Segons la seva pàgina d’internet, l’Institut d’Estudis Catalans és l’ens de referència normativa per a la llengua catalana en conjunt. Treballa amb la visió de ser el referent acadèmic de la llengua i la cultura catalanes, assessorar els poders públics i tenir capacitat d’influència social des de la reflexió, el rigor i la independència de criteri. Exerceix d’acadèmia de la llengua catalana i de centre d’estudis de recerca en totes les matèries del saber.
Les seves funcions són:
Tenir cura de l’estudi de la llengua catalana, establir-ne la normativa i vetllar perquè el procés de normalització d’aquesta llengua sigui coherent arreu del seu àmbit lingüístic.
Contribuir a la planificació, la coordinació, la realització i la difusió de la recerca en les diferents àrees de la ciència i la tecnologia.
Impulsar el progrés i el desenvolupament generals de la societat amb les activitats que li són pròpies i assessorar els poders públics i altres institucions.
Aquest 2023, la seva Secció Filològica ha actualitzat el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC amb 30 articles nous i 278 modificacions: ja hi podem trobar gentrificació, com a la capital, hackers al servei de les consultes populars, donasses amb els intel·lectes afilats, tarats fora dels centres d’exclusió terapèutica, la basca que conviu amb nosaltres gràcies a l’acció de l’home sobre la natura i ocupes per no definir ocupants ni colons.
A més d’un li agafarà un atac de cor i pensarà que han anat massa lluny, es quedarà sense paraules. A la Franja ha arribat la notícia que per fi s’ha inclòs el terme franjolí, que es veu que anava a preu d’or o que calia un xec en blanc per normalitzar-lo.
Sàpiguen tots els convidats que és poca cosa i que amb poca cosa no ens conformem els sense nom, acostumats a cert oblit de la llengua, a la distorsió de la cultura, a la implantació d’una història que no és la història.
Personalment, preferia franjàstic i franjàstica, però no ens queixarem de ser franjolins i franjolines, perquè si la cosa que no té nom no existeix, naltros som astí, peti qui peti. Vinguin a nosaltres la memòria i la justícia, dialectes d’altres contrades i normalitzacions de carrer més que de llibre, l’abraçada de la llengua que recorre camins de Perpinyà al Carxe i de la Franja a l’Alguer. Vinguin les veus d’arreu a aquesta terra franjàstica, far de Ponent, l’oest.
