Estem d’acord, de nacionalisme n’hi ha de dreta i d’esquerra, de més ètnic i de més cívic, de conservador i de progressista. I sí, voler construir una república als Països Catalans (un territori amb vincles històrics i culturals de tipus nacional) és un projecte nacionalista. No passa res. Alhora, discutir sobre aquesta controvertida qüestió no debilita l’independentisme ni és cap cortina de fum de res, tot al contrari. El món veu el republicanisme català com un moviment nacionalista i com que aquest qualificatiu està molt negativament connotat és necessari i oportú aclarir-ho.
El nacionalisme, és a dir la idea que nació i poder polític han de confluir, és un dels grans invents de la modernitat. I és un invent progressista, que va prendre a la monarquia i a Déu la legitimació del poder per donar-la al poble. I encara més, recollint o inventant tot un sistema de referents lingüístics, paisatgístics, culturals, històrics o mitològics, va reforçar la solidaritat (nacional) i el compromís col·lectiu, va delimitar un terreny de joc conegut i practicable per a la lluita de classes i –si m’ho permeteu- va ajudar a l’individu a enfrontar-se amb la immensitat del món i a la solitud de l’existència.
El nacionalisme, però, té també el seu costat fosc. L’enfoc nacional de les relacions socials estableix un nosaltres molt potent però crea, de base o per defecte, un ells de qui és fàcil desentendre’s o, encara pitjor, confrontar-s’hi. Els potents lligams nacionals han servit sovint per emmascarar privilegis o per justificar injustícies i atrocitats. La pertinença a la nació no és incompatible amb la lleialtat primera al gènere humà però l’equilibri no és sempre fàcil.
La nació política, aquell exitós invent del segle XVIII desenvolupat i estès arreu del món, fa temps que dona senyals d’esgotament. Les guerres mundials, el colonialisme i els estralls de la manipulació patriòtica generen les primeres alarmes i prevencions. A la segona meitat del segle XX, i sobretot a partir de 1968, el nacionalisme ha estat qüestionat i combatut tant pel liberalisme humanista (imagine there’s no countries...) com per bona part de l’esquerra política i intel·lectual. No tot el cosmopolitisme és nacionalisme d’estat disfressat, admetem-ho d’una vegada.
A aquest procés de descrèdit i debilitament del nacionalisme cal afegir-hi les dificultats objectives de la societat líquida i el món pla actuals: l’increment de la complexitat ètnica, lingüística i cultural vinculada a la mobilitat i les migracions, la globalització econòmica i comunicativa que desborda la capacitat d’intervenció dels estats-nació tradicionals o la multiplicació exponencial de la oferta identitària fruit de l’entronització de la llibertat individual i l’expansió de la societat de consum.
Així, de la mateixa manera que vam separar estat i religió i vam desregular les relacions sexuals i efectives, potser caldria desvincular també nació i administració pública i plantejar-se directament repúbliques post-nacionals. No per fer desaparèixer la consciència nacional, de la mateixa manera que la laïcitat no ha acabat amb la religió i el reconeixement de la diversitat sexual i de gènere no ha posat fi a la família nuclear heterosexual, sinó per separar definitivament drets i identitat. Per fer-ho, és evident que Espanya, paradigma d’estat nació vertical i assimilacionista, no ens serveix. Però la república catalana, tot i el pas endavant que suposararia, tampoc és una proposta realment post-nacional i post-nacionalista. Ens podria valdre pel mentrestant, per la fase prèvia, però tard o d’hora caldrà treballar per una república explícitament post-nacional, igualitària però no uniformadora, profundament descentralitzada i d’abast territorial molt més gran. Europeu, per començar. I mundial, tard o d’hora.
