Des de les primeres línies, Simó presenta Joan Ballester com un home discret però fonamental en la defensa dels Països Catalans. El defineix com algú allunyat del protagonisme personal, obsessionat amb la idea de país i compromès amb la necessitat de construir una consciència nacional compartida entre tots els territoris de parla catalana. L’entrevista transmet clarament que Ballester entenia els Països Catalans no com una simple realitat cultural o sentimental, sinó com una nació completa amb base històrica, lingüística i política.
Un dels principals eixos de la conversa és el famós mapa dels Països Catalans que Ballester havia editat i difós clandestinament durant el franquisme. Explica que l’origen del mapa es troba en els treballs dialectals vinculats al Diccionari català-valencià-balear d’Alcover i Moll. En comprovar que la unitat lingüística coincidia amb un espai territorial coherent, decidí imprimir un mapa que visualitzés aquesta realitat nacional.
La iniciativa li comportà una dura repressió. Ballester relata que fou denunciat davant el Tribunal d’Ordre Públic (TOP) per “impressió clandestina” i “difusió clandestina”, arribà a passar per la presó i hagué d’afrontar diversos processos judicials. Tot i això, el mapa continuà circulant i es convertí amb el temps en una de les representacions gràfiques més emblemàtiques de la idea dels Països Catalans.
L’entrevista dedica també una atenció especial a la qüestió lingüística. Ballester defensa la unitat de la llengua catalana i critica tant el centralisme barceloní com els intents de fragmentació lingüística al País Valencià i a les Illes. Considera que la llengua només pot sobreviure si és concebuda com una llengua nacional comuna, respectant totes les variants dialectals però mantenint la consciència d’unitat.
En aquest sentit, reivindica especialment la figura de Joan Fuster, a qui atribueix un paper clau en la consolidació moderna del concepte de Països Catalans. Segons Ballester, Fuster havia aportat una formulació intel·lectual decisiva que ajudava a superar les visions regionals i provincials imposades pels estats espanyol i francès.
La conversa es converteix sovint en una reflexió crítica sobre les debilitats internes del mateix catalanisme. Ballester lamenta la manca de consciència nacional completa, denuncia el pes del provincialisme i considera que molts catalans continuen pensant només en clau regional o local. Per això insisteix en la necessitat de construir una cultura nacional compartida i una escola catalana que abraci el conjunt del país.
També es mostra molt crític amb el folklorisme i amb aquelles formes de catalanisme que, segons ell, redueixen la llengua i la cultura a expressions anecdòtiques o regionals. Defensa que el problema dels Països Catalans és essencialment polític: la inexistència d’un estat propi i la subordinació estructural als estats espanyol i francès.
L’entrevista adquireix encara més força pel context en què fou publicada. En un requadre final, Canigó informa que, en el moment de tancar l’edició, s’havia produït un nou incendi contra la llibreria Publia, propietat de Joan Ballester. L’atemptat havia estat perpetrat per un grup d’extrema dreta que signava com a “G.A.S. (Rama Provisional)”.
La nota assenyala que encara es desconeixien les pèrdues ocasionades, però el fet resulta enormement revelador. Publicada el 12 de gener de 1976, menys de dos mesos després de la mort de Franco, la revista evidencia que la violència feixista contra espais vinculats al catalanisme i la cultura catalana continuava plenament activa en els inicis de la denominada Transició.
Aquest requadre final dota l’entrevista d’una dimensió gairebé simbòlica. Mentre Joan Ballester parla de llengua, consciència nacional i construcció dels Països Catalans, la realitat immediata és que els espais que feien possible aquella difusió cultural eren atacats físicament. La llibreria Publia apareix així no només com un establiment comercial, sinó com un autèntic espai de resistència cultural i nacional.
Llegida avui, gairebé cinquanta anys després, l’entrevista conserva un gran valor històric i polític. No només permet entendre millor la trajectòria de Joan Ballester, sinó també el clima ideològic, repressiu i cultural dels darrers temps del franquisme i dels primers compassos de la Transició. Sobretot, mostra fins a quin punt la idea dels Països Catalans era concebuda per figures com Ballester com una proposta de reconstrucció nacional integral, i no simplement cultural o simbòlica.
Fotografia de Montserrat Manent i Rodón
