Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Sobre les contradiccions
30/04/2022 Guillem Vendrell

L’amic del meu enemic també és el meu enemic. La frase era “l’enemic del meu enemic és el meu amic” (Mao Ze Dong)

En el primer nivell, Espanya i França són els enemics dels Països Catalans.

Sí, l’ànima màter que dirigeix el bloc occidental són els EEUU, i juntament amb “el motor d’Europa” (Alemanya) dirigeix amb França l’UE i tots els països satèl·lits d’aquesta política econòmica, militar i de dominació del món unipolar. És a dir, el capitalisme financer internacional de l’imperi nord-americà, i tot aquest bloc impulsa i empeny o dirigeix com una titella, obertament des de fa més de 8 anys tocant la flauta d’Hamelin perquè els ucraïnesos actuïn segons les directrius directes de Washington; aleshores tota la política propagandística dels enemics de Catalunya és una sola política que no hauria de ser recolzada per nosaltres que som les víctimes d’aquests enemics.

Catalunya pertany a la UE perquè Espanya hi pertany, o perquè alguns parlamentaris són elegits a Catalunya, això no vol dir que hàgim de ser més papistes que el papa.

Com a mínim hauríem deixar-ho clar, que estem en contra de totes les guerres d’invasió que es desenvolupen arreu impulsades també pels EEUU i els seus socis criminals: a Síria,  al Iemen,  a Palestina.

Per a exemplificar: L’ONU no n’ha dit res, no s’ha aplicat ni ha demanat cap mesura sancionadora ni s’ha centralitzat tant l’aparell de propaganda de l’imperi per atacar els pobres iemenins o sirians o palestins. Per què? Per què per a justificar les agressions sempre es condemna i demonitza els pobles que en són víctimes de les agressions?

Ara, com van callar i silenciar tot el que va passar orientat i dirigit pels EEUU per tal d’organitzar la revolta del Maidan, el criminal creixement del nazisme protegit des del poder establert, cop d’estat mitjançant les persecucions i matances com les de més de 40 persones cremades vives a la Casa dels Sindicats a mans dels nazis organitzats, dels quals cap va resultar detingut per a ser enjudiciat.

Van pressionar tant a Rússia que va acabar reaccionant davant reiterats incompliments dels acords de Minks per tal d’impedir un conflicte així.

Sí, tenien raó molts quan van dir que havien estat els EEUU els qui havien provocat i “enganyat” els russos perquè iniciessin una participació més enllà de la política.

Sí, podrien haver esperat i deixar que continuessin assassinant i bombardejant els seus propis habitants dins de les seves pròpies fronteres, però els pobles, farts, van declarar la seva independència, després de 4 anys terribles de precs i demandes. Al cap i a la fi, Rússia va acceptar reconèixer les Repúbliques autoproclamades i aquestes li van demanar ajut i ara aquí estem.

Deixo la presentació oberta i passo a un segon nivell, molt propi i personal de la sensació que es percep en les organitzacions a les quals pertanyo o participo dins el camp del que s’anomena independentisme.

En una reunió comarcal en precs i preguntes vaig demanar en caràcter de què, el nostre President s’expressava posicionant-se respecte a la política internacional, quan es relacionava amb personatges clau i posicions concretes, alineant-se clarament i mai amb una ambigüitat desitjable. Ambigüitat desitjable?

El Moviment Independentista només està d’acord en una cosa: “la independència de Catalunya.” Mai ens hem preguntat durant les tasques públiques amb qui anàvem de la mà, de quin partit érem o a qui havíem votat. Això, a nivell popular, encara que sabíem que no tots ho veiem igual.

En aquests moments la realitat ens ha posat davant els ulls les particularitats que podíem tenir cadascú sobre els diferents enfocaments i compromisos reals, compromisos dels qui tenen assumit que si tenen els vots poden oblidar-se’n de les promeses i fer el que vulguin. Continuaran dient una cosa i fent la contrària.

La resposta rebuda i l’atac d’un del membres presents, no interpretant la pregunta, va sortir amb tremebunda defensa del nostre president; va recordar moments més dolents de la vida política davant un règim de por.

Com i en nom de qui s’expressava el president? Estava pautat i aprovat o, no ens comprometia a res el posicionament assumit per l’enemic espanyol respecte als EEUU, l’OTAN, l’UE dels negocis i no del pobles, de l’accionar conqueridor i rapinyaire de l’estat sionista d’Israel envers el poble sense nació i oprimit de Palestina?

Recolzar una línia política clara i puntual dels EEUU per una resolució de l’UE, o brindar una salutació fervorosa en la data que es commemora l’ocupació de Palestina per part dels sionistes en crear l’Estat d’Israel, no em fa sentir orgullós d’estar amb qui estic per més que parlem d’independència.

No vull estendre’m més, la resposta rebuda per part del representant del Govern del Consell per la República va ser salomònica.

-“El president en pot fer una expressió de caire personal” (¡?), també i per la representació que ostenta dins la formalitat de la política Europea, “ho pot fer com a Diputat al Parlament Europeu” (¡?), “no es discuteix prèviament el que dirà en qualsevol fòrum públic, només es faria si ha de parlar com a President del Consell per la República” (¡¡¡???)

A les vostres ments i cors vos ho deixo.

Érem molts aquell dia disposats a donar tot el que teníem per tal de consolidar la independència que no vam proclamar, però no per recolzar l’OTAN, una EU ferventment anticomunista i xenòfoba. I menys el nazisme creixent i beneficiat pels EEUU, l’OTAN i l’UE juntament amb Espanya que per tal d’afeblir a Rússia i poder després llançar-se sobre Xina, propugna l’imperialisme dels Estats Unit de Nord-Amèrica.

Després podríem parlar dels nivells de les contradiccions. De la capacitat que tenim per a assumir els compromisos.

El tema dels refugiats ucraïnesos o els migrats. Quan són dones, nens i persones grans rossos i d’ulls blaus, famílies de combatents voluntaris o obligats amb les seves peculiaritats, per exemple a Alemanya, es queixaven perquè havien de cuinar-se el seu menjar. Les seves vestimentes els delaten, cap ni un eren pobres dels camps o la ciutat.

Gent que combatrà fins l’últim moment, segons els representants nord-americans, amb les armes velles d’outlet que els donen a canvi de diners, és a dir, que els venen perquè els que quedin vius les hagin de pagar.

Als EEUU, a l’OTAN i a la UE no els interessen pas els ucraïnesos que puguin restar vius, tampoc els interessa quina part d’Ucraïna seguirà sent Ucraïna, si és que encara serà Ucraïna.  Només els interessa afeblir a Rússia per poder llançar-se sobre Xina.

Són tots mers arguments que manca completar, arrodonir i analitzar. Però bàsicament, aquesta vegada des d’una òptica en què he anat del que és particular al que és el marc general, i al nostre terreny particular per tal d’aixecar l’esguard i poder mostrar on ens fiquem dins el pla general i veure si així entenem on estem ficats ara.

Som contradiccions, i l’afany és resoldre-les.

 

Guillem Vendrell i Jofre

29 d’abril de 2022

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid