Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
11 de setembre 2021. Diada Nacional de Catalunya
13/09/2021 Guillem Vendrell

Prou que la mobilització no ha abaixat als nivells que propugnava l’Illa i La Vanguardia. Aquest és el crèdit que encara està disponible, i no és poc. És la resposta a la mobilització cridada per un moviment i una entitat activista com bé ha dit en Jordi Cuixart.

També la convocatòria de partits de manera general. Des dels partits independentistes amb expectatives i perspectives diferenciades.

Precedint aquest dia s’ha vist una proliferació de sigles convocant amb diferent caràcter; encara just acabada la manifestació central, i ho dic perquè algunes d’aquestes convocatòries molt voluntaristes plantejaven escenaris suposats d’enfrontaments sense més objectiu que baixar adrenalina.

L’empirisme d’organitzar a partir de la pràctica, res menys materialista ni dialèctic.

Això són elements que es podran analitzar si tenen algun pes durant les properes hores. Ara per ara, els objectius fets públics en els discursos del final de la marxa són tres i al meu pobre entendre, cap d’ells els puc considerar que siguin una proposta orgànica, estratègica i amb voluntat de direcció ideològica activa del moviment cap a la independència.

No analitzaré en profunditat cada discurs, intentaré assenyalar les conclusions de les propostes.

Òmnium en la seva línia bel·ligerant i d’humilitat autoritària: Tenim dret a tot això, demanà donar  temps i espai,-“No exigeixo res, no sóc polític, sóc activista” (en primera persona). Cap proposta organitzativa més que ànims i impuls del que creu que s’ha de fer.

Jordi Gaseni, el representant de l’AMI, es va apropar molt més a una consideració tàctica oferint un bloc teòricament homogeni i proposant una acció conjunta unitària per tal d’aconseguir un objectiu estratègic comú: ha deixat palès un esborrany positiu però indefinit. El mateix es diu des d’un partit que participa al Consell de la República en ínfima minoria. El punt de vista de l’AMI, molt proper a les propostes de la Unitat Popular quant a caràcter organitzatiu però indefinit quant a protagonistes, és clar, i parlava a les masses, no a les organitzacions oficialment presents.

En tercer lloc, Elisenda Paluzie (ANC, en el seu paper. No podem demanar-li que ocupi el lloc que l’esquerra independentista no acaba d’assolir des d’una organització pròpia, per les raons que siguin.

Coincidències, tots tres en distintes demanant que els polítics burgesos professionals facin el que els reclama la majoria de la ciutadania.

Sent la més clara, l’ANC, quan els diu als polítics que compleixen el mandat del vot, que si ho fan, rebran el recolzament del moviment i del poble.

El discurs que esperaven les meves oïdes era l’oposat, però hi manquen factors subjectius. Què esperaven les meves oïdes? Senyors polític, facin el que el poble ha manat o el poble ho farà malgrat vosaltres.

El factor pràctic en l’equació és la mancança d’una direcció reconeguda i seguida per amplies majories (cosa que no podem saber perquè no s’ha provat de fer la proposta amb cara i ulls ), que pugui arribar a encapçalar l’impuls organitzatiu mitjançant organitzacions de masses com precisament ho és la pròpia ANC o també Òmnium Cultural.

És a dir, no una direcció vertical, sinó que amb l’encert d’una proposta unida al reconeixement general per part de la ciutadania, aquesta proposta fos assumida per les organitzacions de masses i estigués en condicions de generar prou confiança i tenir prou capacitat per a oferir un marc de credibilitat i seguretat que ara per ara no pot oferir cap organització.

Ara ho deixen tot al lliure desenvolupament de propostes de sectors juvenils més combatius. El fet pel fet tan irreflexiu en el context com en la previsió estratègica.

Trobo a faltar la proposta adulta d’un partit revolucionari com el que fa uns anys s’havia proposat i sembla que, per alguna raó, no arriba a prendre la responsabilitat de la formació pròpia, el treball als fronts i la presència engrescadora dels seus militants. No copar organismes per no tenir oposició ni transformar-se en traves al sa desenvolupament d’una organització revolucionària amb voluntat de poder. On tot es discuteix entre tots i s’arriba a conclusions que són assumides disciplinadament per tota la militància.

Res no ho farà una sola organització, tot ho faran les masses amb una orientació precisa i si això no arriba amb l’excusa que hi ha massa tasques com per poder destinar militants a treballar la línia dins les masses, no es podrà aconseguir, perquè aquesta excusa tampoc és objectiva.

Al cap i a la fi, és una qüestió ideològica i no tinc el nivell necessari de participació com per poder arribar a incidir-hi.

Gaudir tants anys d’una situació com la catalana i no tenir les eines necessàries és realment frustrant.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid