Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Internacionalisme del segle XXI
09/10/2019 Adam Majó

Ve o -és el mateix- diuen que ve una nova recessió i la dreta proposarà de nou abaixar impostos i fer retallades per ajudar –diran- a les empreses i incentivar el consum, mentre que  l’esquerra tornarà a reclamar tot el contrari: més despesa pública per, d’una banda, combatre els efectes de l’augment de l’atur i la pobresa i, de l’altra, reactivar l’economia.  És el vell però no mort  keinesianisme, amb l’estat gastant en infraestructures i serveis tot confiant que bona part d’aquests diners vagin a parar a la butxaca dels treballadors i treballadores que, en gastar-los, faran que les empreses tornin a vendre, a produir i a pagar els impostos que compensaran, finalment, l’endeutament públic contret. La roda, en definitiva, torna a girar i tothom hi surt guanyant.  Què passa, però, en un món on el poder polític és bàsicament estatal però l’economia és global? Doncs que la inversió pública crea ocupació al territori però aquests salaris tenen una repercussió molt més petita que anys enrere en l’economia del país perquè els productes i serveis adquirits ja no provenen sobretot de la indústria “nacional” sinó d’arreu del món. Els pre-millenials recordareu quan pràcticament tots els bens de consum habituals (destins de vacances inclosos) eren made in Spain, des dels plàtans de Canàries, les dues úniques  marques de cervesa disponibles o les bambes, passant pels cotxes, les joguines, les cadires del menjador, els mitjons (d’Igualada), els LPs  o l’apartament a Calafell. Absolutament res a veure amb la nostra realitat actual.

Vull dir amb això que amb una economia global les polítiques expansives en despesa pública d’àmbit estrictament estatal o nacional -en l’hipotètic cas que el BCE, l’FMI o els creditors les permetessin- provoquen dèficit, augmenten l’endeutament públic i/o provoquen inflació però no tenen ni de bon tros l’efecte anticrisi que tenien anys enrere (no sé si recordeu l’inútil pla Zapatero del 2008). El keinessianisme del segle XXI requereix, per tant, dos plantejaments complementaris: Economies de proximitat i supranacionalisme. En aquest sentit, al  km0 hi tornarem segur, per convicció i perquè el pick oil i les mesures anticrisi climàtica encariran el transport internacional. No obstant hi haurà sectors econòmics importants, sobretot els que requereixen molta tecnologia o matèries primeres escasses, en els quals la marxa enrere globalitzadora no serà possible. Per això és indispensable que l’esquerra recuperi un dels seus principis més clàssics i, alhora, menys practicat: l’internacionalisme. Però no l’internacionalisme de la solidaritat puntual (que també està bé, evidentment) sinó el de l’anàlisi, l’acció i la organització transnacionals per aconseguir per exemple que aquestes polítiques expansives siguin comunes en àrees econòmiques i geogràfiques àmplies i relativament autosuficients  (la UE, per exemple). No es tracta que quan a –jo que sé- Polònia facin una vaga, els sindicats d’aquí els enviïn  fortes abraçades i els diners recollits venent –és un dir- samarretes, es tracta que els sindicats(i partits) catalans i polonesos es federin, construeixin estructura transnacional, pensin plegats, tinguin un programa comú i convoquin, quan calgui, vagues també plegats. Si amb les comunicacions amb ferrocarril de vapor i telègraf ja existien les Internacionals Obreres, com pot ser que ara, en l’era del whatsapp, l’Skype i el TGV, l’esquerra sigui més nacional/estatal que mai?

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid