Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
El reactiu que cal introduir, encara no ha entrat en joc
06/01/2017 Guillem Vendrell

Per Guillem Vendrell Jofre

Comencem el 2017 i encara hi ha incògnites que pel pobre coneixement de la teoria que tinc se'm fa difícil d'esbrinar.

Confio en el companys i companyes amb major formació i capacitat demostrada en l'encert un rere l'altre de les seves anàlisis.

Encara i així em costa casar una direcció clara del moviment per la independència amb fortalesa, sense una mobilització constant i organitzada des de les bases.

La gran excitació i l'estat d'ànim col·lectiu van anar perdent embranzida després dels atzucacs que entre majories i minories independentistes teòriques ens van portar després de les darreres eleccions al Parlament plebiscitari de la transició.

Una de les veus més clares i conseqüents ha estat sempre la del col·lectiu Drassanes, que analitza, extreu conclusions i dóna a conèixer la seva proposta alternativa des del punt de vista dels interessos nacionals i socials indissolublement.

La necessitat de la revitalització d'Esquerres per la Independència és un factor clau que hauria de potenciar el missatge fins a les arrels del poble laboriós, l'únic que decantarà amb aguda claredat les majories reals amb les que es pot comptar.

No obstant això, i cal deixar-ho ben clar, no estem treballant per a participar en una contesa electoral. És a dir, que no estem immersos en la lògica formal burgesa sinó en la dialèctica del moviment polític que ens portarà a un destí d'unes característiques o d'unes altres.

Incloure forces que prometen formar-se i que teòricament provenen del camp popular, encara que tota la dinàmica sembla a les clares inspirada per a trobar un nexe entre les opcions minoritàries perdudes, amb una suposada nova formació de base que va tenir èxit en unes eleccions municipals, això sí, a la capital del Principat; però que no va formar part d'una gran opció generalitzada d'unitat popular, com per exemple a Badalona, i que amb la veu de tres o quatre baixen línia sense consensos de les bases o dels membres participants; aconseguir-ho, és de lògica formal.

En canvi, des del punt de vista dialèctic, l'opció per a conjurar el conjunt objectivament majoritari és arribar als dirigents de cadascuna de les unitats bàsiques. Famílies, amics i simpatitzants que ens trobem en el dia a dia de les lluites comunes al barris, centres de treball i moviment associatiu. Aquesta vessant excepte, honroses excepcions, no l'hem assolit encara.

Parlem d'un llenguatge clar i intel·ligible però encara no l'hem assolit. El pa, pa, i el vi, vi. Aquests és el camí.

Tenim dades pràctiques que són comprensibles per a tota la població; el quid de la qüestió és revolucionari: trencar la imatge tancada de l'existència d'un únic estat immòbil, indestriable i  inamovible.

Haver d'arribar a qüestionar-se si per una millora clara i sensible, perceptible per sobre de campanyes mediàtiques, el comú del poble pot detenir la roda per la que corre un esquirol i plantejar-se si fos possible, si caldria formar-ne part o continuar girant i girant fins que passi el que passi; seguirem igual o millorarem? Però ja ens ho faran d'altres i nosaltres a esperar. Aquest és el punt que beneficia la possibilitat d'agrupar i arrenglerar voluntats sense definició darrere futures formacions comunes que ens estalviem de pensar i decidir amb la nostra individual i subjectiva sobirania personal. Ja no hi ha líders, sorgeixen en el camí de la acció política.

La diferència estarà en la forma de l'idea, el contingut de la proposta i passar de la simpatia al convenciment que quelcom, per més agosarat que sembli, vegi que és possible; però només ho serà si hi estem tots i totes a una empenyent.

El que el poble no faci, no ens ho faran recolzaments comuns, per més radicals que siguin els polítics dins el sistema actual dissenyat per Franco per al període que ja està acabat.

Per això els espanyolistes tornen a les arrels del feixisme, visca la mort i a tallar caps. No els queden opcions o propostes per a un sistema que ja ha demostrat la seva manca d'humanitat. Cerquen i assenyalen l'enemic exterior i, en el nostre cas, sí, l'enemic exterior és Catalunya.

No hi ha capitalisme salvatge ni moderat, només hi ha explotació de l'home per l'home i acumulació de beneficis en base a l'explotació.

La solidaritat ben entesa comença per canviar-ho on podem, fer-ho per poder donar suport als nostres germans treballadors de l'estat, que encara són proclius a les manipulacions que els porten a donar el seu vot a qui els envia a l'atur, els deixa sense sanitat; i, per diners, no tenen el més mínim inconvenient a arriscar els seus propis soldats als fronts de les guerres d'altres, i els qui han sobreviscut, portar-los en avions que com s'ha vist; i no poden garantir que tornin vius a casa amb les seves famílies.

Les opcions estan clares. Cal definir amb quina ens quedem mentre el comú de la gent encara veu i mira massa televisió. La massa crítica només necessita un mínim desequilibri per a la reacció o la desactivació per 300 anys més.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid