Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Raoul Villain: l'assassí de Jaurès
18/07/2016 Dídac López
Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat

Per Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat

Aquest mes de juliol commemorem el centenari de la Batalla del Sonme, considerada la més gran de la Guerra del 14. Aparentment, la guerra inter-imperialista s'eternitzava i amb ella semblaven consolidades les attituds d'Unitat Sagrada, l'esperit d'agost del 14. Els signes de trencament gairebé tan sols s'evidencien en l'anàlisi retrospectiva. En certa mesura, fins i tot podia semblar que la duresa de la guerra de posicions i el fet que la línia de front fos dins del territori republicà, feien la "Union sacrée" més sòlida que mai a França. Paradoxal? No havia estat potser paradoxal que l'assassinat de Jean Jaurès, socialista reformista però alhora anti-militarista, el 31 de juliol del 1914, a mans d'un radical ultranacionalista, esvaís les darreres resistència en el moviment obrer i socialista quant a aquesta "Union sacrée"?

La paradoxa potser no la veia així l'assassí, en Raoul Villain. Villain identificava en Jaurès l'obstacle fonamental que feia que França no hagués declarat la guerra a Alemanya. La historiografia posterior ha vist en l'assassinat de l'hereu del tron austro-hongarès a Sarajevo, el 28 de juny del 1914, a mans d'anarconacionalistes serbis, el casus belli de la "Primera Guerra Mundial". Àustria-Hongria pressionaria Sèrbia amb un ultimàtum, davant del qual Rússia responia amb un damunt d'Àustria-Hongria, al torn impulsant Alemanya a fer un altre damunt Rússia, i a França damunt Alemanya. Però crisis com aquestes n'hi ha havia hagut en èpoques passades. L'attitud de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) era similar a la de les anteriors, amb una defensa del pacifisme. Fins i tot podem caracteritzar la posició de Jaurès com a centrista. És a dir, que Jaurès dóna suport al govern Viviani en els esforços diplomàtics per evitar la guerra, i alhora pressiona la direcció de la CGT perquè baixi el contingut de les seves crides a una vaga (o a una insurrecció!) contra la guerra imperialista. En els ulls de Villain, Jaurès era la baula clau que atenallava el govern francès en la defensa dels interessos nacionals. Una guerra victoriosa contra Alemanya, per començar, obria la porta a recuperar l'Alsàcia i la Lorena i a venjar la humiliació del 1870.

Raoul Villain havia nascut a Reims el 19 de setembre del 1885. El seu pare arribà a la posició d'escrivà en cap del tribunal civil de Reims. Villain es crià lluny de la mare, que fou internada en el 1887 en un asil per problemes psiquiàtrics. No eren els únics antecedents psiquiàtrics a la família, ja que l'àvia materna de Villain també en va patir. Villain va estudiar amb els jesuïtes abans de passar al lycée. L'octubre del 1905 es va matricular a l'Escola Nacional Superior d'Agricultura de Rennes. Després del primer any d'estudis, els va interrompre per fer el servei militar, en el 94è regiment d'infanteri, a Bar-le-Duc. Reprengué després els estudis, i es diplomà el 1909. En els anys següents viatjà a Alsàcia (setembre del 1911), a Anglaterra (hivern del 1912-1913) i a Grècia (primavera del 1913). Paulatinament se sent atret per les idees nacionalistes exaltades, particularment per la concepció de "l'enemic interior", acompanyades d'un misticisme religiós. De fet, havia estat, ja abans del 1910, membre del moviment social-cristià Le Sillon i després es va fer membre de la "Ligue des jeunes amis de l'Alsace-Lorraine". Villain feia la vida a París d'etern estudiant, ara (juny del 1914) inscrit a l'Escola del Louvre per fer estudis d'arqueologia.

La tensió creixent del juliol del 1914 fa que Villain es convenci de la necessitat d'assassinar Jaurès. Amb motiu de l'enterrament de la seva àvia materna, Villain declarà als seus familiars que "hi ha gent que fan el joc a Alemanya i que mereixen la mort". Es referia a Jaurès, a qui culpabilitzava d'obstaculitzar durant anys la preparació militar de França i de pressionar al govern Viviani per no declarar la guerra a Alemanya. De retorn a París, Villain controlà els moviments de Jaurès. Villain sabia que cada vespre el líder socialista sopava cap al tard al Café du Croissant, a la Rue Montmartre. El divendres 31, a les 21h40, des de fora del cafè, Villain disparà dues vegades contra Jaurès, que seia a taula al costat de cinc col·laboradors. Jaurès quedà mortalment ferit, i Villain s'apressà a córrer cap a la Rue de Réaumur. Fou seguit per un dels testimonis de l'assassinat, Tissier, un treballador de "L'Humanité" que, amb l'ajut d'un policia, va aturar el pistoler.

L'assassinat de Jaurès precipità una resposta d'unitat. És simptomàtica la declaració feta per Édouard Vaillant, l'antic communard el 2 d'agost: "Davant de l'agressió, els socialistes acompliran tot el llur deure. Per la Pàtria, per la República, per la Internacional". Se succeïen ara les declaracions de guerra, i començaven els moviments efectius de tropes. El secretari general de la CGT, Léon Johaux, el 4 d'agost al matí, en les obsèquies oficials de Jaurès pronunciava la sentència definitiva:

"Jaurès fou el nostre suport en l'acció apassionada pel pau. No és culpa seva que la pau no hagi triomfada: ho és dels emperadors d'Alemanya i d'Àustria-Hongria".

Raoul Villain fou empresonat provisionalment a la Santé. En els interrogatoris davant Célestin Hennion, prefecte de policia a París, es declarà responsable únic de l'assassinat. En lletres al seu germà gran, Marcel, considerava que aquest assassinat era "el símbol de la nova era". El cas fou instruït pel jutge Drioux, però el procés no es va obrir fins el 24 de març del 1919. La guerra havia acabat, amb victòria de França. L'Alsàcia i la Lorena s'havien reintegrat a la República. Els advocats de Villain foren Henri Géraud i Alexandre Bourson (antic diputat socialista). Entre els testimonis de descàrrec, per acreditar la integritat de l'acusat com a catòlic republicà, hi hagué el de Marc Sangnier, el dirigent de Le Sillon. El darrer dia de la vista Villain demanà perdó a la víctima i al seu propi pare, fent especialment esment al dolor de la vídua (Louis née Bois) i de la filla (Madeleine) de Jaurès. Els Jaurès també havien tingut un fill, Louis Paul, però ja era mort, caigut a la segona batalla de la Marne, el juliol del 1918. El jurat absolgué per 11 vots contra 1, Villain, bo i acceptant la tesi que Jaurès era contrari a la guerra i que sense la seva mort, França no l'hagués pogut guanyar. En conseqüència, la vídua de Jaurès fou condemnada a pagar les despeses judicials.

L'absolució de Villain coincidí amb el temps amb la condemna a mort de l'anarquista Émile Cottin, per intent d'assassinat contra el primer ministre Georges Clemenceau. Això ajudà a desfermà un corrent d'indignació. Anatole France va escriure el 4 d'abril:

"Treballadors, Jaurès va viure per vosaltres, i fou mort per vosaltres. Un veredicte monstruós proclama que el seu assassinat no és un crim. Aquest veredicte us posa fora de la llei, a vosaltres i a tothom que defensa la vostra causa. Treballadors, desperteu!"

El 6 d'abril s'organitzà una manifestació, amb l'assistència de 100.000 persones, que acabà amb enfrontaments amb la policia amb el resultat de dos morts.

Davant d'aquesta situació, la condemna de Cottin fou commutada a pena de presó de 10 anys per iniciativa del mateix Clemenceau. Villain, alliberat després de gairebé cinc anys de presó, s'instal·là Auxerre. La pressió dels sindicats obrers locals el va fer marxar cap a París. Adoptà un nom fals, René Alba. El 19 de juliol del 1920, fou arrestat per tràfic de monedes d'argent a Montreuil. Mentre era en custòdia policial, féu un intent de suïcidi. Posat en llibertat amb càrrecs, el dia 23, fou condemnat el 18 d'octubre a 100 francs de multa, una pena relativament lleugera que tenia en compte el deteriorament mental de l'acusat. El setembre del 1921 féu un nou intent de suïcidi, ara al Palau de Justícia de Reims, després de discutir amb el pare, que havia posat mala cara a la idea de Raoul Villain de casar-se.

Poc després emigrà a Gdansk, on treballà de croupier en un casino, i d'ací a Memel, on va viure fins el 1926. Va tornar després a París, però el 1932 s'instal·là a Eivissa, després d'haver rebut una herència. S'instal·là a la cala Sant Vicenç, però freqüentava Santa Eulària des Riu. Fa uns anys vam parlar del clima que s'hi respirava a la Santa Eulàlia de l'època, i que retrata Elliot Paul (https://www.llibertat.cat/2013/11/elliot-paul-a-santa-eularia-des-riu-1931-1936-23921). De Villain no se'ns parla en el volum que Paul dedicà a Santa Eulària en el 1937. Alguns veïns, naturals i forasters, el coneixien com el "el boig del port" o com "el francès de sa cala". Villain es feia especialment amb els artistes de Santa Eulària i, més particularment, amb els pintors Laureà Barrau i Paul-René Gauguin. Barrau i Gauguin l'ajudaren financerament en el projecte, iniciat però mai acabat, de construir-se una casa a la cala Sant Vicenç.

En esclatar el Alzamiento Nacional, avui fa 80 anys, les autoritats militars d'Eivissa prengueren el partit dels facciosos. El desembarcament de milicians procedents de València i de Barcelona, i de columnes de voluntaris agrupades a Sant Carles de Peralta, suposà la reconquesta de les Pitiüses per al bàndol republicà l'agost del 1936. El 13 de setembre del 1936, l'aviació italiana bombardà la vila d'Eivissa, matant 55 persones, de les quals 42 eren dones i criatures. Els milicians de "Cultura y Acción" desfermaren una repressió contra tots els elements sospitosos. Entre els afusellats hi hagué el "boig del port", potser seleccionat pel seu caràcter esquerp o per les seves amistats catòliques i conservadores, però no sembla probable que els milicians sapiguessin que era l'assassí de Jaurès.

L'endemà de la mort de Villain, els milicians evacuaven l'illa. El dia 16, els italians hi desembarcaven. Feren honors a les víctimes de la repressió revolucionària, i les despulles de Villain foren inhumades al cementiri de Sant Vicent de sa Cala. Les autoritats feixistes probablement ignoraven que aquell Raoul Villain era l'assassí de Jaurès, però comunicaren el traspàs als seus familiars de Reims, que en feren un funeral de la basílica de Saint-Remi. S'habilità una tomba al cementiri del Nord de Reims per acollir les seves despulles, però aquestes ja no foren transferides des de Sant Vicent.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid