Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Objectivitat i falsificació en la història

Article d'Agustí Barrera i Puigví, historiador, membre del 'Grup d’Historiadors Jaume Compte', de la CUP d'Arenys de Munt i de Poble Lliure

02/06/2019 Memòria històrica

Pren una barca d’ideals.

Fes-te a la mar timoner de l’esperança.

El viatge (1937). Domènec Perramon (1906-1976)

Consideració

Per tal de donar resposta als dos conceptes que encapçalen el títol de la comunicació, objectivitat i falsificació, pensem que cal fer unes consideracions sobre les eines, la metodologia amb la qual treballa l’historiador, amb els pressupostos teòrics i metodològics que empra en la seva tasca i la funció social que li atribueix.

La història ha estat emprada sovint com a arma, com a element justificatiu en el combat de les idees, tant pels oprimits, com pels opressors, tot i que aquests al tenir el poder al seu costat, els ha permès fer hegemònic el seu discurs. La guerra del 1936-1939 és un exemple paradigmàtic de la dificultat de l’objectivitat històrica, i de com la ideologia de l’historiador determina la seva visió de la història. Així, la guerra del 1936-1939, per a uns és una “cruzada” per a salvar la civilització cristiana i occidental del marxisme bolxevic, i per als altres un cop d’Estat del capital, l’església i l’exèrcit, contra una República votada a les urnes.

Podem parlar d’una història institucional, la que defensa, legitima, la política, la ideologia del règim dominant, la de les institucions oficials, de les decisions del poder. Una contra- història institucional seria la dels vençuts, els marginals (gitanos, minories ètniques, econòmiques) de pobles sota el jou colonial. Aquests grups, orfes de la seva història, per tant, sense identitat, treballen per a recuperar la seva personalitat i dignitat, seria el cas de les minories nacionals,  bascos, bretons, kurds, catalans, gallecs, quebequesos, armenis, corsos.

La història és l’única mestra infalible.

Rosa Luxemburg (1871-1919)

Realitat i coneixement històric

La paraula història té un doble significat, fa referència a la “ realitat històrica”, i per l’altre, al coneixement que s’ocupa del seu estudi, entenent aquella, com allò que ha ocorregut en la vida social dels humans, les diverses experiències històriques d’aquests, incloent la que vivim. Aquestes experiències, des de l’hominització fins avui, constitueixen la matèria de la història. La realitat històrica ( o matèria de la història) és objectiva, és a dir, existeix ( o ha existit) per si, té entitat pròpia.

El coneixement històric és l’estudi, l’anàlisi, l’explicació científica que d’aquesta matèria elabora la historiografia. L’objectiu de la recerca històrica consisteix a explicar científicament la realitat històrica, és a dir, conèixer objectivament les experiències socials en el temps i la dinàmica històrica. Quina connexió hi ha entre els esdeveniments i la dinàmica de les estructures socials?

A diferència de la realitat històrica, que és objectiva, el coneixement històric és una explicació subjectiva de la matèria històrica i elaborada pels historiadors. L’explicació de la matèria històrica que elaboren els historiadors s’haurà de contrastar amb la realitat històrica  objectiva, demostrar la concordança entre allò que es diu de la matèria històrica i l’entitat objectiva d’aquesta. En aquest sentit, el coneixement històric esdevé objectivable, i aporta una explicació científica de l’objecte d’estudi La realitat històrica, per tal de ser explicada científicament, ha d’ésser interrogada, investigada, sistematitzada i demostrada. La història com a ciència, explicarà la matèria històrica, mitjançant aproximacions successives,amb la metodologia que empren d’altres ciències, les matemàtiques, la física, la biologia, és la manera d’aprofundir en la comprensió del seu objecte d’estudi.

Podem dir que la història vol explicar com s’organitzen, com funcionen i com canvien les societats, i les raons del  per què  passa tot això. No es tracta d’explicar totes les coses que han passat en la història ( de les quals n’han quedat testimoni), sinó de penetrar en els mecanismes de funcionament i dinàmica social, de relacionar els distints aspectes de la realitat històrica. Ho podem dir d’una altra manera, “S’ha d’explicar  què passa i per què passa el que passa”.

 

La crisi apareix quan el vell no acaba

de morir i el nou no acaba de néixer.

Berthold Friedrich Brecht (1898- 1956)

 

El coneixement històric com a activitat científica

El debat sobre si el coneixement històric és científic o no, és vell. Alguns historiadors opinen, què no és tan important si la història és científica o no. El que cal és que l’explicació històrica sigui un instrument  d’anàlisi veraç i objectiu del passat i alhora sigui un coneixement útil. Si la història vol ésser un instrument coherent d’anàlisi social, si vol explicar les experiències de les societats humanes, haurà de ser un coneixement científic. El que fa el coneixement històric és explicar la dinàmica social, si el considerem científic, és perquè s’hi donen els dos trets propis del coneixement científic. Primer conèixer el món ( la natura, la societat, i l’individu) mitjançant procediments racionals, explicar el món. Segon utilitzar aquest coneixement per actuar sobre el món, per modificar-lo si escau, millorant-lo. En tant que la història explica i actua sobre el món es pot considerar un coneixement científic. L’historiador ha d’establir hipòtesis que permetin entendre les raons per les quals passen els fets històrics, mitjançant l’establiment de teories, hipòtesis de treball, comprovacions.  La història és un coneixement actiu? Pensem que ho és per dues raons, en dos sentits, com a investigació, que vol explicar la dinàmica social, i després perquè no es limita a mirar passivament l’espectacle del passat humà, sinó que desenvolupa mètodes creatius per explicar la realitat històrica.

 

Sobre l’objectivitat

Perquè hi haurà un dia que no

podrem més i llavors ho podrem tot.

Vicent Andrés Estellés (1924-1993)

La reflexió històrica, doncs, se situa en el terreny del debat ideològic. on ideologies distintes i sovint contraposades, pugnen per hegemonitzar el discurs. Tot historiador, quan investiga, porta un bagatge l’intel·lectual, el polític, el personal, quan treballa a l’arxiu, les fonts que tria i les que desestima són el resultat d’aquests tres bagatges. En la recerca històrica, es produeix una interacció entre l’historiador i els materials amb els quals ha decidit de treballar, un mecanisme bidireccional, el resultat del qual  serà l’elaboració històrica. Sempre existeix un element subjectiu en el treball històric, els historiadors són persones amb opinions concretes, individus immersos en el món en el qual viuen. Estem parlant de la influència del medi històric i social, sobre la selecció i  interpretació que dels fets  fa l’historiador.

Davant d’aquestes consideracions que ens diuen que la història objectiva no existeix, l’escola historicista de Leopold von Ranke ( 1795-1886) defensa la preeminència dels fets històrics, i que aquests són neutrals, que del que es tracta és d’ordenar-los i així “ fer parlar els fets”. Es tractaria d’enregistrar els fets del període estudiat, amb una total precisió i imparcialitat. La convicció que les dades parlen per elles mateixes i que mai es tenen prou dades, ens duu a una sobrevaloració dels documents. Si els documents ho diuen serà veritat, però què en diem del seu redactor ?. De fet, el document és el resultat de l’opinió del seu redactor sobre l’objecte d’estudi.  L’historiador objectiu seria el que elabora judicis atenent a l’evidència dels fets, prescindint de conceptes preestablerts, tot i que sabem que no és possible l’objectivitat absoluta, perquè és una abstracció irreal, el que volem és acostar-nos el màxim possible a la realitat del fets esdevinguts i a la seva interpretació científica.

 

De la falsificació en història

Podràs perdre mil batalles, però únicament

al perdre el somriure hauràs reconegut l’autèntica derrota.

Ho Txi Minh (1890-1969)

Podem establir cinc apartats en la falsificació de la història:

1.- Reescriure la història eliminant-ne les parts que no interessen

2.- Modificar la realitat dels fets esdevinguts i la seva interpretació

3.- Impossibilitar l’accés als documents,a les fonts primàries

4.- La negació de la realitat històrica

5.- La destrucció dels documents

Un exemple del primer punt seria l’homenatge del President de la República francesa, E. Macron, a la figura del Mariscal H.P Petain (1856-1951) amb motiu aquest 11 de novembre de 2018, del centenari de l’acabament de la Primera Guerra Mundial (IGM). El Mariscal HP Petain és nomenat el juliol del 1940 Cap d’Estat del Govern de Vichy , que col·laborarà amb l’ocupant alemany al llarg de la guerra (1940-1945 ). El govern de Vichy durà a terme la repressió contra el maquis i la deportació de 140.000 jueus als camps d’extermini, dels quals només en tornaran un 10%. La recuperació de la figura del Mariscal H.P Petain, condemnat a mort per alta traïció, rebaixada la pena a cadena perpètua, és un exemple de manipulació, de tergiversació de la història. Amb aquesta operació de falsificació de la història es vol recuperar el model, l’escala de valors que va representar  el Govern  col·laboracionista de Vichy.  

El segon punt l’hem tractat en el bloc de “Consideració”.

Tercer punt. Hi ha dues variants, a) la impossibilitat d’accés als documents, seria el cas d’alguns arxius militars o de les forces policials, guàrdia civil,  b) el segrest dels documents que dificulta la consulta. Recordem la llarga lluita de la Comissió de la Dignitat (2002) per a recuperar les documents de la Generalitat Republicana, uns 507 lligalls, més documents de la francmaçoneria, de partits polítics, PSUC, POUM, la CNT, Estat Català, ERC, associacions com el Centre Autonomista del Comerç i la Indústria (CADCI), d’Ateneus, Corals, segrestats  per la “Delegacion del Estado para la Recuperación de Documentos” (DERD). Durant tots els anys que aquests documents no es van poder consultar, perquè no estaven classificats, perquè eren una font d’informació per a identificar els enemics del règim,quina història es va poder escriure ?

Quart. La negació dels fets esdevinguts. El negacionisme, no van existir els camps d’extermini, ni els forns crematoris. La “Shoa” l’extermini de gitanos, russos, és un invent propagandístic.

Cinquè. La destrucció dels arxius de la Falange Española (FE) i del Frente de Juventudes (FJ) ordenada durant el govern  d’Adolfo Suarez (1976-1981), la història d’un sector  de la repressió relacionada amb la delació de dissidents, no es podia escriure. Amb l’ascens del PSOE al poder (1982), junt amb la fuga de capitals, la por de possibles represàlies per part dels aparells de l’Estat davant la incertesa de la nova situació, fa que es cremin una gran part de documents de l’administració, la policia, la guàrdia civil, per esborrar la cara amagada del franquisme.

La paraula ensenya,

l’exemple guia

Ernesto Che Guevara.( 1928-1967)


Conclusions

Emprant una metodologia rigorosa en l’estudi i l’anàlisi de la realitat històrica, ens podrem  acostar el màxim possible, al coneixement històric dels fets i la seva interpretació científica.

 

Agustí Barrera. Del Grup d’Historiadors Jaume Compte.

 

Bibliografia

Carr. E. H,  ¿Qué es la historia? Editorial Planeta. Barcelona 2010

Institute of Historical Research de la Universitat de Londres http:ihr.sas.ac.uk Debat del professor Alun Munslow sobre, What is history?

Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid