Hi ha instants en la vida en què tot gira al voltant d’un esdeveniment puntual. Per la seva importància mediàtica i més per la força política i intel·lectual del fet.
La mort de Fidel ha estat un moment en el qual s’estan destapant moltes cares segons la seva expressió incontrolada d’odi i misèries.
Els que sempre han seguit la història i fins i tot els que han format part de la banda dels oprimits són als qui més mal fa escoltar determinades diatribes.
Però sempre, i com tot en la vida, són contradiccions, cal extreure'n la part bona del fet. El camí s'allibera, la brossa s’identifica i ja sabem més d'aquells que es quedaran pel camí.
La lluita per la sobirania per a l'alliberament nacional que permetrà l'alliberament social està en marxa.
Cal unificar sobre els punts d’acords i fer força com deia un altre oblidat, Ho Chi Ming,…”la més forta unitat per dalt i la més forta i fraternal lluita ideològica per baix”.
No ha de mancar mai la veu lúcida i clara dels qui analitzen i participen en el convenciment i la confiança en la força d’un poble. És això només del que realment tenen por els poderosos.
Els que no ho som potser caldria que ens empoderéssim del sentit històric del nostre poder i de la força en la unitat i l’acció coordinada, per tal de vèncer obstacles, salvar dificultats i avançar cap la República Catalana progressista que obri el camí a la justícia social.
Quan fidel amb els supervivents del desembarcament del Gramma es van retrobar a la Sierra Mestra, eren molt pocs.
Fidel va preguntar si hi eren tots, i la resposta va ser afirmativament trista. Però Fidel va insistir i va demanar quants eren. La resposta va ser que eren dotze.
Fidel va respirar profundament i mirant-los va dir: “triomfarem!”
