x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Entre andanades dels borbons i corre-cuites darrere les muralles
07/10/2017 Guillem Vendrell

Per Guillem Vendrell Jofre

Sentiments entrecreuats. Força i perseverància, protegir les urnes i els col·legis, esclatar d’alegria perquè allò impossible ho havíem fet mentre el cap de l’Estat veí seguia dient que no hi havia hagut referèndum. Però són idiotes?

Sí, malgrat els Guàrdies Civils i els Policies Nacionals carregats de ràbia i d’impotència, portats de pobles i vivendes-casernes de poblets del sud, que destil·laren en patriotisme després de tancar-los com a lleons en vaixells sense comoditats, però tots contra uns súbdits exaltats i bel·licosos que s’enfrontaven estirats al terra amb els braços en alt, cantant, desarmats de força i carregats de raó.

Si no hi va haver referèndum no hi va haver majoria de sís?

A veure, senyors del ministeris, que vostès només respectin els acords i pactes entre iguals (aristocràtics) i tinguin de catifa al poble, no vol dir que aquí no sigui el poble qui empeny els que tenen càrrecs. Comprenguin això, primer de tot!

En segon lloc, baixin de la palma que els sosté el dit de la “morsa assassina d’Irak” i el fill legítim del Borbò “bonatxó”.

Segons això de la “consti” que defenseu, és mediador necessari i fora dels avatars de la política.

Doncs, per què el gran senyor sense durícies a les mans es fa l’amo, qui mana i assenyala, apunta amb el dit, repeteix les paraules del babau de la barbeta i amenaça la intel·ligència de tot un poble?

Com que no sóc més que una merda del femer del poble que creieu que podeu trepitjar quants vegades vulgueu, sé que no m’escoltareu.

Però hi ha oïdes entre els meus igual,s i per a ells parlo.

Ens estan envaint; no ens moguem i ens trobarem que haurem d’arrencar les cintes quatribarrades de les bosses del pa, que els nostres pares patiran cada vegada que sortim al carrer, que hi haurà plors i pregaries a no sé qui perquè no hem posat tot el que cal.

Ja hem parat una galta, tornarem a parar l’altra? Potser no hi hagi més oportunitats.

Si no hi ha acord no podem actuar, si no hi ha màxima coincidència no podem actuar; si no hi ha ha proves que si no actuem ens trepitjaran quantes vegades vulguin, encara que aquesta vegada siguem més forts, més conscients i més enllestits que d’altres vegades on no hi era tot el poble. Aquesta vegada només la covardia dels dirigents dels sindicats burocràtics que s’han unit, però no han participat conseqüentment  i han demostrat el seu tarannà. Han aprés que no controlen a tots els seus afiliats. Doncs, més que mai temen per les seves prebendes i privilegis. Pot fer-se ric, treballant i encara menys sense treballar, un treballador per ser dirigent sindical? A la República que volem no.

No esperem les paraules dels qui ara per ara s’han quedat a prendre el sol, o a dir el que pensen que els seus votants o seguidors covards com ells desitgen escoltar.
Ells continuen jugant a la “vella política”, que n’era el seu leit motiv, del qual formen part.

No cal compartir palco amb CCOO o UGT, ja hem vist quins són els sindicats organitzats i grans o petits que guanyen conflictes: els portuaris, els estibadors, els dels sindicats petits d’arrel catalana i sobirana que no fan el que els diuen sinó el que els seus volen. Els moderns segadors amb les seves màquines i els seu orgull de ser els que alimenten tot un poble i més.

Amb els treballadors, tenim per tapar-los la boca als falsos comunistes de dogmes tancats i negats de formació revolucionària.

Totes les seves paraules ara i en aquest moment s’amaguen i tornen a la paradeta dels drets individuals, de voler canviar una llei sense canviar el sistema.

Ara és el moment de parlar per partir peres. Això és teu, això meu i res de dilacions.

Que no podem sols, que no tenim exèrcit?

Que ens reconegui un país amic, que ens doni ajut en aquest sentit per tal d’equiparar forces i impedir que el seu fanatisme trumpista els descontroli.

Esperem i desitgem que tots els pobles germans i la classe obrera d’arreu entengui que és el moment i que no hi haurà un altre de millor, no quan els convingui als caps de formacions del color que vulguin. Ara és l’hora de veure una terra que vol llibertat.

 

Bon cop de falç Defensors de la Terra!!!!!!!


Guillem Vendrell Jofre
5 d’octubre de 2017

 


"Nosotros no compartimos, ni mucho menos, las ilusiones de la democracia vulgar agrupada en torno a los futuros gobiernos provisionales "in partibus". Esta democracia vulgar contaba con una victoria pronta, decisiva y definitiva del "pueblo" sobre los "opresores"; nosotros contábamos con una larga lucha, después de eliminados "los opresores", entre los elementos contradictorios que se escondían dentro de este mismo "pueblo". La democracia vulgar esperaba que el estallido volviese a producirse de la noche a la mañana; nosotros declaramos ya en 1850 que la primera etapa del periodo revolucionario había terminado y que hasta que estallase una nueva crisise conòmica mundial no había nada que esperar. Y esto nos valió ser proscritos y anatemizados como traidores a la revolución por los mismos que luego, casi sin excepción, hicieron las paces con Bismark, siempre que Bismark creyó que merecían ser tomados en consideración. "
                   FEDERICO ENGELS. Introduccion a La Lucha de clases en Francia de Carlos Marx.


Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
Vull donar-me de baixa
(cc) 2006 - 2017 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid