Hi ha qui pretén contraposar diàleg i “tornar-ho afer”, acord o enfrontament, com si es tractés de dues actituds i estratègies oposades i incompatibles. És exactament al contrari.
En primer lloc perquè, recordem-ho, l’objectiu confés del referèndum del 2017 era, precisament, aconseguir fer asseure l’estat a negociar. En segon lloc perquè en una negociació que mereixi tal nom, l’acord passa inevitablement perquè les dues parts cedeixin (no necessàriament de forma equivalent) fins a arribar a un punt de trobada i consens. I les parts no cedeixen, o cedeixen poc, si creuen que el preu de fer-ho és més alt que el de no fer-ho. Així, en la famosa taula de diàleg entre els govern català i espanyol, la part espanyola només acceptarà alguna mena de referèndum que inclogui -de forma directa o indirecta- la opció de la independència si creu que, en cas de no acceptar-ho, la reacció catalana serà repetir l’octubre del 2017 però superant-lo i amb escreix. La part catalana, per tant, només té alguna possibilitat de treure un resultat raonablement positiu d’aquest taula si juga justament aquesta carta, la del tornar-ho a fer però més i millor.
I com es juga, aquesta carta? Fàcil, es tracta de repetir fins a fer-te pesat i amb cara de creure-t’ho molt molt el corol·lari habitual: unilateralitat, dignitat, desobediència, ingovernables i tossudament alçats. Broma poma. No, les declaracions d’intencions i la gesticulació formen part de la política i també estan bé, però són ineficaces (ridícules, fins i tot) sinó van acompanyades de la força suficient. Del què es tracta, en realitat, no és tant d’anunciar amb grans escarafalls el teu irredemptisme, la teva “postura vital” que diu aquell, sinó de demostrar, amb feina i fets, que tens , efectivament, la capacitat per reincidir i de fer-ho amb encara més força i poder desestabilitzador. I això, a grans trets, ja sabem què vol dir: superar el 50% de vots explícitament independentistes a les properes eleccions, continuar reforçant el sindicalisme independentista (i l’independentisme sindicalista...), reconstruir el moviment popular (sobretot el pal de paller, l’ANC), manar bé allà on es mani, i fer bona oposició on això toqui, sortir molt a fora a explicar-se, lluitar contra la fractura treballant amb l’espanyolisme (o com vulguin dir-li) democràtic, prioritzar sempre i arreu el discurs integrador i no identitari, insistir en les avantatges de la república, denunciar la repressió, etc...
Podem discutir sobre quines són les tasques i àmbits més prioritaris, sobre qui pot fer millor cada feina, o de com es pot incidir-hi de millor manera, ara bé, el què és incontestable (crec) és que a l’independentisme li cal tenir encara més suport (a dins i a fora), i que a mesura que s’aconsegueixi, a mesura que demostri ser més potent i hegemònic, menys caldrà que ho proclami, perquè ells -el govern espanyol, l’estat i la comunitat internacional- ho sabran i ho tindran en compte alhora de prendre decisions i cedir.
