Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
El complex colonial
01/01/2022 Guillem Vendrell

No sé per què els analistes polítics que escriuen, sembla que facin un psicoanàlisi en lloc de basar-se en uns paràmetres per a qualificar els actes i fets individuals i col·lectius per tal d’arribar a conclusions que caracteritzin les situacions socials, com segons els ideòlegs marxistes que arriben a concloure l’anàlisi concret de situacions concretes.

Sembla que ha traspassat generacions, la doctrina macartista i els que diuen que utilitzen els mètodes marxistes, no es reivindiquen com a marxistes ells mateixos.

Aquest postmodernisme polític que ja al 2022 sembla estúpid, vergonyós i fals, al cap i a la fi aniran igual que els autèntics: a la garjola o a la picota però hauran desviat i endarrerit prou el que diuen perseguir com a objectiu.

Que el lector hagi d’identificar qui parla, en nom de qui, en quin camp està ubicat o quin desfàs tenen al cervell perque s’identifiquen com a individus formant part dels qui viuen o estan sota els territoris amb complex ideològic que hom considerem l’imperi enemic de la classe obrera i del pobles, és veritablement estrany.

Realment s’ho podrien estalviar per a poder interpretar i entendre el que volen dir o pretenen que el lector interpreti.

Si el comú de la gent està allunyat de la comprensió general i de la identificació dels camps en conflicte, dels interessos propers, llunyans, propis o estranys o associats, perquè no fer-ho més assequible i senzill com per a facilitar l’enteniment?

La comprensió general i la presa de partit és fonamental per a poder estar en condicions d’establir prioritats i tàctiques que permetin avançar amb concrecions.

Aquestes publicacions d’opinió semblen una paràbola en una direcció esquitxada de desviacions en totes les direccions de la rosa dels vents (tribulacions debilitats i mancances objectives de l’escriptor), no són directes i pràctics com per poder identificar el subjecte.

Què pensa, què veu malament, qui és l’objecte de la critica, si la crítica és per a millorar-ho o per a demostrar que es feble per a combatre’l amb més afany perquè és l’enemic.

Però si no parla d’enemics sinó que es una visió individual i amb perspectiva sense prendre partit, de taula de discussió il·lustrada sense intencions de concrecions socials, no sedimenta en cabal ideològic.

Després d’empassar-me tot l’argumentari de Thomas Harrington (*) al final del túnel trobo la llum, i oh sorpresa, això es ve divulgant per part de lectors de marxistes amb millor visió perifèrica que els qui viuen a les entranyes del monstre imperial (EEUU segons José Martí, ideòleg i màrtir combatent de la independència de Cuba). Serà que si ho diuen els propis que teòricament en formen part de l’imperi, serà més creïble?

Per una posició catalanista serà l’elecció de l’escriptor ianqui abans que la prosa de molts altres marxistes que s’entenen fàcilment i que parlen una llengua que per ser imposada, és senzill d’entendre també a les colònies castellanes de parla catalana.

Avui a primer d’any hagués estat agraït llegir un text premonitori de Fidel Castro Ruz o  una anàlisi de situació internacional de Carlos Ponce de León (*). Publicar articles de Gent que no podem dir que hàgim encertat no es millor que llegir paraules d’aquells que sí poden dir que no es van equivocar en les conclusions dels seus anàlisis.

www.prt-argentina.org.ar/carlos_ponce_de_leon.html

https://www.vilaweb.cat/noticies/seguidisme-trist-fatal-europa-opinio-thomas-harrington/

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid