Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
I tant que cal eixamplar la base
15/09/2019 Adam Majó

Em vaig dir a mi mateix que no tornaria a escriure sobre aquells darrers mesos del 2017, però hi torno, ni que sigui per fer una prèvia. I és que de tot el què va passar aquella tardor, el pitjor no fou la violència de l’estat (fa temps que els coneixem), ni la dificultat per fer efectiu el resultat el referèndum (ja ens afaitem), ni la incapacitat de tots plegats (i tots vull dir tots) per evitar el 155, per defensar almenys el Parlament  i per plantejar una alternativa a unes eleccions, les autonòmiques  convocades pel Rajoy, que inevitablement desactivaven el mandat (i bona part del relat) de l’1 d’octubre. No, tots aquests episodis i circumstàncies són tristos i preocupants, evidentment, però la dada o el fet que més mal va fer foren els 1.109.732 catalans i catalanes que aquell 21 de desembre votaren a un partit, no només de partidari de que ens atonyinin i empresonin i radicalment  contrari al dret a l’Autodeterminació, sinó també radicalment oposat als consensos bàsics que aquest (tros de) país havia treballat els darrers 40 anys sobre la llengua, les institucions polítiques o el mateix fet nacional. Consensos insuficients i  tramposos (perquè, com hem vist, estaven condicionats a la renúncia a la independència) però que ens  havien permès aturar el procés de substitució lingüística i, en certs àmbits, assajar una certa normalitat nacional. Constatar que gairebé un de cada tres ( sumant-hi els 185.670 del PP) veïns i veïnes d’aquest  país se sent prou lluny de la majoria de referents de la catalanitat com per votar unes propostes polítiques que defensen sense embuts i amb agressivitat la prevalença de la llengua castellana i la imposició de la nació espanyola única i indivisible és descoratjador.

I sí, ja sé que el PSC també està disposat a tot per mantenir les actuals dimensions del Regne, però també sabem que el seu discurs en relació a la llengua i a la nació no és el mateix que el de Ciutadans i que, per tant, la gent que els vota expressa també, amb aquest vot, una certa visió del país amb la qual, com a mínim, els independentistes podem trobar  uns mínims denominadors comuns. Que tanta gent a tot el territori -però de forma molt més preocupant en alguns llocs que en altres- no tant sols no es senti inclosos en una idea més o menys genèrica de la  catalanitat sinó que fins i tot vegin aquesta catalanitat com un fenomen hostil  i amenaçador és un drama. No hi ha projecte polític transformador (i construir una república ho és) que tingui possibilitats d’èxit amb enemics externs poderosos, amb només el 50% de  suport social i amb un 30% d’oposició interna bel·ligerant. No dic que la meitat més una no sigui una majoria  legítima, dic que no és una majoria desitjable, en cap cas, ni suficient, en el nostre de particular. Arribar a aquesta altra meitat del país, continuar eixamplant la base, trencar determinades barreres mentals que impedeixen a una bona part dels nostres veïns i veïnes sentir-se còmodes (que no vol dir assumir-la ni entendre-la tothom de la mateixa manera) amb la idea de nació catalana, trencar el nosaltres/ells que de forma intel·ligent i perversa ha sabut utilitzar l’unionisme, aconseguir, en definitiva, que més gent es faci seu el projecte republicà i que siguin cada vegada menys els que el vegin com una amenaça ha de ser la nostra prioritat absoluta.   

Enfortir el moviment (sobretot amb perspectiva internacional) i  anar a la una sempre que es pugui també és important, evidentment, i es pot fer tot alhora, i una cosa, a vegades, reforça l’altre, d’acord. Però vèncer les pors de molts dels nostres veïns i veïnes ha de ser la nostra obsessió. Parlar molt de la unitat de l’independentisme (de reforçar el nosaltres) i poc o gens d’arribar més enllà (d’ampliar el nosaltres) no és només un error d’anàlisi, perquè fa un càlcul equivocat de la correlació de forces, sinó també estratègic i fins  tot ideològic, perquè fa el joc als qui voldrien un país definitivament dividit i perquè parteix d’una visió reduccionista i anacrònica de la societat catalana.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid