Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
És una guerra, pel relat

Xut a pals

04/01/2020 Adam Majó

Els bons entrenadors de rugbi sempre et diuen que miris endavant, a l’adversari, perquè observant el seu joc podràs conèixer també les teves pròpies mancances i fortaleses. Amb la política passa si fa o no fa el mateix. En el discurs de l’espanyolisme, per exemple, podem saber on són les debilitats del relat independentista, i al revés. Així, a nivell internacional, tres són els eixos argumentals que utilitza la potent maquinària propagandista de l’estat i del nacionalisme espanyol en general: 1: L’independentisme no té prou suport social, no és majoritari, no ha passat mai del 50% en cap convocatòria electoral. 2: El Regne d’Espanya és una democràcia, l’imperi de la llei (el Rule of law) s’ha de respectar i l’autodeterminació no és possible amb l’actual constitució. I 3: L’independentisme català és una reacció a la globalització i al cosmopolitisme emparentat amb els populismes de dretes que bàsicament proclamen insolidaritat, replegament, exclusió i autoritarisme. Són arguments insuficients i tramposos, sí, però els funcionen millor del què voldríem i, per tant, l’independentisme no es pot permetre el luxe d’ignorar-los.  

La bona notícia és que els èxits en la batalla pel relat tant serveixen a fora, a l’exterior, per guanyar aliats i suport, com a casa, per desfer pors i (sí!) eixamplar la base, i que a més els tres eixos s’alimenten l’un a l’altre. Així, animalades com el pronunciament de la junta electoral la setmana passada o sentències com les de Schleswig Holstein, Bèlgica o el TJUE, que deterioren la imatge d’Espanya com a estat de dret, carreguen de raons l’independentisme, incrementen la comprensió internacional cap a les seves demandes i  sumen encara més suports dins la pròpia societat catalana. Al mateix temps, l’augment del suport a la independència, quan es pot demostrar amb mobilitzacions i sobretot amb resultats electorals clars i sostinguts en el temps,  eixampla les escletxes jurídiques, en l’àmbit del dret internacional i dels acords signats pel mateix Regne d’Espanya, que faran possible l’exercici del dret d’autodeterminació. Posar en evidència la mala qualitat democràtica del Regne d’Espanya incrementa el suport a la independència, i aquesta majoria augmentada debilita els arguments jurídics contra el referèndum.

En la guerra (perquè és una guerra) pel relat a nivell internacional, la ubicació de l’independentisme català en l’eix democràcia, solidaritat i cooperació versus autoritarisme, aïllacionisme i replegament nacional és clau. Que el corrent principal d’aquest moviment estigui clarament escorat a l’esquerra, l’humanisme i el liberalisme igualitarista no és suficient sinó s’és capaç també de comunicar-ho a l’exterior (i a l’interior) amb prou eficàcia.  Així, l’independentisme farà bé d’evitar i aïllar sense contemplacions determinats trets típics del populisme de dretes, com el discurs crispat, simplista i excessivament emotiu (Ciutadans style, per entendre’ns), l’ocultació de la pluralitat de la pròpia societat, la negació de l’eix esquerra/dreta, l’obsessió monotemàtica, l’antieuropeisme, l’identitarisme... En aquest sentit, el fet que, malgrat tot el què ha passat, l’independetisme faciliti la formació d’un govern espanyol considerat d’esquerres (el més d’esquerres dels darrers 80 anys) i dialogant en un context d’ascens de l’extrema dreta i d’involució democràtica és, no en tingueu cap dubte, un missatge al món extraordinàriament potent, positiu i clarificador.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid