Si la masculinitat fràgil necessita autoafirmar-se recorrent a clixés i referents tancats, la catalanitat fràgil s’obsessiona en delimitar què és i què no és cultura catalana.
A grans trets, podem definir la cultura catalana de dues maneres. La primera, la que aquí defenso, parteix de la societat catalana tal com és (no tal com a cadascú li agradaria que fos) i hi inclou totes les expressions culturals i artístiques que sorgeixin de la gent que hi viu. Són cultura catalana perquè ens ajuden a explicar i entendre com som realment com a col·lectivitat. Algú dirà que en l’era de la mobilitat determinar qui és veí d’una ciutat o país no és sempre senzill i que hi ha molta gent que viu a cavall de més d’un lloc. Cap problema, les persones i les seves obres poden estar vinculades a més d’un territori. Davant el dubte, doncs, sempre que sí, que també.
L’altra opció, la que aquí impugno, és la que pretén restringir el concepte i deixar-ne fora productes, creacions i esdeveniments que s’han parit i gaudit a Catalunya. Però com fer-ho? En funció de la llengua emprada, diuen sovint. I obviem que en aquest país es parlen quotidianament centenars de llengües diferents? L’obra de James Joyce (Dublinesos!) no és cultura irlandesa? I què fem amb la cultura que no té lletra? Tete Montoliu, que no cantava en català (perquè no cantava) i tocava un tipus de música d’origen forà, no és cultura catalana? O ell sí perquè du el cognom que du?... Qualsevol intent de dir a una persona d’aquest país que ella i el què fa ens són aliens ens porta a llocs on no hauríem de voler anar.
Altra cosa és que, per descomptat, no tota la cultura requereix el mateix nivell de protecció i promoció públiques. Calen criteris (polítics) alhora de potenciar unes coses i no unes altres. Criteris vinculats a la funció social, a la necessitat (hi ha produccions que amb el mercat en tenen prou) i a la singularitat. En aquest sentit, és evident que tant la llengua catalana com altres expressions que ens lliguen al passat col·lectiu o al paisatge simbòlic heretat requereixen d’especial reconeixement i suport, perquè si no ho fem nosaltres no ho farà ningú i perquè és el nostre deure contribuir a preservar un dels grans tresors de la humanitat: la seva diversitat cultural i lingüística.
Per cert, l’espanyolitat fràgil també existeix, tot i que té unes característiques i una explicació diferents. Sovint s’expressa mitjançant ridícules actituds patrimonialistes, com la d’en Miquel Iceta ara fa cinc anys dient que estava en contra de la independència perquè no volia renunciar a Antonio Machado o a Miguel Hernández. Com si la cultura, i sobretot la bona cultura, no es caracteritzés precisament per la seva capacitat de transcendir fronteres físiques, polítiques i mentals.
