x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
El cercle de Pernerstorfer - socialisme i classicisme alemany a la Viena dels 1880
20/02/2017 Dídac López
Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat

Per Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat

Fa cent anys, el febrer del 1917, no es podia dir que les coses anessin molt malament per a l’Imperi Austro-Hongarès en el front militar. Sa Majestat Imperial i Reial, Carles I d’Àustria i IV d’Hongria, tot just coronat el 30 de desembre del 1916, s’havia sentit prou fort com per assumir més protagonisme i responsabilitat en la conducció de la guerra, especialment arran de l’ocupació de Bucarest per les potències centrals. Ara bé, els èxits de la Campanya de Romania no eren acompanyats en el front de Macedònia, estagnat des del setembre, o en el front d’Itàlia. D’altra banda, el comandament austro-hongarès era preocupat pel protagonisme creixent que els imperis alemany i otomà, per molt aliats que fossin, guanyaven als Balcans. De les tres “Potències Centrals” era evident quina tenia més dificultat per mantenir l’esforç econòmic, social i humà de guerra. El cap de govern austro-hongarès (“k.u.k. Minister des Äußeren”), el comte bohemi Ottokar Czernin recomanava el rei-emperador assolir una pau ràpida entre les Potències Centrals i  l’Entente. L’emperador Carles iniciaria un contacte “secret” amb els seus cunyats Sixte i Francesc Xavier de Borbó-Parma (germans de l’emperadriu Zita), oficials de l’exèrcit belga, on arribaria a oferir una pau separada amb França. Czernin era del parer que els principals obstacles a la pau eren Alemanya, que ho fiava tot a la seva capacitat industrial-militar, i Itàlia que de cap manera volia renunciar a les annexions que havia estipulat en el Tractat, també “secret”, de Londres del 1915.

Més enllà de la diplomàcia “secreta” i de les seves intrigues, les autoritats polítiques també eren cada vegada més preocupades pel “front interior”. És així com podem entendre la política del govern austríac del comte Heinrich Clam-Martinic, que entre el gener i el març del 1917 aprovà diverses disposicions de protecció als llogaters i de drets laborals i d’assegurança de malaltia. Aquestes mesures volien contestar el malestar social derivat de l’augment de la carestia de vida i del profund mal efecte que feien els desnonaments de les dones de soldats que eren el front per no poder pagar el lloguer.

El govern del ministre-president Clam-Martinic tenia jurisdicció sobre la Cisletània, la part austríaca de l’Imperi, és a dir exclosa la Corona d’Hongria. El poder legislatiu de la Cisletània era representat, si més no en part, pel Consell Imperial (Reichstat), parlament bicameral integrat per una Cambra Senyorial (Herrenhaus, amb membres de la noblesa, arquebisbes i senadors vitalicis designats per l’Emperador) i la Cambra dels Diputats (Abgeordnetenhaus). Val a dir que, des del començament de la guerra, el Consell Imperial no s’havia reunit, i només ho tornaria a fer a partir del maig del 1917. En contrapartida, els diputats elegits el 1911 mantingueren el seu mandat. Les eleccions a la Cambra dels Diputats del juny-juliol del 1911 havien estat les segones amb sufragi “universal” masculí. Dels 516 diputats, els socialdemòcrates eren, amb 83 escons, el segon grup polític més nombrós. Dels 83 escons socialdemòcrates, 49 eren de la “nació alemanya”, 25 eren de la “nació txeca” i 9 eren de la “nació polonesa”. Malgrat l’aturada parlamentària, aquests diputats encara tenien un fort ascendent sobre el moviment socialdemòcrata. Era el cas especialment dels diputats més veterans, com el periodista Engelbert Pernerstorfer o el metge Victor Adler. Pernerstorfer tenia 68 anys i feia 32 que era diputat (amb alguna interrupció) i 6 que era vicepresident de la Cambra. Adler era dos anys més jove, i duia ja deu anys al Parlament. És a dir, que un i l’altre eren diputats des de l’època de les eleccions censitàries, quan tan sols vora un 6% de la població adulta tenia dret de vot. En la consecució del sufragi universal, en el 1907, Adler havia tingut un protagonisme especial.

L’amistat entre Pernerstorfer i Adler, tots dos alumnes del Schottengymnasium de Viena, remuntava al 1870. Al voltant seu s’havia format un cercle, conegut com el Pernerstorferkreis, particularment actiu en els anys 1880. Cent anys més tard, William J. McGrath consideraria aquest cercle el nexe d’unió entre l’art dionisíac, d’inspiració nietzscheana i wagneriana, i el populisme polític (“Dyonisian Art and Populist Politics in Austria”). En el 1999, Brett Battey reprengué la valoració de McGrath un quart de segle més tard (http://depts.washington.edu/vienna/projects/pern/) per posar el “Cercle de Pernestorfer” com un exemple de “les nombroses societats de lectura i grups de discussió” que facilitaven a la Viena de les darreres dues dècades del segle XIX “una intersecció dinàmica entre filosofia, política i art”. Seguint a McGrath els vuit membres més destacats del Cercle de Pernestorfer foren:

- Engelbert Pernerstorfer. L’epònim del cercle havia nascut a Viena el 27 d’abril del 1850. Provenia d’una família humil. El seu pare havia participat en la revolució del 1848, que havia posat fi a gairebé 30 anys del domini polític de Klemens von Metternich. Acabats els estudis al Schottengymnasium, començà a treballar de professor.

- Victor Adler havia nascut a Praga el 24 de juny del 1852. Fill d’un pròsper comerciant judeo-alemany, Solomon Markus Adler, fou a la casa del seu pare a Viena on començaren les reunions del Cercle. Després de fer estudis de química, inicià la carrera de medicina a la Universitat de Viena en el 1872. En el 1878 es casà amb Emma Braun (nascuda el 1858), amb qui tindria un fill, Friedrich (nascut el 1879).

- Max Gruber havia nascut a Viena el 6 de juliol del 1853. Era fill del metge Ignaz Gruber i, després d’estudiar al Schottengymansium, havia començat la carrera de medicina a la Universitat de Viena, graduant-se en el 1876.

- Siegfried Lipiner havia nascut a Jaroslaw (Galítzia) el 24 d’octubre del 1856 al si d’una família judeo-alemanya. Estudiant a Viena, el 1875 pronuncià una conferència sobre la filosofia de Friedrich Nietzsche (nascut el 1844) a la “Leseverein der deutschen Studenten Wiens”. Fou per aquella època que entrà en contacte amb el Cercle Pernerstorfer. L’any següent publicà “Prometheus”, poema inspirat en la filosofia de Nietzsche i que va rebre elogis tant del propi Nietzsche com de Richard Wagner (nascut el 1813). Les discussions filosòfiques del Cercle havien girat fins llavors sobretot al voltant de l’obra d’Arthur Schopenhauer (1788-1860), i guanyaren amplitud amb Lipiner, fins el punt que el Cercle també fou conegut com a Lipiner-kreis.

- Richard Kralik von Meyrswalden havia nascut a Lenora (Bohèmia) l’1 d’octubre del 1852 al si d’una família de la noblesa alemanya dedicada a la indústria del vidre. La família l’envià a estudiar a Linz i ingressà després a la Universitat de Viena on combinà els estudis de ciències jurídiques amb la filosofia i les llengües de l’Antic Orient. Políticament s’adscrivia a un socialisme espiritual. A través de Lipiner, amb qui compartia l’admiració per Wagner, ingressà en el Cercle en el 1878.

- Heinrich Friedjung havia nascut a Rostin (Moràvia) el 18 de gener del 1851 al si d’una família de comerciants judeo-alemanys. Havia estudiat al Schottengymnasium a Viena, però va fer la carrera d’història a les universitats de Praga i de Berlin. En el 1873 retornà a Viena, com a professor d’història i de llengua alemanya a l’Acadèmia del Comerç. En el 1877 publicà “Der Ausgleich mit Ungarn” on feia un balanç crític dels primers deu anys del bicefalisme austro-hongarès. L’obra generà un considerable rebombori i contribuí, juntament amb el seu activisme polític en clau “deutschnational”, a que fos cessat de l’Acadèmia del Comerç en el 1879. Fou llavors quan ingressà en el Cercle Pernerstorfer.

