Escoltant alguns dels discursos d’obertura de la 58a Universitat Catalana d’Estiu a Prada, per moments semblava que haguéssim retornat al 1976. No perquè cinquanta anys hagin passat debades, sinó perquè algunes de les preguntes continuen inquietantment obertes: què són els Països Catalans? Què ens uneix? Com defensem la llengua? Com resistim uns estats que continuen negant o subordinant la nostra realitat nacional? I, sobretot, què fem amb tot això?
El 1976 tampoc no era un temps fàcil. Veníem d’una dictadura, la repressió continuava activa i les estructures del franquisme no havien desaparegut. Però aquell any hi havia una extraordinària efervescència popular al sud i al nord de l’Albera.
La Marxa de la Llibertat recorria el país i feia de la reivindicació nacional i democràtica una pràctica al carrer. Mentre es desenvolupava el Congrés de Cultura Catalana, centenars d’entitats, professionals, intel·lectuals i activistes treballaven per pensar conjuntament la llengua, la cultura, l’economia, el territori i el futur dels Països Catalans.
Les lluites en defensa de la terra dibuixaven també una geografia compartida. Sa Dragonera, la defensa del Ter, l’oposició al Pla Comarcal, la lluita contra el desviament del Llobregat i moltes altres mobilitzacions demostraven que territori, cultura, llengua i país no eren compartiments separats.
Les trobades d’intel·lectuals i escriptors dels Països Catalans, les Primeres Jornades dels Països Catalans i la mateixa Universitat Catalana d’Estiu contribuïen a reforçar aquelles connexions. La UCE arribà fins i tot a celebrar dues tongades, a Prada i a Vic. Prada era molt més que una universitat d’estiu: era un dels laboratoris on una nació dividida pels estats i les administracions intentava pensar-se sencera. (encara ho és).
Cinquanta anys després
I arribem al 2026.
Aude Vives, nova batllessa de Prada, denuncia des de la tribuna de la UCE els intents del batlle de Perpinyà, Louis Aliot, d’«esborrar la identitat catalana». Ho fa després de les retallades a iniciatives de cultura catalana i a l’Oficina Pública de la Llengua Catalana, i adverteix que la batalla davant l’extrema dreta «serà dura». Nicolas Garcia explica les dificultats existents fins i tot per incorporar el nom del país a la denominació administrativa del departament. I Albert Piñeira reivindica una vegada més la UCE com un «espai de trobada dels Països Catalans».
I Antoni Furió recupera Jaume I, en el 750è aniversari de la seva mort, no per venerar un monarca medieval, sinó per interrogar-nos sobre el present. Els Països Catalans, diu, han de ser pensats de nou, no com «la prolongació sentimental d’un mapa medieval», sinó com un «projecte contemporani de cooperació cultural, social, econòmica i política».
Aquí és on hauríem d’anar una mica més lluny.
Perquè els Països Catalans ja els hem pensat. Els hem estudiat, cartografiat, cantat, escrit, reivindicat i defensat durant generacions. Sabem que compartim una llengua, una cultura i una història. I sabem també que existeix una comunitat que, malgrat totes les fronteres administratives, continua reconeixent-se.
Aquest mateix 2026, el Correllengua Agermanat ho ha tornat a visualitzar recorrent i connectant els diferents territoris en defensa de la llengua i la cultura. Ha tornat a posar sobre el mapa una realitat nacional que els estats s’entesten a fragmentar.
Per tant, el problema ja no és demostrar que existim. El problema és com ens organitzem a partir d’aquesta existència.
Els problemes també són compartits
Perquè els Països Catalans del segle XXI no poden construir-se només des de la memòria, ni tan sols només des de la imprescindible defensa de la llengua i la cultura. Avui també compartim problemes.
L’accés a l’habitatge s’ha convertit en una emergència arreu. L’especulació immobiliària, els preus dels lloguers i la turistificació expulsen habitants dels barris, pobles i ciutats. De les Illes al País Valencià, de Catalunya, La Franja de Ponent, Andorra, a Catalunya Nord, el territori corre el risc de convertir-se progressivament en un espai per visitar, invertir o especular, però cada vegada més difícil d’habitar per a qui hi viu.
I un poble que no pot viure al seu territori difícilment podrà mantenir-hi la seva llengua, la seva cultura i la seva continuïtat col·lectiva.
Passa el mateix amb la defensa de la terra. Les agressions han canviat de forma des de 1976, però continuen travessant el país: massificació turística, urbanització, grans infraestructures, projectes energètics imposats, destrucció del litoral, pressió sobre l’aigua i ocupació creixent del sòl. Moltes vegades les afrontem com a conflictes locals quan formen part d’un mateix debat sobre el model de país.
També tenim davant nostre el repte de les migracions. Una societat que canvia necessita construir cohesió i incorporar les persones nouvingudes a una comunitat compartida de drets i deures. Per a una nació sense estat, això implica un repte encara més gran: aconseguir que el català sigui una llengua comuna i d’acollida, una eina de cohesió i de participació en el país.
Precisament aquí l’extrema dreta intenta construir la seva força. Converteix la immigració en boc expiatori, explota la por i les desigualtats i enfronta els sectors populars mentre, a Catalunya Nord, arriba fins i tot a voler substituir la identitat catalana per una identitat regional subordinada a l’Estat francès. L’advertiment d’Aude Vives a Prada no és, per tant, menor.
Habitatge, turistificació, migracions, llengua, territori i extrema dreta no són debats aliens a la qüestió nacional. Són alguns dels terrenys on avui es decideix si els Països Catalans tindran futur.
De l'espai compartit al projecte polític.
El 1976 calia reconstruir les connexions d’un país que quaranta anys de dictadura i segles de fronteres estatals havien volgut fragmentar. Cinquanta anys després, sabem que aquestes connexions existeixen. El Correllengua Agermanat ens ho acaba de recordar.
Però continuem atrapats massa sovint en la reivindicació cultural d’allò que encara no som capaços d’articular políticament. Si podem coordinar-nos per defensar la llengua de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer, per què no hauríem de crear espais compartits per afrontar l’habitatge, la turistificació, la defensa del territori, les migracions o l’avenç de l’extrema dreta? Potser aquesta és la pregunta que hauríem de portar-nos de la 58a UCE.
No ens falta un mapa. Ens falta convertir el mapa en projecte. No ens falta memòria. Ens falta transformar-la en experiència útil per al present. No ens falta saber que som un poble. Ens falta dotar aquesta consciència de capacitat d’organització, mobilització i decisió.
L'historiador, Antoni Furió ho va resumir ahir amb una frase que hauríem de prendre seriosament: «Cap passat gloriós no ens estalviarà la feina del present.» Jaume I va fer la feina que corresponia al seu temps. No tornarà per acabar-la. La feina que queda és nostra. I potser hauríem d’anar a corre-cuita. No per por, sinó perquè ni els estats espanyol i francès ni l’extrema dreta esperaran que acabem de decidir què volem ser. Cal passar de l’espai compartit al projecte compartit; de reconèixer-nos a organitzar-nos; de resistir separadament a construir plegats.
I potser així podrem arribar algun dia a una altra Universitat Catalana d’Estiu sense haver de dedicar tantes energies a demostrar que els Països Catalans existeixen, sinó a discutir com vol desenvolupar-se, com vol relacionar-se amb el món i com vol governar-se un poble que finalment ha decidit ser lliure.
