Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La lluita de classes no fa vacances: qui dia passa, any empeny
08/09/2016 Guillem Vendrell

Per Guillem Vendrell Jofre

Això hauran pensat els oportunistes de sempre, “ara callem, no esvalotem, que controlem els diners i fem escola per arrossegar cap a nosaltres”, mentre l'única imatge reconeguda i amb més markèting de la CUP continua sent una persona d’Endavant i prou. I pensaran, “que babaus aquests marxistes ortodoxes!, sempre els fem el gol. Treballen durant anys per tal de fer reeixir un front i quan es veu que funciona, venim i el cooptem per a que faci la nostra política. Si fos més fort faríem que fos la corretja de transmissió per crear un partit que pugui dirigir els treballadors, declarar la vaga general revolucionària i prendre el poder”. 

Però justament ara, en el moment històric que vivim, que no hi ha prou força concreta contra nostre dins del front i aleshores tenim encara compartida la clau per a aconseguir el nostre èxtit, és a dir: el fracàs del procés cap a la independència; hem de continuar sent imprescindibles davant la seva manca de definició i pert tant sent la cara i la veu de les CUP i continuar dient en públic que som un partit. 

Personalitat dual, esquizofrènia, NOOOO! Entrisme trotskista sense més volta de full.

No sóc bona gent (segons el Che) i per tant ho diré frontalment.

En cap circumstància històrica que jo pugui recordar aquests moviment funcional al sistema i als serveis d'intel·ligència havia arribat a tenir tal capacitat gràcies a l’organisme cooptat. Això serà un descobriment per a ells. El que no han aconseguit entrant als sindicats per a guanyar la direcció i per tant fer la corretja de transmissió per a la seva secta, perquè ni tenen real influència directa de masses;  ho han aconseguit en un front polític de primera línia. Parlen com si vinguessin d'una altra galàxia i la veu i cara de tot no ve de més enllà de Lleida. Les extraterrestres som nosaltres o pretenen que així sigui. I sóc concret i faig anàlisis concretes de situacions i fets concrets; no cal que em reivindiqui què sóc o què vull ser.

S’hauran plantejat que en una organització, en les neixences cal gent nova, i així que ells i elles hi tindrien cabuda?

Des de fora, sempre els he comentat als companys, amics i familiars que en formen part, que trobo un comportament massa sectari per part dels qui parlen en nom de les candidatures, que no partit, diguin el que diguin propis i extranys, les CUP no són objectivament i en termes polítics un partit sinó un front polític electoral tan si van sols com si van en aliança o coalició, que del pla electoral  municipalista ha anat creixent cap a la formació d'un moviment degut al mèrit dels seus encerts en la gestió pública. 

D’aquesta manera i davant objectius més enllà dels municipalistes, es van haver de constituir en una candidatura més gran per a tot el Principat, però una candidatura que es presenta en una especie de coalició de la qual es desconeixen els termes dels acords,  uns acords que arriben a ser tan bastos que les forces minoritàries i quasi bé testimonials que se sumen assumeixen de facto i es fan càrrec de la direcció de toda la candidatura sota l’aixopluc de CUP.

Hi ha un gran pont desconegut!!!!

Per carácter transitiu (corretja de transmissió) la secta determinarà la línea política de l’organització més gran, (!) i sota l’èxit de la qual un grup de no més de 6 persones poden obtenir representació parlamentària. D’aquí a la direcció de totes les CUP hi ha un pas. Evidentement amb la connivència interna i la deixadesa de responsabilitats polítiques per una alta part que encara resten sense fer (al menys que sigui conegut) una anàlisi a fons, ni critiques ni autocrítiques concretes amb l’excusa del moment històric; tots i totes som iguals sota la direcció tendenciosa d’un grup organizat que actua com a fracció dins del front. I dels que vénen a les bases amb queixes sense excuses assumibles però sense reclamar tampoc la força de les bases i ni proposar alternatives. Es fa palès la timidesa, i la desconfiança en les bases, sempre tot es tanca amb la resolució que l'autoritat recau en una assemblea que es farà i ho resoldrà tot i així... tirant milles.

