Barcelona, 28 de desembre de 2023
El calendari perd força i esgota els darrers dies de l’any que li resten per consumir. Consumir és una vella i desgastada consigna que mai falla. Les pistes de gel fan de crida als eixos comercials, perquè la roda no pot aturar-se. La pluja ha desaparegut de les nostres vides, la sequera fa recular el pagès que ja no planta, però els vehicles van lluents de neteja incontrolada, les piscines dels hotels van ben plenes i el gel no pot faltar tot i els vint graus que marca algun termòmetre.
La roda de corbates emplena els telenotícies amb baralles buides i missatges ridículs que també consumim sense resistència. Parla un senyor de constitucions que són supremes, i parlen els titelles de les multinacionals: règims fiscals i traspassos que mai arriben. Com els trens que mai arriben. Com els referèndums que mai arriben. I molts s’ho empassen, perquè la consigna és consumir alguna cosa. Consumir sigui el que sigui. Consumir objectes, consumir persones, consumir, i a poder ser, de forma ràpida.
Menjar torrons amb les imatges dels bombardejos a Gaza i celebrar aquestes festes tan cristianes de bondat i germanor. Els carrers gèlids i algunes cames estirades als cartons, neveres buides, persones soles. Sort que la santedat que viu a Roma ha demanat la pau, si no encara ens ennuegaríem amb el raïm. Fum, fum, fum és el que ens venen. Fum, fum, fum i mort després de cada impacte de projectil a una escola. Però que més dona, si són pobres i no són cristians.
No sé què li passaria a Agustí d’Hipona, Sant Agustí per altres, si pogués veure com s’ha buidat la interioritat dels individus fins a elevar-los a la fredor de la robòtica. Tecnològicament connectats, desentrenats en el tacte, assistim com a mers espectadors a la mentida rutinària dels qui manen a casa nostra, forasters i virreis dels forasters. Observem impassibles com les columnes que entraren a Barcelona s’han diluït en la mediocritat dels discursos parlamentaris. Consumim les imatges de guerra com si es tractés d’un videojoc llunyà que no és real i emplenem les nostres vides de constructes de capital, material i de la vergonyosa carència de l’abundància.
Novament, tampoc no falla, consumim i comprem el missatge de les banderes i de les llengües. Uns les defensen i els altres les ataquen, com si fos un partit de futbol, un altre consum que ens té adormits en la llarga nit de la inòpia. I els recursos naturals i els econòmics van passant de mans privades en mans privades, mentre un jugador fa un gol, un polític t’explica una realitat paral·lela o un rei et fa un discurs de fa tres segles.
Per aquest nou any que arriba, un desig i una proposta. Entreu als butlletins de concessió de permisos. Analitzeu el repartiment de despeses de l’administració. Compareu qui concedeix i qui són beneficiaris. Estudieu contractes, assignacions pressupostàries i normatives. Observeu el nomenament de les cadires dels despatxos de direcció. Vigileu beques i subvencions.
Sabreu que les banderes ceguen la raó. Que als veïnats de classe alta no hi ha reixes entre ideologies. Que no tenim partits ni associacions que frenin la sagnia. Que qui fa el forat al formatge també el tenim a casa. I s’emplenen les butxaques els mateixos cognoms mentre consumim realitats paral·leles que no existeixen. Existeixen els recursos i les guerres. Existeixen l’aigua i les mentides. Vigileu-los.
