S’acusa sovint a Vladímir Putin de voler construir una gran (encara més gran!) nació russa que inclogui no només l’actual Federació sinó també Ucraïna i Bielorússia. Ho justificaria a partir dels llaços històrics, culturals i humans existents entre els tres actuals països. Ens pot semblar més o menys ximple, la idea, però la proposta, com a tal, és perfectament legítima. Igual que ho és la pretensió contrària, la del govern i el nacionalisme ucraïnès que aspiren a consolidar un estat nació dins les fronteres establertes l’any 1991. I ho és també, de legítima, la voluntat de separar les regions més orientals d’Ucraïna, les estant patint més durament la guerra, per constituir-se en estats independents o, si fos el cas, per unir-se a Rússia.
De la mateixa manera que era perfectament defensable la idea d’un Kosovo separat de Sèrbia, tant si es volia constituir una nova república –i així va ser- com si s’hagués optat per la incorporació a Albània, amb qui bona part de la població kosovar comparteix llengua i tradició religiosa. Igualment, ara els habitants dels municipis d’aquesta jove república fronterers amb l’actual Sèrbia tenen també tot el dret a reivindicar el retorn a la vella mare pàtria i, si s’escau, a aconseguir-ho.
Venint més cap aquí, el projecte d’una Espanya que inclogui tota la península menys Portugal (o amb Portugal...) és del tot legítim i argumentable. De la mateixa manera que ho és, per descomptat, la proposta de crear una república catalana, tant si inclou el conjunt dels Països Catalans com si es limita al principat.
No hi ha, en definitiva, nacions naturals, eternes i indiscutibles. Totes són un invent, més o menys ben fonamentat. No és, doncs, el què (l’objectiu) sinó el com (la manera d’aconseguir-lo), el que converteix un projecte politico-territorial en legítim o no. La imposició per la força versus l’exercici del dret d’autodeterminació en les seves múltiples variants; protegint sempre, per anar bé, els drets de la minoria o minories. I aquest equilibri, entre la voluntat de la majoria i el respecte a les minories, especialment quan uns i altres viuen barrejats en un mateix territori, és segurament la qüestió més difícil de resoldre en el model polític encara avui aclaparadorament dominant, l’estat nació. Un vella forma d’organització política, social i simbòlica en la qual una determinada identitat nacional (i tota la seva càrrega referencial) és la normalitzada i oficial i les altres, si tenen sort, no seran perseguides i gaudiran d’una certa autonomia i protecció, sempre des de la subordinació a la nació hegemònica.
La solució, a curt termini, passa per establir acords de claredat internacionalment acceptats que ens permetin gestionar de forma democràtica i pacífica els conflictes territorials de base nacional. A la llarga, el remei no és altre que separar política de identitat (de la mateixa manera que un dia vam separar estat i religió) i crear estructures estatals obertament post-nacionals, alhora que radicalment descentralitzades i explícitament compromeses amb la protecció de la diversitat lingüística i cultural. Una república europea, per exemple.