- Gustav Mahler havia nascut a Kaliste (Bohèmia) el 7 de juliol del 1860, al si d’una família judeoalemanya. L’avi patern, inicialment pagès, havia fundat una destil·leria, que el pare de Gustav transformà després en una posada. La família tancà la posada i es traslladaren a Jihlava. A cinc anys començà a estudiar piano, i a quinze anys anà al Conservatori de Viena. Mahler compartia els gustos filosòfics (Schopenhauer i Nietzsche) i musicals (Wagner) de Lipiner, a qui conegué a través d’un amic comú, el metge Albert Spiegler (nascut el 1856). En la segona meitat dels setanta, el Cercle Pernerstorfer es reunia habitualment a la casa de Lipiner. Mahler fou admès al cercle, i tocà per ells tant a la casa de Lipiner com a les de Kralik i Adler. Adler li comprà el piano i li cercà alumnes.

- Hugo Wolf havia nascut a Windischgrätz (Estíria) el 13 de març del 1860. El seu pare era un comerciant de cuir i d’ell heretà el gust per la música. A 15 anys, fou enviat a Viena per començar estudis al Conservatori. Fou llavors que assistí per primera vegada a una òpera de Wagner i es declarà wagnerià convençut. A través de Mahler accedí al Cercle, sota la inspiració del qual començà a llegir Schopenhauer i Nietzsche.

En entrar la dècada dels 1880, el Cercle, sense abandonar la filosofia i la música, s’interessà més per la política, sota la influència de Friedjung. El mateix Lipiner, en el 1881, havia començat a treballar com a bibliotecari en la Biblioteca del Consell Imperial.

Així fou com tres membres del Cercle, Adler, Friedjung i Pernerstorfer participaren activament en la creació d’un moviment de ruptura. Convergiren amb el diputat nacional-liberal Georg von Schönerer (nascut el 1842) i amb l’advocat Robert von Pattai (nascut el 1846). El 1882 es reunien a Linz, on escrigueren un programa sota el lema de “ni liberal, ni clerical, sinó nacional”. Aquest Linzer Programm volia ser una superació de les dues alternatives (monàrquico-clerical i monàrquico-liberal) al voltant de les quals havia girat la política austríaca durant més de tres dècades.

Políticament, el Programa de Linz reivindicava superar el Compromís del 1867 amb una separació completa entre Cisleitània i Transleitània, que quedarien unides únicament en la persona del rei-emperador. S’acabaria així el drenatge fiscal de la Cisleitània cap a la Corona d’Hongria. Seguint aquesta lògica, hom proposava cedir a la Corona d’Hongria les regions més endarrerides de la Cisleitània (Galítzia, Bukovina i Dalmàcia) així com tota la responsabilitat sobre Bòsnia-Hercegovina. Aquestes cessions tenien com a objectiu fer possible la germanització completa de l’estat austríac, ja que únicament hi serien part les terres adscrites en el seu moment al Sacre Imperi i a la Confederació Germànica. Amb una Àustria reduïda a les regions més industrialitzades seria possible una unió duanera amb l’Imperi Alemany.

Socialment, el Programa de Linz defensava l’extensió dels drets civils: llibertat de premsa, llibertat de reunió i extensió del dret de sufragi. Sostenia la necessitat de la secularització, especialment en l’àmbit educatiu. Defensa un sistema públic de pensions i d’assegurança contra accidents laborals i restriccions legals al treball infantil i femení en la indústria.

Si atenem a certes frases de menyspreu del Programa de Linz envers les poblacions de Galítzia i Bukovina, incloses la població jueva, que era considerada més endarrerida que no pas els jueus dels reialmes occidentals, potser entendrem que Lipiner no s’hi sentís gaire atret. Lipiner, Kralik o Mahler eren més interessats en aspectes ètics. Com molts altres wagnerians eren sota la influència del principi animalista defensat pel compositor en sostindre que els animals no-humans també participaven de l’ànima còsmica. Sota aquesta inspiració, s’havia obert a la cantonada de Wallnerstrasse i Fahnengasse un restaurant vegetarià, freqüentat per wagnerians. Mahler es va fer vegetarià el setembre del 1880. Adler s’interessà per la cuina vegetariana, però sostenia que la defensa del vegetarianisme allunyaria el moviment de les classes populars.

Lipiner també arrossegà Kralik i Mahler a sessions espiritistes. S’interessaren per la literatura ocultista i espiritista. Per a Lipiner, es tractava d’una afirmació dels valors dionisíacs, en contrast de la fredor del racionalisme apol·lini. Per a Kralik era quelcom més profund:

“En preparació de la futura perfecció, hom practicava el vegetarianisme i l’espiritualisme com la religió del futur que podia i devia resoldre experimentalment i científica tots els enigmes abans foscos de l’existència, o del gran més enllà”.

Pel que fa al programa de Linz aviat apareixerien dissensions. Adler i Pernerstorfer eren cada vegada més interessats en el moviment socialista. Això topava amb el concepte de Schönerer, molt més paternalista i populista. L’arribada de refugiats jueus procedents de Rússia que fugien dels pogroms iniciats en el 1881 esperonà un sentiment anti-jueu que Schönerer volia aprofitar. En el 1885 afegí un paràgraf en referència a la població ària (en el sentit de no-jueva) alhora que denunciava l’internacionalisme explotador dels jueus. Adler i Friedjung eren ells mateixos jueus, i es desvincularen, juntament amb Pernerstorfer, del Programa de Linz. Pernerstorfer dinamitzà un cercle fabià a Viena, a imatge de la Societat Fabiana que s’havia fundat a Londres el gener del 1884. El nom de fabià feia referència a Fabius Maximus Cunctator, el general que havia vençut Haníbal, mitjançant una tècnica de “contemporització”. Era així com els fabians, a través d’una acumulació de forces, volien transformar l’estat de coses. En les eleccions del 1885, Pernerstorfer fou elegit diputat a la cambra baixa del Consell Imperial.  

Adler compaginava l’activitat política i periodística amb la pràctica de la medicina. Entre el 1881 i el 1883 havia exercit com a metge de pobres. A partir del 1883 s’especialitzà com a psiquiatra (Nervenarzt), alhora que mantenia la consulta a la casa familiar de Berggasse, n. 19.

En el 1886 Adler emprà l’herència paterna per fundar el setmanari “Gleichheit” (Igualtat). En el 1888, Adler participà en la fundació del Partit Socialdemòcrata, en el qual convergien diversos grups implicats en el moviment obrer i sindical. Pernerstorfer, però, no s’integrà en aquest partit i fou reelegit diputat com a fabià en el 1891. No fou fins el 1896, quan els fabians convergiren amb diversos grups liberals en el Partit Socialpolític, que Pernerstorfer s’integrà en el Partit Socialdemòcrata. Això li va valdre perdré l’escó en el 1897, per bé que el va recuperar en les eleccions del 1901.

Adler i Pernerstorfer conservaven les antigues conviccions nacionals en més d’un punt. Prova d’això fou la polèmica que sostingueren contra les propostes d’autonomia cultural d’Otto Bauer. La qüestió nacional acabaria per dividir els socialdemòcrates de Bohèmia en dos partits, un de txec i un d’alemany. En el 1889, el Programa de Brno provava d’arribar a un compromís. Aquest programa defensava la transformació d’Àustria en un estat democràtic de nacionalitats federades, sense privilegis per a cap nació i amb reconeixement de les minories nacionals de cada territori.

Adler esdevingué el president del partit en el 1901. Fou diputat al Parlament de la Baixa Àustria. En el 1907, en les primeres eleccions de sufragi universal masculí, Adler fou elegit diputat del Consell Imperial.

Els membres no-socialdemòcrates del Cercle virarien cap a posicions més espirituals. En el 1891, Lipiner es convertia al calvinisme. El catòlic Kralik, admès per Lleó XIII a l'Orde de Sant Gregori, fundà en el 1907 la Lliga del Greal (Gralbund), una associació d'escriptors catòlics neoromàntics.

D'altra banda, cal dir que Pernerstorfer defensà sempre en el Parlament i en la premsa socialdemòcrata el valor de l’educació clàssica. N’és un exemple aquest article (http://library.fes.de/cgi-bin/digisomo.pl?id=02728&dok=1911/1911_18_20&f=1911_1186&l=1911_1196), on sosté els valors humanístics del Gymnasium, front als qui discutien el valor de fonamentar l’ensenyament en l’aprenentatge del llatí i del grec.

L’herència classicista i nacionalista s’havia de manifestar per força l’estiu del 1914. El fet que el govern austríac decidís prescindir del Consell Imperial tan bon punt començà la guerra estalvià algunes votacions incòmodes. Però, en general, la direcció del Partit Socialdemòcrata i la majoria de la militància donà suport a la guerra, mitjançant la política de pau civil (Burgfriedenspolitk). S’entenia que Àustria-Hongria es defensava contra l’agressió russa, la qual utilitzava la qüestió balcànica com a mer pretext. És simptomàtic que Pernerstorfer prologués una edició alemanya del llibre de Jean Jaurès “Pàtria i proletariat”.

El març del 1916, Adler, en la Conferència del Partit, sostenia la necessitat de transformar Àustria-Hongria en un estat democràtic que garantís la igualtat de drets i d’oportunitats per al desenvolupament de totes les nacions. Alhora, sostenia la necessitat d’una Polònia lliure i independent al nord (en referència a la Polònia del Congrés) i la formació d’una federació independent per als pobles balcànics.

La tardor del 1916 el discurs ja havia canviat una mica. Adler defensava que s’impulsés unes negociacions públiques entre les potències centrals, que fos la base per a una estratègia comuna de negociació de pau sota el principi de “cap annexió” i “cap indemnització”.

Però fins i tot el fill d’Adler, Friedrich, defensava una actuació més directa contra la “dictadura de guerra”. El 21 d’octubre Friedrich Adler disparà contra el ministre-president Karl Sürgkh, que resultà mort. Friedrich Adler fou jutjat i condemnat a mort, però el nou emperador commutà aquesta condemna.

Quedaven ja lluny l’època i els plantejaments del Cercle. El compositor Hugo Wolf havia mort a Viena als 43 anys el 22 de febrer del 1903. Mahler es va morir el 18 de maig del 1911, a 51 anys, també a Viena. Lipiner el seguí el mateix any, el 30 de desembre.

El maig del 1917 es reprengué la sessió del Consell Imperial. S’aprovà un nou reglament i s’estengué el mandat dels diputats fins al 31 de desembre del 1918. Ni Pernerstorfer ni Adler veurien exhaurits els seus mandats. Pernerstorfer es va morir el 6 de gener del 1918, a 68 anys. La desaparició de l’“amenaça russa” després de la Revolució Bolxevic va provocar en el Partit Socialdemòcrata un canvi d’orientació. El gener del 1918 la vaga política en favor de la pau mobilitzà 700.000 treballadors. En la qüestió nacional hom ja assumia la possibilitat de disgregar l’Imperi Austro-hongarès en diferents estats-nació, alhora que la integració de l’Àustria Alemanya en un federació pangermànica.

En la tardor del 1918 es manifestà l’esgotament de la maquinària militar-industrial de l’Imperi Alemany. El col·lapse de la monarquia habsburguesa era imminent, i Adler el definia públicament com una manifestació particular de la victòria general de la democràcia a tot el món civilitzat. El 30 d’octubre del 1918 l’Assemblea Nacional Provisional de l’Àustria Alemanya investir el socialdemòcrata Karl Renner com a canceller. Adler fou nomenat ministre d’Exteriors. Dotze dies més tard li fallava el cor i es moria a l’edat de 66 anys.

S’obria una nova etapa. Per a la generació del Cercle de Pernestorfer el canvi arribava massa tard. Friedjung es va morir a Viena el 14 de juliol del 1920, sense haver pogut veure la unificació amb Alemanya.

Amb motiu del seu setantè aniversari, Max Gruber (esdevingut Max von Gruber en reconeixement de les seves recerques mèdiques, particularment en el diagnòstic de la febre tifoidea) resumia quin havia estat el sentit de la seva vida:

“Realitzar una humanitat noble en mi mateix i ajudar els altres a realitzar-la. Els problemes de la cosmovisió i de la moralitat sempre m’han preocupat més que totes les altres coses”.

La disparitat entre l’ideal i la realitat, declarava Gruber, li havien estat sempre una font de desconsol. Gruber es va morir a Berchtesgaden el 16 de setembre del 1927. Al místic Kralik li arribà l’hora el 4 de febrer del 1934, a 82 anys.

Després de la Segona Guerra Mundial, l’interès pel Cercle Pernerstorfer s’ha centrat particularment en la confluència de les seves conviccions socialistes i nacionalistes. L’evolució del Programa de Linz cap a l’antisemitisme o l’admiració professada per Hitler de les dots organitzatives d’Adler convidaren a recerques sobre l’excepcionalisme alemany. Wagner, Nietzsche i, fins i tot, Schopenhauer, com a punts de partida cap a l’horror dionisíac.

 

 

 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
Vull donar-me de baixa
(cc) 2006 - 2017 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid