Mai en els darrers 40 anys la monarquia espanyola com a institució havia caigut en un desprestigi i deslegitimació semblants. No és només que les enquestes li donin un suspès inapel·lable, és la dificultat per seguir dissimulant el biaix ideològic a l’extrema dreta i la constatació general que les pràctiques corruptes són estructurals i de llarg abast. Ja només el nacionalisme espanyol més conservador tanca files entorn al rei d’Espanya. Fins i tot dins el PSOE -principal responsable de la operació de blanqueig democràtic de Juan Carlos Borbón- sorgeixen veus que s’atreveixen a reclamar públicament (en privat encara són més) que es reobri el debat sobre la forma de l’estat per passar, definitivament, de regne a república.
Paradoxalment, però, aquesta majoria antimonàrquica abassegadora, aquest despertar general de la consciència republicana que va molt més enllà de l’independentisme estricte, no es tradueix en grans campanyes i mobilitzacions ni en un moviment social unitari, sòlid i identificable. Pandèmia apart, la causa d’aquesta incapacitat per convertir una amplia opinió política de canvi en un moviment que empenyi decididament en aquesta direcció és, probablement, la intersecció entre aquest debat i un altre de prou conegut i recurrent: el de la concreció territorial de la república, o repúbliques, proposades. Dit d’una altra manera, el conflicte polític català és alhora la principal causa del diferencial entre la nota que es posa a la monarquia a Catalunya (2,2) i a tot l’estat (4.8), però és també el principal escull per construir un moviment que englobi partidaris de la catalana, de república, i de l’espanyola. Existeix una dificultat objectiva per confluir en la mateixa convocatòria persones i col·lectius que s’identifiquen amb les dues (o tres, si tenint en compte que d’estelades n’hi ha com a mínim un parell de versions) banderes republicanes al sud del Pirineu: l’espanyola tricolor i la independentista catalana.
I no obstant, fer-ho, confluir els dos republicanismes en una campanya unitària amb tricolors i estelades barrejades i un sol lema: República!, a més de dignificar el record dels derrotats al guerra del 36, beneficiaria la causa republicana en el seu conjunt i hauria d’inquietar unicament als partidaris del règim del 78. Certament una imatge com aquesta podria donar aire al reformisme espanyol, als que creuen que una altra Espanya moderna i progressista és possible i desitjable. Alhora, però, una iniciativa així ajudaria a refer vincles entre els dos republicanismes, contribuiria a legitimar i a situar en peu d’igualtat les dues opcions i, en conseqüència, reforçaria el principal argument independentista dels darrers 10 anys: el dret a decidir (o d’autodeterminació, com preferiu).
