La memòria no és un dipòsit neutral on s’acumulen records. És un camp de batalla. Qui decideix què es commemora, quins noms ocupen les places, quina llengua explica les exposicions i quines lluites desapareixen dels llibres també determina els límits del present i les possibilitats del futur.
Dos articles publicats aquest estiu ho mostren amb una claredat inquietant. Jean-Jacques Bedu denuncia a La Semaine du Roussillon l’ús selectiu de la memòria per part de l’extrema dreta francesa. Louis Dagues, a El Punt Avui, alerta de la desaparició accelerada de la memòria col·lectiva nord-catalana. Són dues mirades diferents sobre una mateixa ofensiva: uns reescriuen la història i els altres en buiden el país.
La memòria obligatòria per als altres
Bedu posa al descobert la doble moral del Reagrupament Nacional. L’extrema dreta exigeix a les associacions que participin en cerimònies patriòtiques com a condició per accedir a subvencions públiques. Pretén impartir lliçons de civisme i convertir el «deure de memòria» en una prova d’obediència.
Però aquesta exigència desapareix quan es tracta de revisar la seva pròpia història. L’any 1986, el Front National va fer diputat Pierre Sergent, fundador i dirigent de la branca metropolitana de l’Organització de l’Exèrcit Secret, l’OAS, i condemnat dues vegades a mort per la seva participació en una organització responsable d’atemptats i desenes de morts durant la guerra d’Algèria.
Un dels grans projectes polítics de Sergent consistia a amnistiar els partidaris de l’Algèria francesa i concedir la menció de «mort per França» als membres de l’OAS executats. El 2022, la municipalitat de Perpinyà governada per l’extrema dreta va arribar a donar el seu nom a una esplanada. Quan la justícia va ordenar retirar-lo, l’alcalde Louis Aliot va invocar «l’equilibri de les memòries».
L’operació és coneguda: la memòria dels altres es converteix en obligació; la pròpia es maquilla, es justifica o s’honora. Es reclama submissió als valors republicans des d’una tradició política que els va combatre amb les armes. La memòria deixa de ser un bé comú i es transforma en un instrument de control, una condició imposada des de la finestreta de les subvencions.
No és memòria: és disciplinament.
Un país esborrat de les seves institucions
Louis Dagues descriu l’altra cara del procés. A Catalunya Nord ja no es tracta únicament de manipular determinats episodis històrics, sinó de desconnectar gradualment el territori de la seva catalanitat.
En pocs mesos s’ha amenaçat la continuïtat del màster d’Estudis Catalans de la Universitat de Perpinyà, poc després dels quaranta anys de l’Institut Franco-Català Transfronterer. L’Ajuntament de Perpinyà ha suprimit la Regidoria de Catalanitat, creada durant els anys cinquanta i decisiva en la recuperació de la presència pública de la llengua. També ha retirat la seva aportació a l’Oficina Pública de la Llengua Catalana, una conquesta assolida fa només set anys després de dècades de mobilització.
El debat sobre el canvi de nom del departament dels Pirineus Orientals ha evidenciat igualment la pèrdua de consciència nacional. Allò que el 1970 era una aspiració compartida per una gran majoria dels nord-catalans avui s’ha trobat amb la indiferència d’una part important de la població. I fins i tot una denominació amb l’adjectiu «català» pot acabar funcionant com una etiqueta administrativa que no reconegui Catalunya Nord com a part dels Països Catalans.
L’esborrament també arriba als museus. Joan Miró pot ser exposat a Perpinyà sense que el català aparegui enlloc. Gumersind Gomila, escriptor menorquí, catalanista i autor de La sorra calenta, pot ser presentat com un poeta «en espanyol» i veure el seu títol convertit en La Sorra Caliente. No és una simple errada de traducció. És el resultat d’un país que ja no disposa dels mecanismes necessaris per reconèixer-se en la seva pròpia cultura.
Primer desapareix la llengua que explica l’obra. Després desapareix el compromís nacional de l’autor. Finalment, l’artista queda convertit en una peça desarrelada, apta per al consum cultural però incapaç d’interpel·lar el present.
De la repressió a la desmemòria
La substitució nacional no s’exerceix sempre mitjançant prohibicions. Durant dècades, l’Estat francès va perseguir i ridiculitzar el català, imposant la vergonya lingüística i presentant la República com l’únic horitzó possible. Ara ja no cal prohibir de manera explícita allò que prèviament s’ha convertit en marginal, ornamental o desconegut.
La fase superior de l’assimilació és aconseguir que el mateix poble oblidi que un dia va lluitar per allò que li han pres.
Dagues es pregunta com és possible que en només cinquanta anys no s’hagi perdut únicament la reivindicació, sinó també la memòria de la lluita. La resposta no es pot atribuir als nouvinguts. El problema no és que arribin persones de fora, sinó que les institucions no transmeten la història, la llengua ni la realitat nacional del territori ni als qui hi arriben ni als qui hi neixen.
Sense escola, universitat, mitjans de comunicació, creació cultural i institucions compromeses, no hi ha incorporació possible a la memòria col·lectiva. Hi ha només una suma d’individus que comparteixen un espai administratiu, però no necessàriament una societat conscient del seu passat i del seu futur.
La memòria no pot ser només un producte
La Catalunya Nord necessita llibres, documentaris, pòdcasts, exposicions, arxius, rutes, música, teatre i mitjans capaços de tornar a explicar el país. Necessita un ecosistema creatiu i intel·lectual que faci accessible la seva història a les noves generacions.
Però la memòria no es pot reduir a un «producte de consum» ni quedar reclosa en commemoracions institucionals. Tampoc pot dependre exclusivament de subvencions atorgades per les mateixes administracions que en delimiten el relat.
Coneixem massa bé aquesta memòria subvencionada: recorda les víctimes, però evita assenyalar els responsables; celebra les llibertats presents, però silencia les continuïtats dels aparells de poder; converteix les lluites en patrimoni inofensiu i els combatents en figures decoratives.
La memòria combativa fa exactament el contrari. No recorda per instal·lar-se en la nostàlgia, sinó per recuperar els fils interromputs de la lluita. No commemora les derrotes per resignar-s’hi, sinó per entendre per què es van produir i preparar nous embats.
Recordar per tornar a lluitar
La memòria de Catalunya Nord no pot separar-se de la resta dels Països Catalans. La supressió de la llengua a Perpinyà, l’esborrament cultural de Miró i Gomila o el blanqueig de l’OAS no són problemes locals. Formen part d’una mateixa batalla per decidir si aquest territori continuarà essent una part viva de la nació o quedarà reduït a una referència geogràfica i folklòrica.
Cal recuperar la memòria de les mobilitzacions per la llengua, de Nostra Terra, dels Jocs Florals, de l’escola catalana, de les lluites pageses i obreres, dels moviments culturals i polítics i dels activistes que van impedir que el país desaparegués del tot. Però també cal vincular aquest llegat amb les lluites actuals. Una memòria sense continuïtat política és només arqueologia.
No podem esperar que les institucions que han abandonat la transmissió del país siguin les úniques encarregades de reconstruir-la. Cal exigir-los responsabilitats, però també bastir espais propis: arxius populars, mitjans independents, xarxes educatives, projectes culturals i relacions permanents entre tots els territoris dels Països Catalans.
Walter Benjamin advertia que ni tan sols els morts estaran segurs si l’enemic venç. A Catalunya Nord, l’enemic no només vol guanyar el present: vol decidir qui mereix ser recordat, en quina llengua i al servei de quin projecte polític.
Per això la memòria no és un luxe cultural ni una mirada melancòlica cap al passat. És una condició per continuar existint. Un poble que oblida les seves lluites també acaba oblidant les seves aspiracions. I quan ens prenen la memòria, no ens prenen només la història: ens prenen el país.
