Quan diuen auto-organitzats fan tremolar l'eix de la realitat concreta.
Una qüestió és l'estat d'ànim de les masses i molt altre que hagin hagut paperetes, urnes i logística.
Tot auto-organitzat?
Això és com creure en un lideratge que tot s'ho fa sol i ens desarmem per a seguir-lo.
El paper concret de l'activisme que va prendre la responsabilitat i el compromís va ser essencial. Sí, ja ho sé, direu que sense la gent l'activisme no hagués fet res. També us dic que la confiança amb l'activisme va permetre que no es donin assemblees interminables i que fóssim operatius i disciplinats.
No hi havia vint versions, n'hi havia que parlaven i acceptàvem que transmetien la veu de l'ANC, de Junts, d'Esquerra i els activistes més joves mai no ho deien, però eren de Poble Lliure i mai van utilitzar les desavinences dels qui no eren a les reunions operatives.
Teníem un objectiu comú i això era el més important, les petites diferències es reduïen a diferències de criteris, però tothom volia el mateix, potser ens diferenciaven en el com. Les masses auto-organitzades soles no ho hauríem fet. Ja és plausible avui amb el diari del diumenge. Estem orfes i ho estem perquè aquestes organitzacions no han actuat amb claredat i determinació per a saber que perseguint uns mateixos objectius, però adherim a una fórmula possible i necessària ben concreta i conscient.
Sense anar-nos-en per les branques. Hi ha un objectiu que no ha canviat perquè hagi canviat l’etapa.
És l’objectiu. No és l’hora d’anar a estudiar i abandonar-lo, no és hora de fer força en quelcom del que no s’hagi fet abans, es tracta de mantenir enmig d’una etapa de refracció, de preservació de forces i creixement conscient, l’embranzida en unitat i en un mateix sentit.
Les masses “auto-convocades o auto-organitzades, no auto-generaran res sense una organització autènticament revolucionària conscient i disciplinada en tots els àmbits d’actuació perquè ara no existeix l’element de la saturació de tasques tàctiques, que provoca mancança de mans, estem ociosos! Creem base concreta, les masses ja s’ho aniran fent. Donem les pautes, fem la propaganda, agitem, no pretenguem dirigir.
La història ho demostra, també a nosaltres.
Les forces polítiques hauríem d'haver acompanyat independentment de l'organització general.
Hauríem d'haver actuat com a avantguarda independent i amb companys i companyes que s’hagin destacat en altres moviments per a no comprometre’ls.
Tot això demostra totes les nostres falències i tot el que ni organitzacions polítiques ni organitzacions de masses, hem de tornar a fer.
Auto-organitzats, però ens vam frenar, dirigir i desviar des d'un parlament burgès i claudicant. (!)
Doncs, ens auto-organitzem al seu servei?
En el moment de l’ajornament de la Declaració d'Independència es va consumar la tracció.
No hauria d’haver estat així sinó que ells, els covards, haurien d'haver rebut l'empenta de la voluntat popular i actuar en conseqüència o passar-los per sobre per a no desviar-nos.
Però van portar-nos a la rendició sense permetre'ns passar a l'esglaó d’acció següent de la lluita per a la qual ja hi érem enllestits. Els nostres referents pràctics directes no hi eren, no hi havia una convocatòria partidària disfressada d’auto-organització per a les tasques que s’havien de posar en marxa per tal d’encapçalar qualsevol tàctica per a prendre el poder.
El que mai sabrem és si haguéssim fet fora els "piolins" perquè les organitzacions polítiques que no hi eren, van oficiar de cadenes de transmissió de la blandengueria petita burgesa dels intel·lectuals marxistes no concrets i tampoc vam poder saber quin d’aquests polítics hauríem continuat oficiant de dirigents de referència ni quins haguéssim anat cap a França o s’haguessin quedat sota les espardenyes dels qui els haguessin passat per sobre.
A molt poques passades del que va estar el Baluard de Santa Clara, ens vam fer rendir sense resistir.
Guillem Vendrell Jofre
