Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Eva Serra i Puig: 'La formació de la Catalunya Moderna (1640-1714)'

Ressenya de Xavier Ferré Trill del llibre d'Eva Serra i Puig acabat de publicar: La formació de la Catalunya Moderna (1640-1714); publicada per Eumo editorial/ IEC, Vic-Barcelona, 2018, 294 pàg.

24/03/2019 Memòria històrica

 Els estudis aplegats al llibre de la historiadora Eva Serra i Puig (la història com a saviesa) plantegen la no separació entre Historia Moderna i Història Contemporània a l’hora de contextualitzar adequadament els orígens (modernitat) i desenvolupament (contemporaneïtat) d’alguns conflictes polítics vigents (determinants). Així, aquest aplec de recerques suggereix que l’origen de la tan discutida “qüestió nacional” catalana i del debat al voltant de l’estatus polític sobirà que s’hi reivindica s’origina fonamentalment en el període 1640-1714: de la I República Catalana a l’ensulsiada causada per la política assimilacionista de Felip V i els col·laboradors interns, o botiflers. Des de la historiografia contemporània, doncs, cal reconèixer (no sempre es fa) –i incorporar– la vasta recerca polièdrica d’aquesta intel·lectual.

 

                                   “LIQUIDAR TOTA UNA MANERA DE FER”

El set estudis aplegats –que, contra el que suposa una certa versió, no signifiquen cap spin-off, o derivació satèl·lit, de l’estudi La formació d’una identitat de Josep Fontana–[1] aporten un complet panorama política de la Catalunya Moderna, objectiu d’estudi fonamental de la historiadora Eva Serra (1942-2018). No es tracta però, d’una exposició tècnica, ans d’una concepció historiogràfica recolzada en una contextualització analítica fonamental.[2]

Primerament, cada capítol ofereix un sistemàtic estat de la qüestió d’estudis de referència, bàsics per a emmarcar l’estat de la recerca de l’objecte d’estudi en qüestió. Aquest panorama no menysté, doncs, aportacions subtancials de la historiografia local ni, tampoc, estudis que serviren per a impulsar focus d’interpretació d’elements institucionals del Principat entre els segles XVI i XVIII, abans del Decret de Nova Planta promulgat per Felip V (1715).

Segonament, el plantejament del volum constata la continuïtat d’algunes variables: conflicte entre l’imperialisme dels Habsburg i una política fiscal que exhauria els fons no tan sols de la Diputació del General, sinó de les polítiques hisendístiques muncicipals. Aquest doble lligam –imperatiu d’allotjament militar de tropes castellanes i empobriment de recursos– és un aspecte fonamental per a comprendre el rebuig de diversos actors socials populars a la política d’ocupació de Felip IV i del seu valido Conde Duque de Olivares.

En tercer lloc aquesta situació, en un context de crisi agrària, explicarà el doble sentit de la revolta del Corpus de Sang de 1640: social (allotjaments forçosos de soldats i la negativa a noves càrregues fiscals, que explicà la interrupció de les Corts 1626-1632 al Principat) i nacional  (crisis de legitimitat de la monarquia hispànica, simbolitzada en la figura del virrei de Felip IV). Aquest doble lligam explicarà la proclamació republicana del President de la Generalitat, Pau Claris el gener de 1641. Cal fer notar que el parlamentarisme d’emergència republicana sorgeix en una conjuntura de qüestionament de la  monarquia. És així, per exemple, que a nivell polític, l’independentisme combatiu modern –del qual formà part Eva Serra des dels anys seixanta fins al seu traspàs– incorporà en el seu imaginari cultural el significat del crit popular Visca la Terra! Fet que denota l’ús públic de la recerca històrica.

Aquest plantejament, desenvolupat en una part central de l’obra (capítols 2 i 3), ve precedit (capítol primer) d’un marc polític ample, entre 1599 i 1707-1714 –darreres Corts al Principat sota Felipe II i l’evolució, sempre dialèctica, entre el segle XVII i començaments del XVIII–, la qual cosa permet de contextualitzar la disincronia de la política institucional del rei en la convocatòria de Corts catalanes, valencianes i aragoneses –una corona i tres regnes– i possibilita fer-ne una comparació davant fets com l’impost militar Unión de Armas (1626). Aquest capítol ajuda a establir, implícitament, la crítica d’un tòpic, reproduït, fins fa ben poc, a la història de la literatura, i en l’àmbit del conreu de les idees: el període XVI-XVII fou de decadència, com s’ha repetit a bastament. El primer capítol s’encarrega, implícitament, de qüestionar aquesta hipòtesi bo i tenint en compte la  constitució d’uns ressorts socials –les emergents classes mercantils i menestrals– que alçapremaren la validació d’un règim constitucional. No hi havia Corts ni rei sense el consentiment dels braços –militar, reial, o popular i eclesiàstic– que exemplificaven el règim de representativitat d’un espai institucional. Serra es refereix plàsticament a la situació de dependència de la monarquia vers la mecànica social del Principat: “dialèctica país-rei” (pp. 119 i 243-246). El pactisme, un altre tòpic equiparat a una visió acrítica de conflicte, era, precisament, l’acord a què s’arribava entre institució i representació social.

La ‘dialèctica’ fonamental –explicitada al llarg del volum en diversos àmbits de decisió– esdevé central en els capítols 3 a 7 per a comprendre el funcionament juridicopolític del període constitucional 1701-1706. Les bases d’organització jurídica instituïdes sota la forma la Conferència dels Tres Comuns i el Tribunal de Contrafaccions indicaven, d’una banda, un sistema d’equilibri representatiu i de modernització política entre sectors socials, i de l’altra la vetlla de preses de decisions institucionals que podien contravenir capítols de cort. De fet, les Corts de 1701-1702 i de 1705-1706 són definitòries en el posterior conflicte de les dues corones (dinastia dels Borbons i dels Àustries) entre 1711-1714. No es tractava tant d’una guerra dinàstica –Felip V contra Carles III–, sinó d’un conflicte politicomilitar que maldava per servar l’aparat institucional –Generalitat, Corts i Constitucions–, la base material del qual, com Serra defensa justificadament (recerca arxivística i reflexió historiogràfica), revela un progressiu creixement econòmic –especialitzat en la comercialització agrària i en la protoindústria manufacturera– d’ençà de la segona meitat del XVII. Aquesta hipòtesi, que desmunta la identitat entre monarquia borbònica filipista i modernització economicopolítica (“el redreç econòmic és conseqüència del Decret de Nova Planta filipista”),[3] és el carreu que ajuda a comprendre un sistema institucional sobirà que tenia com a espill la dinàmica dels estaments comercials dinàmics. És per aquesta raó que el lector trobarà prou aprofundida la hipòtesi que les lleis jurídiques es fonamentaven en principis pragmàtics, o empiristes, atesa l’observança de l’adequació al règim econòmic i al “dret de les persones” (pp. 257 i ss). D’on els referents histotiogràfics acceptats d’Holanda (la ‘Catalunya, l’Holanda del sud’ de Feliu de la Penya) i de l’Anglaterra sorgida de la revolució “burgesa” de 1688.

El darrer capítol, que pot ser començat a llegir com a introit de tota l’obra, acumula pràcticament el sentit històric del parlamentarisme del país d’ençà de les Corts de 1283. El títol, “potencialitat democràtica de la Catalunya històrica”, recull amb fidelitat tota la lògica política interna de l’aparat estatal legislatiu del Principat: “el rei tot sol no podia fer lleis i acceptava explícitament que els representants […] prenguessin part en aquesta tasca” (p. 282). La qüestió era clara: la legitimitat representativa abolida per la Corona de Castella a través del dret de conquesta imperial de Felip V (1707-1714) no es reduïa tan sols a la impugnació d’unes corts de vuit anys abans (1706), sinó que eliminva tota una trajectòria legislativa i un model sociopolític que començà de bastir-se “a l’alba dels segles medievals” (p. 280). És per aquest motiu que resseguir el sistema legislatiu  derivat de les Corts implica resseguir les contradiccions d’aqueix model de societat no homogeni. Tot plegat és en aquesta dinàmica que s’escau d’encabir la formació d’una societat civil que, en l’apogeu de lluita contra el model polític vertical i impositiu borbònic, mostra una capacitat de resistència vers un “marc polític i repressiu” (p. 291). Les institucions modernes del Principat suposaren una defensa de la identitat política i, alhora, concretaren una política de resistencia davant l’absolutisme castellà dels segles XVII-XVIII.[4] No debades, Eva Serra situa la resposta política antiborbònica en la formació d’un tipus de ciutadanania –el privilegi com a dret polític de representació municipal i el poder parlamentari interestamental (p. 280)– representativa d’una identitat col·lectiva, la qual cosa ens hauria de fer pensar que qualsevol concepte remet, necessàriament, a una historicitat, no pas reduïble en cap cas a la vacuïtat cosmopolita, ahistòrica.

El que estableix Eva Serra en aquest volum és un model metodològic fonamentat en la història total: la història política com a significat de canvis en l’estructura social i en el relleu del poder municipal en un tot integrat que capacita la interpretació de factors culturals –la visió del Principat per part dels cronistes i viatgers europeus– i simbòlics en el decurs d’un cicle històric de llarga durada. Únicament d’aquesta manera es pot concloure el decurs d’una formació social esdevinguda nació (‘nació’ abans de la nació), abans del capitalisme industial.

La gran aportació d’Eva Serra suposa vincular aquest objectiu intel·lectual a la crítica d’una concepció reduccionista per deformadora –pròpia de l’espanyolisme historiogràfic, formalista– que denuncia l’existència d’un sistema polític definit com a reaccionari i arnat[5] –Corts, lleis i institucions– allunyat de qualsevulga representació social majoritària. Altrament no s’entendria l’obsessiva política uniformitzadora –regnats de Felip IV i Felip V– que “liquidaren tota una manera de fer” (p. 291), estratègia culminada amb una sistemàtica repressió de població civil, com han estudiat els historiadors Josep Maria Torras i Ribé, Antoni Muñoz i Josep Catà. Venim d’aquest paratge.                                                        

 



[1] Jordi Amat: “Demolicions 1714”, Culturas-La Vanguardia, 12-I-2019. En canvi, sí que Fontana reconeix el suport fonamental de la recerca d’Eva Serra a la part de La formació […] que l’historiador dedica a l’època moderna.

[2] Tal com destacava l’editor de l’obra, l’historiador contemporani Jaume Claret, en l’entrevista publicada a Diari Més. Tarragona, Reus, Costa Daurada, 3718, 30-I-2019, p. 24. El llibre que comentem va ser presentat al Centre de Lectura de Reus el dia 30 de gener de 2019 i comptà amb la presència de la germana de la historiadora traspassada, la lingüista Blanca Serra i Puig, la qual comentà aspectes de la redacció dels capitols del llibre com a lectora que en fou.

[3] És extraordinàriament revelador l’article “L’historiador dalt del cavall” (El Pais-Quadern, 277, 21-I-1988), resposta col·legiada* a la conferència de l’historiador britànic J.H.Elliott, “Catalunya i l’Europa  del segle XVII”, pronunciada al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona l’11 de setembre de 1987. Constitueix una crítica fonamentada de la cosmovisió –una concepció estatista de modernització– que vincula el sorgiment del món modern hispànic amb el que representa l’esperit annexionista imperial, castellanocèntric, del Conde Duque de Olivares. Aquest motiu serveix per a reflexionar, entre d’altres aspectes, sobre la identitat entre unitat d’imperi i dret  i vindicar  la funció comunitària, nacional, de la llengua, “aspecte organització d’identitat col·lectiva”. La crítica calia no desvincular-la del model historiogràfic socialdemòcrata del PSOE-PSC –aleshores representat municipalment per Pasqual Maragall– fonamentat, tot just, en la vinculació entre modernitat borbònica, construcció d’una unitat política “nacional” espanyola i el progressisme que, suposadament, se’n derivava. Per aquesta raó el final de l’article feia una projecció hipotètica útil: la projecció del llegat dels Habsburg i dels Borbons, com a materialització del progrés, a la celebració del V Centenario (1992).

*En foren els redactors: Francesc Espinet, Josep Lluís Gómez, Enric Marin (UAB), Eva Serra (UB) i Joan Manuel Tresserras (UAB).

Encara en recerques recents es manté que l’arrencada econòmica fou conseqüència del regalisme de Felip V. David Hidalgo a “La Contra” (Lluís Amiguet) de La Vanguardia, 49. 371, 25-II-2019, [p.68].

[4] Antoni Simon Tarrés: “Trajectòria d’una gran historiadora. Eva Serra i Puig”, Serra d’Or, 706, octubre, 2018, pp. 20-23.

[5] Vegeu, en aquesta sentit, la ressenya del volum que comenem Jan Brugueras: “Una evolució truncada”, El Temps, 1804, 8-I-2019, pp. 54-56.

Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid