Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Leslie White i el neoevolucionisme
23/11/2016 Dídac López
Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat

Per Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat

Quan parlem d'evolució tendim a pensar en "l'evolució biològica", particularment en la teoria evolutiva inaugurada en el 1859 per Charles Darwin (1809-1882) i Alfred Russell Wallace (1823-1913) i sense la qual, com deia Theodosius Dobzhansky (1900-1975), "res no tindria en sentit en biologia". Ara bé, en la formulació del 1859, ni Darwin ni Wallace no fan ús del mot "evolució". Darwin parla de "la tendència de les espècies a formar varietats" i de "perpetuació de varietats i espècies per mitjans naturals de selecció", i titula la seva famosa obra del 1859 com a "Sobre l'origen de les espècies mitjançant la selecció natural" o "la preservació de les races afavorides en la lluita per la vida". Wallace titula el seu article "sobre la tendència de les varietats a apartar-se indefinidament del tipus original". Les idees de Darwin o Wallace tampoc no eren del tot insòlites. Sense entrar en més "precursors", cal recordar que en el 1809, Jean-Baptiste Lamarck (1744-1829) havia parlat d'una teoria de "transmutació". "Transmutació" i "transformació" eren les paraules preferides. En els 1860, però, comença a prendre força el mot "evolució". La intenció del mot era referir-se a "l'acte de canviar gradualment". Però evolució també té un cert sentit de "recórrer una cosa el cercle del seu desenvolupament" que, segons com, podem prendre com un procés teleològic, dotat d'una finalitat pre-establerta, d'una direccionalitat, d'un camí d'ascens.

Herbert Spencer (1820-1903) fou potser una persona cabdal en el pas del concepte "transformació" al d'"evolució". Spencer fou un admirador instantani de la teoria darwiniana i ell mateix hi féu contribucions remarcables (Principles of Biology, 1864). Però el mateix Spencer ja havia utilitzat el mot "evolució" a "Social Statics" (1851), emprat en aquest cas a les transformacions seculars de les societats humanes. El concepte evolutiu de Spencer, dibuixat per exemple a "First Principles of a New System of Philosophy" abasta tot el cosmos, des dels processos purament cosmològics als biològics, incloent-hi els processos socials i mentals humans.

El concepte d'evolució social el trobem particularment en l'obra del nova-iorquès Lewis H. Morgan (1818-1881). El seu contacte amb els Ho-de-no-sau-nee, els iroquesos, l'havia empès a estudiar les diferències de la terminologia del parentiu, tant en les fonts clàssiques com en els estudis de societats contemporànies. En el 1877 publicà "Ancient Society", on establia un esquema d'evolució social humana en tres grans estadis: salvatgisme, barbàrie i civilització.

Tant les aportacions de Darwin com les de Morgan foren ben apreciades per Karl Marx i, especialment, per Friedrich Engels, que les incorporà en obres com "Dialèctica de la Natura" (1883, inacabada) o "L'origen de la família, la propietat privada i l'estat" (1884). Les nocions evolutives, dinàmiques, contrarestaven la idea d'un ordre natural i social perpetu. És clar que determinats conceptes evolutius també servien per justificar com a naturals les jerarquies imposades per la societat de classes o l'imperialisme. L'escola marxista interpretà darwinisme i marxisme en clau paral·lela, com a teories de canvi, l'una per a explicar l'evolució del món biològic i l'altra per a explicar l'evolució del món social (vg. en aquest "Darwinisme i marxisme" (1909), d'Anton Pannekoek: https://www.marxists.org/catala/autors/pannekoek/1909/xx/1909darwinisme.htm).

A partir dels anys 1880 apareixen corrents anti-evolucionistes ben diferenciades d'allò que havia estat l'antievolucionisme primari. L'antievolucionisme primari, o bé s'havia manifestat en la defensa de postulats teològics (literalitat de la Bíblia) o bé en la temença que l'evolucionisme somogués els esforços que hom havia fet per sistematitzar la natura. Per al cas humà, hi havia hagut una oposició a reduir l'espècie humana a una més del regne animal. El nou anti-evolucionisme, però, feia més èmfasi en la insuficiència de les explicacions reduccionistes i mecanicistes, i en la manca de rigor que sovint prenien els arguments evolucionistes. Si ens centrem en el cas de l'antropologia, un representant central d'aquest corrent fou Franz Boas (1858-1942). Boas havia tingut una àmplia formació a Heidelberg, Bonn i Kiel sobre matemàtiques, física, geogràfia i història natural. Els seus primers treballs foren en el camp de la fitogeografia i la tesi doctoral (1881) la va fer sobre una tema de física fonamental (la interacció de la llum amb l'aigua). Atret per la geografia humana, en el 1883 va fer una estada entre els inuit de l'illa de Baffin. En l'esquema de Morgan, aquestes poblacions de "central eskimo" es trobaven en l'estadi "salvatge". El 23 de desembre, en una lletra adreçada a la seva promesa, Marie Krackowizer (1861-1929), protestava contra el caràcter jerarquitzador d'aquest esquema:

"Sovint em demano quins avantatges posseeix la nostra 'bona societat' damunt dels 'salvatges' i trobo, com més en conec els costums, que no tenim el dret de mirar-los com a inferiors".

Després de l'estada a Baffin, va continuar la seva formació a Berlín, on fou deixeble d'Adolf Bastian, un defensor de la "unitat psíquica de la humanitat", és a dir de la idea que totes les poblacions humanes tenen la mateixa capacitat mental i que les diferències culturals s'han d'explicar per accidents històrics. Bastian també discrepava del "determinisme ambiental", que volia explicar tota diferència cultural en raons geogràfiques.

Boas s'establí a Nova York en el 1887. L'antropologia boasiana insistia en el pes dels factors històrics sobre els purament geogràfics. Diferenciava nítidament els mecanismes de l'evolució biològica dels mecanismes de transmissió cultural. Tant en l'àmbit biològic com en l'àmbit cultural refusaven les idees ortogèniques, és a dir la idea d'un progrés o un desenvolupament que seguís amb major o menor fidelitat un camí ascendent.

La crítica boasiana a l'evolucionisme social conduïa efectivament a un relativisme cultural. Els boasians no negaven la rellevància de les condicions ambientals o de factors psicològics, però s'orientaven decididament cap a un particularisme històric. La posició "anti-teòrica" que se'n derivava va impulsar diversos intents "neo-evolucionistes" des dels anys 1930. Els "neo-evolucionistes" no demanaven reprendre les simplificacions deterministes de l'evolucionisme social, sinó que també exigien una profunda revisió dels conceptes evolutius aplicats a les societats i cultures humanes. En certa mesura, Ferdinand Tönnies (1855-1936) ja anunciava un "neo-evolucionisme" en contestar la idea d'un progrés social unidireccional, i exposant els mecanismes que podien conduir en certs casos a situació de "regrés". Però el nom més fàcilment associable a les propostes del "neoevolucionisme social" és el de Leslie White (1900-1975).

White havia estudiat psicologia a la Columbia University (1921-1924) i semblava orientar-se cap a la psiquiatria clínica, quan començà a assistir a cursos de la New School for Social Research (NSSR). A la NSSR, les classes d'Alexander Goldenweiser (1880-1940), ell mateix antic alumne de Boas, el feren fer un tomb cap a l'antropologia. En el 1925, començà a treballar en la tesi doctoral a la Universitat de Chicago, fent de treball de camp entre els menominee i els winnebago (Wisconsin) i entre els kewa, katishtya i acoma (Nou Mèxic). En el 1927, ja doctorat, aconseguí una plaça docent a la Universitat de Buffalo, on ja començà a treballar en una reformulació de l'evolucionisme social. En el 1929 visità la Unió Soviètica. En tornar s'afilià al Socialist Labor Party (SLP). L'SLP mantenia una difícil posició, crítica amb la Unió Soviètica i el leninisme, però també amb la perspectiva reformista de la majoria de socialistes americans. Les col·laboracions de White amb la premsa del partit les signà amb el pseudònim John Steel.

En el 1930, substituí Julian Steward (1902-1972) a la Universitat de Michigan, a Ann Arbor. Hi organitzà el Departament d'Antropologia, del qual durant molts anys fou l'únic professor. De mica en mica anà forjant una escola antropològica evolutiva o, més precisament, neo-evolutiva, en tant que era conscient de les especificitats de l'evolució cultural o social. El món físic inert, el món biològic i el món cultural responen a lleis de funcionament diferents. En paral·lel a la "física" i a la "biologia", White encunyà el terme "culturologia". En aquest sentit discrepava d'aquells "evolucionistes" que consideraven que la divisió en un nivell físic, biològic i social era purament metodològica. White tenia dures paraules contra la superficialitat que veia en els treballs boasians, a les quals  respongué, per exemple, Robert Lowie (1883-1957) acusant-lo de produir "nocions metafísiques immadures" des del fanatisme.

White considerava que l'antropologia no podia limitar-se a l'aproximació històrica. A aquesta aproximació calia afegir una aproximació formal, dins de la qual calia distingir entre l'aproximació formal-funcional i l'aproximació formal-temporal o evolucionista. L'aproximació evolutionista e cercava una síntesi entre les explicacions històriques i les funcionals, que incorporés el caràcter diacrònic de la primera al caràcter formal/generalitzador de la segona. D'aquesta manera, l'antropologia havia de fer front a la tasca d'assenyalar el curs del desenvolupament cultural del passat i el curs probable que podia prendre en el futur.

White segueix una perspectiva materialista sobre els fets culturals i socials. En la tradició de Morgan, considera que els sistemes socials són determinats pels sistemes tecnològics. Així, la cultura cal entendre-la en tres nivells, de més fonamental a més derivat: nivell tecnològic, nivell organitzatiu i nivell ideològic.

Els llibres més rellevants de White foren "The Science of Culture: A study of man and civilization" (1949) i "The Evolution of Culture: The Development of Civilization to the Fall of Rome" (1959). La "cultura", en aquests llibres, integra tota l'activitat cultural humana. La funció primària de la cultura és la capacitat de controlar i dominar l'energia. Així, la tecnologia és la resposta a problemes de supervivència, consistent en darrer terme a vehicular energia cap a necessitats humanes. És, doncs, el criteri energètic el que permet assenyalar el grau d'avançament de les societats: com més energia capturin i com més eficientment l'utilitzin més avantatge tindran sobre altres societats.

Amb aquesta perspectiva tecnocèntrica, White defineix cinc estadis de desenvolupament humà:
- primer estadi fonamentat exclusivament en l'energia dels propis muscles.
- segon estadi en el que s'aprofita l'energia dels animals domèstics.
- tercer estadi en el que s'aprofita l'energia dels cultius (revolució neolítica o agrícola).
- quart estadi en el que s'aprofita l'energia de combustibles fòssils (carbó, petroli, gas).
- cinquè estadi en el que s'aprofita l'energia nuclear.

Ja en el 1943, Leslie White havia enunciat que "la cultura evoluciona a mesura que augmentat la quantitat d'energia vehiculada per càpita i per any, o a mesura que augmenta l'eficiència de l'instrumental que transforma energia en treball". Això es pot formular com a C = E·T, on C mesura el nivell cultural com a proporcional a l'energia E consumida (per càpita i per any) i al factor d'eficiència T.

La perspectiva de White és la d'una evolució unilineal, però existeixen altres formulacions d'evolucionisme social que, com la de Julian Steward, contemplen una evolució multilineal, en la qual les societats s'adapten a l'ambient. En cada societat, els factors principals (tecnologia, economia) i secundaris (política, ideologia, religió) es combinen de manera que poden donar a lloc a diferents escenaris de futur.

Un antic deixeble de White, Marshall Sahlins (*1930) afegeix a l'evolució general cap a la complexitat, l'organització i l'adaptació a l'ambient, una evolució específica de les diferents societats degut a la interacció entre elles i a la difusió d'elements culturals.

Gerhard Lenski (1924-2015) posa un èmfasi central en la informació en valorar el progrés tecnològic. D'aquesta manera definí quatre fases de desenvolupament, paral·leles a les que havia definit White en relació a l'energia:
- una primera fase on la transmissió de la informació és purament la transmissió genètica.
- una segona fase on s'afegeix la transmissió de coneixement adquirit per l'experiència.
- una tercera fase en la que es desenvolupen els símbols i la lògica.
- una quarta fase en la qual es desenvolupen el llenguatge i l'escriptura.
És gràcies als avenços en la tecnologia de la informació i de la comunicació que es produeixen els avenços en el sistema econòmic i polític.

Talcott Parsons (1902-1979) enfrontà els debats en l'evolució social (unilinealitat vs. multinealitat, ortogènesi vs. historicitat) distingint quatre processos evolutius:
- la divisió o fragmentació, en la qual en un sistema social es creen diversos subsistemes funcionals.
- l'adapció, que permet els diferents subsistemes de fer-se més eficients.
- la integració d'elements aliens.
- la generalització o legitimació de valors, que condueix a un sistema més complex.
Parsons reformula els tres estadis de Morgan en 1) primitiu, 2) arcaic i 3) modern. Però allò que caracteritza el pas a la societat arcaica és l'escriptura, de la mateixa manera que la societat moderna es caracteritza per l'adquisició del dret.

Getrude Dole (1915-2001), deixeble de White, posà més èmfasi en la distinció entre la "Cultura" i les "cultures específiques". Així, en els seus estudis etnogràfics els factors històrics o contingents reben la major atenció, en tant que és només en la Cultura que es manifesta la tendència general cap a la major complexitat (cap a l'ús més extensiu i intensiu d'energia). A "Modern Capitalist Culture", White combina de fet els trets generals i els específics aplicats a les societats capitalistes avançades, i a la nord-americana en particular.

El llegat de White fou especialment mantingut, després de la seva mort, pels seus dos deixebles més ortodoxos, Robert Carneiro (*1927) i Beth Wilder Dillingham (morta el 1988). Carneiro és especialment conegut per la seva teoria de la circumscripció per explicar l'origen i l'evolució de l'estat a partir dels condicionants ambientals i tecnològics dels conflictes per la terra.

En les quatre dècades que ens separen de la mort de White, han continuat els debats sobre la idea de "progrés", sobre la unicitat o la pluralitat de la "cultura humana" o la forma en què s'entrecreuen els factors ambientals, tecnològics, sociològics i ideològics. Les visions evolutives s'han associat sovint a les justificacions eurocèntriques del colonialisme, però darrerament el centre econòmic del món es desplaça a passes agegantades del món nord-atlàntic cap a l'Àsia centre-oriental (és a dir, a on era el seu punt d'origen fa 200 anys). L'evolucionisme de Parsons i de White té punts en comú, malgrat que el primer fos d'orientació clarament conservadora i l'altre hagués estat militant de l'SLP. Els crítics del neoevolucionisme n'assenyalen sovint els excessos simplificadors, arbitraris i deterministes. Ara bé, sense aquests excessos tot romandria en la foscor de la particularitat.
Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid