Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La revolució barcelonina del 1391
16/08/2016 Dídac López
Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat

Per Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat

Fa un parell d'anys parlàvem de la "revolta de Berenguer Oller", escaiguda en el 1285, i considerada la primera revolta urbana barcelonina (https://www.llibertat.cat/2014/02/barcelona-marc-del-1285-25007). Desclot acusava en la seva crònica Oller de preparar la mort "dels clergues, jueus i tots els rics homes de la ciutat que no volguessin consentir amb ells". Aquesta amenaça no s'acomplí per la intervenció personal del rei en Pere, que arribà a Barcelona procedent de Martorell el Dissabte de Glòria de 1285. Ara saltarem en el temps més de 100 anys, i veurem com un nou moviment de revolta amenaçava la vida dels jueus de Barcelona, però ara aquesta amenaça s'acomplia amb escreix.

Formalment, els fets del 5-7 d'agost del 1391 són qualificats per la historiografia contemporània de "pogrom" o d'assalt al Call. La paraula russa "погро́м" vol dir, al capdavall, destrucció violenta, i passa al vocabulari internacional a partir del Nadal del 1881 arran del "pogrom de Varsòvia" . Davant d'aquests assalts, els cronistes ens ofereixen un relat de les destruccions, dels robatoris i dels assassinats comesos pels anti-jueus, alhora que en cerquen les causes directes, reals o imaginades.

El desencadenant de l'assalt al Call de Barcelona del 5 d'agost del 1391 fou aparentment l'arribada de notícies sobre l'assalt al Call de Mallorca per part de pagesos forans, escaigut el 2 d'agost. De fet, en les setmanes anteriors, havien arribat a Barcelona notícies sobre assalts generalitzats a les juderies d'arreu, com ara Sevilla (4 de juny) o València (9 de juliol). L'assalt de Sevilla tingué lloc en un context en el qual els predicadors associaven el nou brot de pesta a la persistència de població jueva. Els assaltants, com per exemple a València, exigien als jueus la conversió al cristianisme, i no es donaren per satisfets fins a aconseguir la promesa d'un baptisme massiu.

Durant la segona meitat de juliol, en vistes a les notícies exteriors i a l'estat d'ànim a la ciutat, el Consell de Cent va adoptar mesures de protecció del Call, aprovant el 17 de juliol una força de 1000 homes armats per tal "mal nos posqués seguir contra los dits juheus". Alhora, els dies de més tensió (22, 23 i 25) van haver-hi guàrdies ciutadanes davant de la Casa de la Ciutat.

El 5 d'agost era dissabte. En aquella jornada, de repòs per als jueus, es produí el primer "avelot". L'arribada al matí d'un vaixell de Mallorca que duia notícies sobre la destrucció del call d'aquella ciutat, mobilitzà veïns del barri de la Ribera, que s'organitzaren per marxar cap al Call. A l'entrada del Call, a la plaça de Sant Jaume, van calar foc a la porta de fusta. En entrar el Call, provocaren incendis arreu. Els assaltants feien sortir els jueus, i els conduïren a diverses esglésies, amb la intenció de convertir-los per la força. Entre els qui s'hi negaren, mataren un centenar. La majoria de jueus, però, aconseguiren de refugiar-se en el Castell Nou. La intervenció dels guàrdies armats de la Ciutat va aconseguir de dispersar els assaltants, i restaurà l'ordre. El diumenge aquest ordre es mantingué gràcies a les guaites.

Les autoritats responsabilitzaren de l'avalot de dissabte a persones procedents d'Andalusia i d'altres indrets de la Corona de Castella. La milícia ciutadana en detingué uns quants el dilluns 7, i els acusà d'assassinat, furt i incendi. Davant de la intenció de fer-los penjar, esclataren noves protestes de mariners i pescadors. Hi hagué enfrontaments a la plaça del Blat a i la plaça de les Cols. És significativa la crida del moment: "los grossos volen destruir los menuts". La polarització social urbana era sentida pels "menuts", que consideraven inacceptable que els "grossos" tinguessin la intenció de penjar uns quants menuts pels fets de dissabte. "Muyra tothom e viva lo poble e lo Rey", era una crida a la violència contra els prohoms, però també contra els jueus refugiats al Castell Nou.

Entre els avalotadors trobem menestrals barcelonins, a banda de pescadors i mariners residents al barri de la Ribera, però també hi havia soldats de la projectada expedició siciliana de l'infant Martí. El Dietari del Consell de Barcelona remarca la participació forastera ("castellana" en particular). Els avalotadors, en qualsevol cas, armats fins i tot amb ballestes, s'ensenyoriren de la cort del veguer i alliberaren tots els presos. Després prengueren la Casa de la Ciutat, instal·lant-se en la Sala del Consell i fent tocar la Campana del Sagramental. Hi proclamaren una sèrie de mesures, en defensa dels interessos dels "menuts", començant per l'abolició dels impostos.

La crida del sagramental rebé la resposta de pagesos del pla de Barcelona i dels indrets més propers del Vallès i del Maresme. Els pagesos feren obrir la cort i l'escrivania del batlle, i amb els llibres feren una foguera a la plaça de Sant Jaume, a efectes d'abolir els drets senyorials.

Alguns funcionaris municipals s'hi sumaren a l'avalot dels pagesos, com l'agutzir Ponç d'Alcalà, que promogué el setge al Castell Nou, on hi havia refugiats la majoria de jueus barcelonins. El matí de dimarts dia 8, els jueus obriren les portes del Castell i accediren a les demandes dels assaltants. Uns 3.000 jueus accediren al baptisme in situ. Uns altres, si bé no accediren al baptisme, sí es comprometeren a marxar a cases cristianes per rebre doctrina. No obstant, uns 300 jueus que es negaren a aquestes demandes foren assassinats, i els seus cossos foren llençats a pous i cisternes del Call. La sinagoga principal de Barcelona fou transformada en la Capella de Sant Domènec.

A efectes pràctics, la comunitat jueva de Barcelona havia quedat extingida. Els jueus forçats a la conversió, una vegada batejats, no podien fer-se enrere sense caure en el delicte d'apostasia. Potser per la consecució d'aquest objectiu, retornà la calma a Barcelona, si bé amb un canvi visible en la correlació de forces del govern municipal. Els assaltants, com hem vist, cridaven visques al poble i al rei, però el rei Joan I, de Saragossa estant, mostrà el seu disgust amb Barcelona, i no n'acceptà cap ambaixada si hi havia cap menestral, car responsabilitzava aquest estament dels avalots.

El Consell de Cent fou ampliat notablement, de manera que a més de la representació de ciutadans, mercaders i menestrals, s'hi afegiren també persones d'altres condicions o estaments. S'establiren unes comissions de representants dels oficis per controlar la recaptació d'impostos i les despeses municipals. Pel que fa a les despeses, destacà la rebaixa dels salaris dels consellers. El nou govern municipal també preparà mesures per limitar els ingressos d'advocats, notaris i metges, així com una revisió a la baixa dels lloguers d'habitatge.

El rei Joan contemporitzà amb el nou govern barceloní fins que se sentí prou fort com per restaurar l'ordre . El 6 de desembre, el camarlenc Ramon Alemany de Cervelló va prendre els carrers de Barcelona amb 200 cavallers. S'inicià una repressió contra els responsables dels avalots del 5 i del 7 d'agost. Unes 33 persones foren penjades a partir del dia 13 de desembre a les forques de la plaça Nova, de la plaça del Blat i de la plaça de Santa Anna. El 27 de gener del 1392, el procurador fiscal presentà denúncies contra 770 persones, a les que s'exigia una indemnització global de 10 milions de sous barcelonins. Tot i amb tot, el fet que hom decretés pocs mesos després l'obertura del Call als cristians assenyalava la irreversibilitat del avalot del 1391 per a la comunitat jueva. En el 1401, ja en temps del rei Martí, hom prohibia als jueus fer estades a Barcelona superiors als 15 dies.

Semblaria doncs que el Call barceloní fou, doncs, tan sols el pretext d'un conflicte entre "grossos i altres". Si els "menuts" cristià atacaren el Call seria perquè era l'objectiu més fàcil per desencadenar després una revolta general contra el patriciat urbà cristià. Alhora, si el patriciat urbà féu esforços per protegir els jueus i, després, per venjar-los amb l'ajut del Rei, no seria més que com una manera de legitimar el retorn de la seva hegemonia sobre el govern municipal. Aquesta visió cristianocèntrica menysté els 400 jueus morts. Més aviat, cal entendre que per als avalotadors la conversió universal al cristianisme dels jueus era una condició necessària per als ideals d'igualació de "grossos" i "menuts".

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid