L’anomenat Procés i els fets de 2017 no van servir per allò que havien de servir, és evident, però sí que van ser útils per moltes coses, entre elles per contrastar teoria i pràctica, per comprovar fins a quin punt els plantejaments de l’independentisme (o dels independentismes) eren més o menys encertats. I la veritat és que bona part de la narrativa prèvia es va demostrar inexacte si no clarament errònia. Fins al punt que ara a l’independentisme, més que definir i acordar un com, un full de ruta, el què li cal és repensar el per què, les raons, i refer l’argumentari que justificaria la necessitat d’una república catalana separada de l’estat espanyol.
D’entrada el discurs clàssic, el de l’independentisme de tradició marxista i voluntat revolucionària, no ha resistit bé el xoc amb la realitat del segle XXI. S’ha fet evident que la independència, la reunificació i el socialisme no són, com la santíssima trinitat, tres objectius en un i que l’alliberament nacional i la justícia social no són indestriables. La independència més probable ni serà socialista ni abastarà al conjunt dels Països Catalans. I això no vol dir renunciar a res ni negar la seva complementarietat i compatibilitat, però si admetre que es tracta d’objectius diferents i no necessàriament simultanis que requereixen estratègies i aliances també diferents i fins i tot, en ocasions, contradictòries.
Tampoc l’encerta del tot l’independentisme que es proclama no nacionalista, cívic i estrictament republicà. Perquè malgrat que efectivament la nova república és una oportunitat per fer un país més modern, inclusiu, igualitari i tant poc nacionalista com sigui possible, el cert és que si es planteja aquest àmbit territorial i no qualsevol altre és perquè hi ha un determinat projecte de nació que ve de molt enrere i que té una base cultural, històrica, lingüística i d’identitat compartida. Si es defensa la independència únicament i exclusiva com una via per aconseguir una societat més democràtica i justa s’estarà explicant només una part de la veritat i mancaran raons per rebatre l’alternativa espanyolista. I és que l’estat espanyol té unes inèrcies i unes estructures profundes molt conservadores i resistents al canvi, certament, però no hi ha cap societat ni institució eternes o intrínsecament irreformables i, per tant, la opció reformista espanyola seguirà sent, per a molta gent, perfectament viable i fins i tot més possible que la república catalana. Si en canvi es planteja la independència en termes inequívocament democràtics i progressistes però també en clau nacional, per protegir una llengua i una idea de país més o menys autocentrat, aquí la opció reformista espanyola ja no és competència. I és que es pot estar d’acord o no amb la necessitat de protegir llengües minoritzades com el català, però difícilment es pot negar que una república catalana tindria moltes més eines per fer-ho que les que té, ha tingut o tindrà mai una (o quatre) autonomia espanyola.
Admetre, però, que estem parlant d’alguna cosa més o menys semblant al nacionalisme, perquè tots els estats nació creats o per crear són de base nacionalista, no hauria de fer-nos oblidar ni els perills del nacionalisme ni l’evident complexitat de la societat catalana. Davant la constatació que això no va només de democràcia, que aquí hi ha en disputa dos projectes nacionals en col·lisió, hi ha qui pot sentir-se temptat pel replegament grupal, pel discurs d’autoconsum, pel nosaltres contra ells també a nivell intern, per reforçar el perfil més identitari de l’independentisme i per entendre el subjecte polític de forma reduïda i excloent. I aquest seria -i és- el pitjor error que podria cometre l’independentisme. El que el convertiria en allò que a vegades sembla: una minoria àmplia però insuficient, a la defensiva, emprenyada i reaccionària.
