes per el soft-power, terme encunyat per Joseph Nye i la Neopolítica, pensament, intel·ligència. I et planteges tenir una conselleria de Mediacions exteriors.
La Pipi Langstrump i el Ferrero Rocher són dos models diplomàtics. A l’anunci de Ferrero Rocher es diu: “Las recepciones del embajador conquistan a susinvitados por su buen gusto internacional”, que seria el model espanyol, de grans ambaixades per demostrar encara la cosa imperial, i la Pipi que diu que “no us preocupeu per mi, que jo sé cuidar-me soleta”, que no necessita grans coses, la diplomàcia del país petit. La diplomàcia ha d’estar encarada a la pau. En primer lloc perquè la pau sempre és més barata que la guerra. Ara que es parla de si exèrcit sí, o exèrcit no...Per una qüestió d’identitat catalana, d’estalviar diners, hauríem d’apostar per la pau.
L’aposta per la pau de països com Canadà i Noruega els dóna un lloc en el món, un lloc respectat. Nosaltres no serem mai respectats com a potència armamentista, però sí que podem ser-ho com a especialistes en diplomàcia, en arribar a acords.
Noruega, que és un país petit, s’ha tornat imprescindible en els processos de pau en els darrers trenta anys. Aquí destaco la labor de Manuel Forcano, davant del Llull, que en el seu primer viatge no se’n va anar a Nova York ni a París, a fer una exposició catalana, no, se’n va anar a Jerusalem, se’n va anar a Beirut, a l’altra riba del nostre mar. La nostra mirada ha d’estar també aquí. El Romeva també té la mateixa idea, respecte a la mirada cap el Mediterrani.
Parles d’arrelar-se en una tradició que ja existia a l’edat mitjana, la dels consolats catalans al Mediterrani...
I d’altres factors, Que tenim tres-centes mil persones que venen del Magrib, i que en dues generacions, alguns d’ells poden tenir una perfeta competència tan en estudis diplomàtics i amb domini de llengües con el berber, en àrab clàssic... Tenir tanta gent de l’altra riba és boníssim, i els països seriós agafen la gent migrada per entendre d’on venen, no per explotar-los aquí. Imaginat que l’ambaixada catalana al Marroc, estigués constituïda íntegrament per personal magrebí català, seria pertinent i eficaç.
Un altre dels temes que es podrien incloure en el CulPo del que parlàvem és el dret. Parles del dret com a element d’identificació de primer ordre, per sobre de la llengua. Parles de la tradició 'napoleonico-borbònica', que insisteix en la lletra de la llei, i de la catalana que incideix en l’esperit. I més enllà, el centre no està en la llei, si no en el cas particular.
La incomoditat dels catalans en aquests darrers segles no és tant sols a l’àmbit de la cultura i de la llengua, si no també en la manera d’entendre les lleis. La defensa de Barcelona del 1714 es basa en la defensa de les lleis, no estàvem defensant la cultura catalana. Un model vertical d’aplicació de la llei en un país de menestrals, comerciants i pagesos... aquest model resulta agressiu.
Fins el segle XVIII l’esperit de les lleis catalanes era molt semblant al britànic: cada cas a jutjar és diferent, les lleis han d’intentar ordenar la llibertat. He posat un munt de cites del segle XIII i XIV, on es diu que per sobre la llei hi ha l’especificitat, que és el contrari del sistema borbònic, o espanyol, o la lletra prima en les lleis, com el que passa ara: “La Constitución dice esto”. I el més important no és el que diu si no allò que vol ordenar o organitzar, l’esperit de la llei. S’hauria de recuperar coses de l’esperit tradicional del dret català.
Quan parles de l’Administració dius que necessitem una administració pública que superi el paradigma de control/estatisme pel de diàleg/ dinamisme. Parles del funcionari al servei de l’estat o del funcionari al servei del ciutadà
Això és britànic, el public server... Allí si preguntes què és a un funcionari, et dirà que servidor públic, al servei de la gent. Si ho preguntes aquí et diran, funcionario del Estado. No es funcionario de los españoles, si no del Estado. La lleialtat de l’administració és cap el mateix Estat.
A Espanya una gran majoria dels polítics també són funcionaris.
Exacte, són “abogados del Estado”. Com vas a defensar els espanyols, si la teva vocació és la defensa de l’Estat?
L’actual administració de la Generalitat no respon de vegades també a aquest criteri?
És una calca en petit i en provincià del model de l’estat espanyol. Si hem de tenir funcionaris de l’estat català no guanyem res.
En el doll d’idees que llences en el llibre, parles fins i tot de la possibilitat de suprimir les conselleries, de trinxar-les dius, i de tenir dues línies d’administració
Sí. Podem tenir una administració ubiqua, o sigui, no fa falta que sigui física. Avui en dia hi ha terminal per a tot. No fa falta que hi hagi un lloc físic per fer els tràmits administratius que es necessiten. Amb la qual cosa, se’t podria facilitar que des d’un mòbil, per exemple, puguis anar més lluny que fer un tràmit, que puguis accedir a la participació mateixa de l’administració.
Una de les administracions hauria de ser la dels ajuntaments, la local, i després potser sí que haurien d’existir algunes conselleries, però d’altres podrien desaparèixer tranquil·lament.
Les conselleries tampoc han d’estar necessàriament en un lloc determinat, es poden moure, que voltin, es fàcil en un territori petit com el nostre.
Quan parles del territori anomenes el triangle català, i de cadascun dels costats que el formen: mar, muntanya i ponent, i proposes canals de transformació per cadascun d’ells
L’Albert Pont, del Centre Català de Negocis, deia, per què és agrícola ponent? si la terra és barata posem les indústries allà. Aquesta idea és seva. Ponent sempre hem pensat que és allò que està més a prop de l’Aragó, el Pirineu és per esquiar i el mar per banyar-se. Aquest és l’aprofitament que hem fet aquests anys d’autonomia.
Jo poso la idea de posar servidors d’ordinadors al Pirineu, per un tema de baixes temperatures, no sé si és practicable o no, però pensem que tots els servidors de google, de facebook, estan a Escandinàvia, i els escandinaus han fet precisament un lobbie per atreure empreses a l’entorn d’aquests servidors. No sé perquè al Pirineu hi ha d’haver apartaments de pixapins que estan buits gairebé tot l’any. Poden haver-hi indústries que no siguin hostils al paisatge... El mateix que passa amb l’Ebre... No sabem què fer amb la meitat del país, com no sigui anar a fer un arròs aquí, o a esquiar allà.
En aquest sentit tractes el tema del turisme, com l’exaltació de la passivitat, com una resposta passiva.
Quan un país es fa turístic és que ha fracassat. El turisme no deixa de ser una forma de ramaderia, és un sector primari, li diuen indústria, però no ho és, és un sector passiu. El turisme no et permet evolucionar.
I a més no és neutre. En el cas de Barcelona, les conseqüències del turisme són palmàries, la pujada dels lloguers, la destrucció de recursos... Si Catalunya ha de ser turística és que no té tremp per ser una altra cosa. Han d’haver turistes? Sí, com a tot arreu, però centrar-ho tot en això, doncs no.
Quan parles de la distribució del territori parles del Pla Macià, del Regional Planning, de la caseta i l’hortet
Jo sóc molt de la caseta i l’hortet. Ja sé que l’esquerra pija la pija pogre, es va burlar molt de la caseta i l’hortet...Jo vaig néixer en una caseta amb pati, no hortet. I això és un imaginari que el tinc molt a dins.
Quin paper té Barcelona com a gran urbs amb la resta del territori? Hi ha un moments en què et planteges eliminar Barcelona com a gran urbs.
Jo sóc nascut a Barcelona, però no m’agrada aquesta macrocefàlia de Barcelona: Barcelona és l'hòstia en bicicleta, ciutat global, cosmopolita, tot això, és el porciolisme “por otros medios”. La de crear una gran ciutat vinculada als grans mercats financers internacionals. Aquesta idea uruguaiana, de 'Montevideo i la resta vaques', que és la tradició del PSC i ara dels Comuns, de fer una mega Barcelona que arribi fins el Maresme i fins a Sitges, i que tot allò sigui metropolità... A mi això no m’interessa. Destruir Barcelona vol dir primer donar poder polític a les parts que integren la ciutat, que tenen personalitat pròpia i diferenciada, enlloc de fer un gran alcalde metropolità com és la idea dels 'Comuns', doncs fer més com a Londres, alcaldes de cada part, i que l’alcalde de Barcelona sigui un primus inter pares.
Quan parles de l’educació, en la teva línia habitual, reculls la idea d’eliminar la Conselleria d’Educació.
La destrucció de la Conselleria és la idea d'un pedagog, que no és meva. No és que tingui por de destruir conselleries, però aquesta destrucció no m’ha vingut del meu cap.
Del que si parles és de baixar la gestió als municipis
HI ha una idea, la de la República municipalista de Catalunya. HI ha un projecte de constitució del 1883, on es parla de que els municipis serien coparticipants de la sobirania del país. El municipi seria un element sobirà, com un ciutadà. Aquesta idea és molt xula. Que l’educació recaigui en els ajuntaments és el model finlandès.
No és el mateix donar classes a Pedralbes que a Ciutat Vella, no és el mateix donar classes a Salt que a Berga. Si baixes la gestió al municipi, la fiscalització és més ràpida i la participació molt més alta, i la flexibilitat per adaptar-se als canvis també.
Llegint el llibre et preguntes per què no parles de la llengua. Van passant els capítols i no surt enlloc, fins arribar al final. Parles de què no és necessària cap llengua oficial. “No volem cap gàbia protectora, volem un català prou fort perquè pugui viure amb lliure competència amb les llengües i les cultures del país”. Tu demanes menys sociolingüistes i més guionistes. Cosa que com a guionista aplaudeixo fervorosament.
Hi ha el cas danès, que ja sé que Dinamarca té un estat, però que té una llengua petita, amb pocs parlants, i resulta que des de fa uns anys tenen unes sèries televisives d’èxit mundial, i estem escoltant sèries en danès. Aquest èxit té dues potes.
Una és que els guionistes s’han cregut que es poden explicar coses absolutament locals de Dinamarca, com la política danesa, que en un principi podries dir a qui collons li interessa la política danesa, doncs a tothom, perquè és una trama. S’han cregut que allò seu es podria vendre, -això és no ser resistencialista, no ser catalanet-, i han buscat finançament en cadenes britàniques.
Això seria perfectament homologable al que queda de la indústria audiovisual catalana.
La idea de la llengua és que hem viscut en el resistencialisme i tothom es pregunta si se salvarà o no. Si estàs pensant que et moriràs no fas res. Hem d’actuar com si el català fos una llengua normal enlloc d’una llengua en resistència. Per això sóc contrari a la oficialitat, perquè és una maquinària de repressió. El català ha de ser la llengua de l’Administració de la República, l’Estat s’expressa en català, i punt. Ara, els drets lingüístics de cada ciutadà són sagrats. Si pots anar a treure diners de la Caixa en cinquanta idiomes, perquè has d’anar a l’Administració de la Generalitat i tenir un problema amb la llengua?
Als EUA no hi ha llengua oficial
Als llocs on hi ha molts hispans, l’administració t’atén en castellà. Si aconseguim una República, després de l’èxit que significaria això, anar cagadets amb el tema de la llengua no té sentit. Insisteixo, oficialitzar alguna cosa, es il·legalitzar la resta, i no podem dir a tots els que parlen d’altres llengües, que n’hi ha moltes, que les seves llengües no valen.
En el llibre parles d’una república ecològica, una de mediterrània, una de pacífica, una de refugi, una d’igualitària, una de feminista, una de cibernètica...Quantes repúbliques hi caben dintre d’aquesta futura república catalana?
Són idees de força que no haurien de desaparèixer. És un dibuix que s’ha de fer des del principi. Jo em plantejo la República catalana com la d’un espai que ampliï drets, i que no conculqui els que ja tens. Si no fos així tampoc no tindria gaire sentit. És una manera de guanyar l’empat ampliant el camp de futbol, no fent-lo més petit.