Mà esquerra, manca de resolució o dèficit de força, com és? Em pregunto sobre el fet que els majors impulsors, em refereixo a la línia impulsora de les CUPs, són els que tenen la menor influència ideològica i, per tant, organitzativa, a l’organització i a les assemblees de base, han de venir sempre custodiats pels sector fraccionalista?

S’ha creat l’organització, se l’ha fet créixer i desenvolupar-s'hi amb l'encert de la línia impulsora i ara que camina -malgrat aquells que des de dins no ho volien-, ara ells i elles, els qui no ho volien, són els que tenen més llocs a les llistes, per tant en treuen més càrrecs electes, controlen les finances, la direcció organitzativa i desmobilitzen les bases de tota l’organització, i a sobre ara fan una escola de quadres per a donar formació segons el seu propi criteri, ho fan com a CUP i des de les CUP.

Vejam, ...el mateix que fa Poble Lliure internament i amb els seus propis recursos però Endavant ho fa amb els diners de les CUP???!!!!

Ells no parlen encara que la “militància sigui de vacances deixant de banda la lluita de classes.”

N’era part de l’accord perquè ens deixin treballar per la independència i per què hi posessin els peus a terra?

No m’ho crec. Deixa’ls fer i ells faran. Mai retran comptes ni faran autocrítica d’això que està dins la base de la seva formació sectària. Es creuen que estan sobre la mitjana, i fins ara ho estan corroborant.

Cap dels precursors del projecte de les Candidatures d'Unitat Popular, ara per ara i honestament, no pot acceptar que diguin que el seu projecte alternatiu impulsat per ells, sigui ara un “partit” que fa i desfà des d’uns càrrecs de direcció que només compta amb la militància per anar a penjar cartells, per omplir els mitins i votar. La resta per a fer de claca i suportar les preguntes sense resposta coherent que la gent es fa des de fora perquè la “direcció”, que no ho és però que n'exerceix, no els deixa una altra possibilitat.

Vindrà la moció de confiança i els pressupostos i el volant no restarà en mans fiables.

S’ha triat una direcció o Secretariat Nacional per tal de superar la situació anterior i, de les vacances militants a l’escola de quadres més aviat sembla que no s’hagi acabat l’estiu.

Això ja cansa, pertorba i sembla que ens vulguin vol fer passar per imbècils.

Si estic fora d’ona, boig o que sembli qualsevol altra qüestió, digueu-m'ho i tornaré a pensar-m'ho per a mi mateix sense fer pública tanta incomprenssió.

El mateix criteri quant a l’internacionalisme.

Una qüestió és la relació política pública i una de ben altra la lluita ideològica clara i directa amb convenciment, perquè si no hi ha fronteres per a l'internacionalisme, no les podem posar nosaltres quan parlen d'una mateixa situació i en coneixement de tots els elements. Sense el total convenciment, no ens podem expedir, ens haurem de dotar de prudència, però quan el coneixement i el convenciment els tenim a l'abast, cal ser clars i directes. L'experiència de Veneçuela pot servir de material d'estudi general respecte a la nostra situació particular.

VENEÇUELA

Segons opina el columnista Emilio Marín, i jo ho comparteixo

L'anomenada "Revolució Bolivariana" està a punt de revelar-nos la seva veritable substància. Cada dia que passa és un pas endavant per la dreta més conservadora i l'imperialisme. No solament pel seu propi accionament polític, sinó pel caos social en què s'estan esfondrant les grans empreses capitalistes, i tots els treballadors.

Abans que el poble es desmoralitzi, el govern proclamat "revolucionari", acorralat i sense conducció, ha de fer una veritable Revolució Socialista i expropiar les eines capitalistes de control de l'economia. En aquest moment està arribant al punt crític de poder fer-ho, quan encara té el control de gran part de les forces armades i el suport dels treballadors i petits camperols. Haurà de demostrar si l'únic joc que accepta jugar és el de la democràcia burgesa o si realment li interessa el futur del seu poble.

L'oposició volia un cop per nocaut i no ho va aconseguir.

 

Guillem Vendrell és fundador des del 2012, de la Comissió Independentista de Badalona

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid