Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Rosa Luxemburg: l'acumulació en una economia planificada
24/10/2016 Dídac López
Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat

Per Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat

En els anys anteriors a la Primera Guerra Mundial ja era possible distingir dins del Partit Socialdemòcrata d'Alemanya (SPD) un arrenglerament entre la dreta "reformista", "possibilista", "oportunista" i una esquerra "revolucionarista", "impossibilista", "principista". Aquest arrenglerament era present també en els partits socialistes d'altres països i, en termes general, en la "Segona Internacional". En aquesta polarització, la figura de Karl Kautsky, considerat una mica com el marmessor ideològic de Friedrich Engels (mort el 1895), encarnava una mena de centre ortodox, disposat a fer advertències a dreta i a esquerra. El centre ortodox, no obstant, no podia guardar una equidistància. Al capdavall, el pes del dretanisme en el moviment internacional i en l'SPD era objectivament superior al pes de l'esquerranisme. D'altra banda, en les condicions de relativa estabilitat política que es vivien en els grans països capitalistes, l'horitzó revolucionari semblava llunyà i la via parlamentària de reformes i d'organització de classe a través de reivindicacions econòmiques vehiculades pels sindicats apareixia com l'única via pràctica.

També cal dir que la rellevància del llegat marxià en Kautsky no era pas compartida universalment en un moviment socialista que també aplegava tradicions que, en el seu moment, ja se les hagueren amb Marx i Engels, com ara els lassalleans en l'SPD. El llegat marxià, alhora, havia estat camp d'atacs per part dels economistes burgesos, que el consideraven ancorat en l'etapa ja superada de l'economia clàssica. L'ala dretana de la socialdemocràcia era especialment susceptible als arguments sobre la necessitat d'actualitzar les bases teòriques del socialisme. Però també en l'esquerra se sentia la necessitat de comprendre els efectes de l'evolució sòcio-econòmica de les darreres dècades.

En vida de Marx de "El Capital" tan sols s'havia publicat el primer volum, dedicat al procés de producció del capital. La major part d'aquest primer volum es dedicava a l'exposició dels elements i processos (mercaderies, diners, bescanvi, capital, plus-valor, salaris), i tan sols al final Marx exposava el capitalisme com a mode històric d'acumulació. A partir dels materials redactats per Marx, Engels publicà dos volums addicionals, el segon dedicat al procés de circulació del capital (aparegut el 1885) i el tercer al procés de producció capitalista des d'una perspectiva global (aparegut en el 1894). Les tendències assenyalades per Marx sobre l'acumulació, la centralització, la financerització, etc., s'havien aguditzat òbviament des dels anys 1880. I això feia qüestionar fins quin punt el capitalisme no evolucionava cap a un nou sistema econòmic. A Viena, en el 1910, Rudolf Hilferding havia publicat "Das Finanzkapital". Situada en l'ala esquerra de l'SPD, Rosa Luxemburg publicava en el 1913 un volum titulat "L'acumulació del capital" http://www.mlwerke.de/lu/lu05/lu05_005.htm.

Luxemburg considerava que el punt feble de l'anàlisi marxiana es trobava en traslladar els processos de reproducció simple del capital (creixement zero) als processos d'acumulació ampliada. El subtítol de l'obra de Luxemburg era "un tractat per a una explicació econòmica de l'imperialisme". Luxemburg dedica el capítol VII a l'esquema marxista de la reproducció ampliada. Aquest esquema figura en la tercera part del volum II del Capital, i suposa una economia descentralitzada de mercat. El capital social agregat seria, doncs, la suma d'empreses capitalistes independents, però no obstant classificables en diferents departaments: I) producció de mitjans de producció; II) producció de mitjans de consum; i dins d'aquest darrer departament: IIa) producció de mitjans de consum necessaris; IIb) producció de mitjans de consum de luxe. Cada capital individual s'integra per un capital constant (factors de producció) i un capital variable (la força de treball), la reunió dels quals genera un plus-valor. En l'esquema de Marx s'assumeixen únicament dues classes socials, la capitalista i la treballadora. La capitalista és l'única que consum els béns generats en els departaments I i IIb, mentre que la treballadora co-participa en el consum dels béns generats en el departament IIa. En la reproducció simple del capital, el plus-valor generat és consumit per la classe capitalista integrament. Però en la reproducció ampliada, una part del plus-valor es dedica a formar nou capital, ja sigui constant (adquisició de nous factors de producció) o variable (enrolament de més força de treball).

En un passatge del capítol, Luxemburg considera el rol d'aquestes proporcions en una producció socialista, "és a dir, una economia regulada d'acord amb un pla". En aquesta economia, el bescanvi ha estat substituït per la divisió social del treball. Les dues classes productives de l'esquema de Marx passen a ser una de sola. No obstant, es manté la divisió entre "producció de mitjans de producció" i "producció de mitjans de subsistència". El pes de cadascun d'aquests dos departaments depèn del nivell tècnic del treball. Per seguir l'exemple, Luxemburg assum que 2/3 del treball social val al departament I i tan sols 1/3 al departament II. Pel que fa als factors de producció, assum la mateixa proporció. En aquest esquema socialista, el plus-valor es manté per fer front al sosteniment de "tots els membres de la societat no-treballadors" ("infants, ancians, malalts, funcionaris públics, artistes i científics") i per generar un fons de reserva "contra accidents de naturalesa elemental".

En aquesta societat regulada, si hi ha un creixement demogràfic, caldrà fer front a una demanda creixent de mitjans de subsistència. Ara bé, el creixement del departament II ha de sostindre amb un creixement del departament I, en tant que el nivell tècnic del treball s'assum constant. D'aquesta manera al fons de subsistència per als no-treballadors i al fons de reserva, caldrà afegir un fons per a l'esdevenidor.

Luxemburg, doncs, considera que per a la societat regulada les condicions per al creixement són les mateixes que per a qualsevol societat: 1) que la societat disposi d'un número creixent de treballadors; 2) que el sosteniment immediat de la societat no requereixi la totalitat de les jornades de treball, de manera que se'n pugui dedicar una part al fons de futur; 3) que augmenti la massa de mitjans de producció en relació a l'augment de necessitats.

Si, addicionalment, la societat regulada millora el nivell tècnic del treball, es produeixen canvis en les relacions entre capital constant i capital variable i, per tant, del departament I (mitjans de producció) i del departament II (mitjans de subsistència). Luxemburg, en aquest sentit, discrepa de l'ortodòxia de Kautsky, que sostenia que el major creixement relatiu del departament I respecte del departament II no és sostenible a llarg termini o, si més no, a escala mundial. Contra els autors, burgesos i marxistes, que consideraven la millora del nivell tècnic del treball com quelcom con-substancial al capitalisme, Luxemburg sosté que el creixement relatiu del departament I respecte el departament II és propi de totes les formacions sòcio-econòmiques. Fins i tot, segons Luxemburg, en una societat socialista la producció del departament I encara creixeria més ràpidament, impulsant una creixent tecnificació.

En el 1971, Tadeusz Kowalik revisitava aquesta obra de Rosa Luxemburg (http://www.praktykateoretyczna.pl/tadeusz-kowalik-roza-luksemburg-teoria-akumulacji-i-imperializmu/) en un context diferent, la d'una Polònia socialista. Kowalik contrastava l'ús de Luxemburg dels esquemes marxians per a una economia regulada amb la posició ortodoxa segons la qual els esquemes citats tan sols valien per a una economia capitalista. Fet i fet, en Rosa Luxemburg en obres anteriors havia sostingut que l'economia política desapareixeria a mesura que ho fes l'economia capitalista. Fins i tot, en el procés de construcció del socialisme el creixement relatiu del departament I es podia interpretar com un allunyament de l'ideal d'una economia al servei de les necessitats humanes.

En una economia regulada, és clar, els condicionants del creixement demogràfic o del desenvolupament tecnològic són uns altres, i depenen també dels desitjos i orientacions dels membres de la societat. La dialèctica entre els límits naturals/ecològics i les potencialitats tecnològiques/científiques  fan part de debats i consideracions que faran eclosió especialment en l'arrencada del segle XXI (decreixement, post-capitalisme tecnològic, etc.), encara que molt sovint allunyats de qualsevol proposta explícita de regulació o planificació centralitzades

 

 

 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid