Aquest dissabte, a Palma, més d’un miler de persones van treure les cadires al carrer per protestar contra la massificació turística. Ho van fer recuperant un costum que durant generacions havia format part de la vida dels nostres pobles i barris: quan queia el sol i afluixava la calor, es treia una cadira davant de casa i es prenia la fresca.
No calia consumir res. No calia una terrassa. No calia pagar per ocupar una cadira ni demanar permís per conversar amb el veí. El carrer també era casa nostra.
Per això l’acció impulsada per Madò Farta té una força que va molt més enllà d’una protesta contra el turisme. Posar una cadira al carrer, en una ciutat progressivament ocupada per terrasses, hotels, apartaments turístics i negocis pensats per a qui hi passa uns dies, acaba convertint un gest absolutament normal en un acte de reivindicació.Potser aquí hi ha una de les paradoxes del nostre temps: hem de reivindicar allò que abans simplement fèiem.
I al costat de prendre la fresca hi ha una altra expressió que hauríem de recuperar: escombrar el portal. Abans, cadascú escombrava davant de casa seva. No significava desentendre's de la resta del carrer. Ben al contrari: si cadascú tenia cura del seu tros, entre tots manteníem net l'espai compartit. És una bona metàfora política.
Durant massa temps ens han acostumat a pensar que els grans problemes només es resolen des de dalt. Esperem que actuï el Govern, el Parlament, Madrid, Brussel·les o qui sigui. I mentrestant podem acabar oblidant una cosa elemental: també tenim un portal per escombrar.
El portal és el barri. És el poble. És l'escola. És la llengua que fem servir quan entrem en una botiga. És defensar el comerç que encara resisteix. És impedir que ens expulsin dels nostres barris. És organitzar-nos davant una agressió al territori. És mantenir viva una entitat, un casal, una associació veïnal o una mobilització.
No es tracta de substituir la responsabilitat de les institucions per la responsabilitat individual. Seria una trampa. Les institucions han de governar i respondre de les seves decisions. Però una societat que ho delega absolutament tot acaba perdent també la capacitat de decidir sobre la seva pròpia vida.
Recuperar allò que és nostre
«Prendre la fresca» i «escombrar el portal» comparteixen una mateixa idea: recuperar la comunitat. Una cadira al carrer diu: aquest espai també és nostre. Una escombra davant del portal diu: d'aquest espai també ens en fem responsables. I probablement necessitem totes dues coses.
Perquè defensar el país no consisteix únicament en proclamar grans objectius. També consisteix a tornar a ocupar els espais que ens han anat prenent, reconstruir els vincles que ens han anat desfent i recuperar la capacitat d'organitzar-nos sense esperar permanentment que algú altre ho faci per nosaltres.
La mobilització de Palma ho ha expressat d'una manera extraordinàriament senzilla. Davant d'un model que converteix el territori en mercaderia i els carrers en espais de consum, la resposta ha estat treure una cadira. Pot semblar poca cosa.
Però quan milers de persones treuen la cadira al mateix temps, prendre la fresca deixa de ser nostàlgia i es converteix en acció col·lectiva. I potser aquesta és una bona manera de començar: prendre la fresca, parlar amb qui tenim al costat, organitzar-nos i, l'endemà al matí, escombrar cadascú el seu portal.
Perquè un país també es construeix així: carrer a carrer, barri a barri, poble a poble.
