Jo ta ke irabasi arte és una expressió en eusquera que significa una cosa així com fot-li fins a la victòria i que expressaria una determinada manera d’entendre la política en la qual la perseverança, l’agitació i la contundència serien les úniques actituds realment útils per transformar un determinat estat de coses i on el pacte i la transacció serien poc més que signes de flaquesa. Aquesta enfoc té una base certa i històricament comprovable demostrada en tantes i tantes conquestes socials, civils o polítiques aconseguides després de mobilitzacions i sacrificis, però cau, sovint, en una concepció excessivament mecanicista i lineal de la resolució de conflictes. S’oblida, massa vegades, que no només els moviments emancipadors saben fer judo (utilitzar la repressió i els errors de l’enemic a favor de la pròpia causa), que l’adversari –un estat, normalment- també sap utilitzar determinades accions, mobilitzacions o actituds per desprestigiar, debilitar i dividir el moviment en qüestió. Així, els episodis d’enfrontaments amb la policia i foc als carrers, que hem vist darrerament a molts llocs del món i també a Catalunya, tenen una extraordinària capacitat de projectar el malestar i fer evident el conflicte però, alhora, generen rebuig en sectors socials menys implicats, tenen un altíssim cost humà en forma de presó, sancions, lesions i experiències traumàtiques i estan lluny de derrotar un aparell preparat específicament per combatre-ho. Si algú pensa que a la república catalana s’hi arribarà només o principalment a base de mobilitzacions al carrer, desordres públics i testosterona, crec va errat. Igual que ens equivocàvem els independentistes de la meva generació quan estàvem convençuts que Euskal Herria aconseguiria abans la independència perquè (en llenguatge de l’època) “els bascos sí que tenen pebrots”.
Sit and talk és una d’aquelles reivindicacions tàctico-estratègiques que funciona molt bé com a això, com a demanda, però que no és fàcil d’encarar quan es converteix en realitat. L’independentisme es carrega de raons quan reclama a l’altre part, a l’Estat, que s’assegui a parlar en lloc d’enviar policia i citacions judicials. Ara bé, un cop aconseguida la taula no està tan clar que es converteixi en una eina tant útil com tu voldries. Dit d’una altra manera, amb l’actual correlació de forces (a Catalunya i a Espanya) cap govern espanyol té incentius suficients per avançar en al reconeixement del dret a l’autodeterminació, per molt democràtic i raonable que sigui aquest dret. El més probable és que d’aquesta taula -si s’arriba a constituir - no en surti un referèndum sobre la independència sinó, com a màxim, una sèrie de propostes, més o menys ambicioses i més o menys creïbles, de millora de l’actual model autonòmic. Quan això aparegui damunt la taula, l’independentisme es trobarà en la difícil tessitura d’haver-les d’acceptar (sabent que si ho fa es queda sense una part dels arguments, però que si les rebutja, també) i intentar, alhora, mantenir viva l’exigència autodeterminista.
Sigui com sigui, no hi ha receptes màgiques, infal·libles i automàtiques (i qui us digui el contrari us enganya). L’independentisme només se’n sortirà amb molta intel·ligència col·lectiva i amb la combinació de la mobilització popular àmplia i sostenible en el temps i l’habilitat negociadora. I recordant, sempre, que l’adversari, no és ni estúpid ni estàtic i que lògicament també juga les seves cartes, que no són poques ni dolentes.
