Davant propostes generals que semblaven assumides per tots el partits del procés, i degut a l’immobilisme, i al pactisme que pretén aconseguir en una taula de negociació que es reconegui el que el poble havia aconseguit a les urnes per duplicat, d’una manera insistent, quan ja quedava de sobres demostrat que Espanya no pacta sinó subjuga, una veu i mil veus, i articles i propostes i èmfasi de declaracions públiques, són el ressò de la veu des de les bases del moviment per la República, moviment que reclama autoorganització popular i emplaçament a les institucions (més enllà de la cotilla de la constitució del ’78) a actuar en consonància amb el mandat popular.
L’augment descarat de les agressions feixistes impulsades des de C’s, les declaracions empàtiques i justificatives de la dreta corrupta del PP i la reivindicació d’Alberto Rivera deixen clar que seguiran fins trobar quelcom de resistència física que els permeti dir que hi ha violència a Catalunya mentre mani Espanya.
Propostes assenyades des del grup Drassanes per la República, diferents comunicats per la constitució de col·lectius antifeixistes i un comunicat oficial de les CUP, més els posicionament concret de Poble Lliure, posen a l’ordre del dia les tasques per a un poble que ja no pot confiar més en les paraules i la dissuasió tant del bonapartisme de Puigdemont, que ignora, encara que esgrimeix el Consell Nacional de la República però no entra en els seus plans posar-lo a la pràctica, com els cants de sirena dels terminis en anys, en què es dóna per fet que tant sigui per Europa com per la negociació, la República és irreversible i que per tant, no cal fer res.
És un moment ple de possibilitats i com va dir assenyadament l'exdiputada al Parlament de Catalunya, Mireia Boya, cal bufar fort per tal d’aixecar l’onada que ens porti amb força a dalt de la cresta i rompre en aquest mar popular dins d’aquest vaixell sense control efectiu i dominat des de Madrid.
Fer lleis que siguin de justícia i superació social, aquesta és la tasca del Parlament, i no seguir el joc de les minories.
Sinó, per què els treballadors han de donar suport a un procés només per canviar d’amos?
S’ha demostrat que el moviment és transversal i ampli, però en la transversalitat som més els qui empenyem per a fer efectiu que la declaració d'independència que desoladorament ens van frustrar aquella tarda al Parc de la Ciutadella, quan el President Puigdemont va fer prestidigitació per a declarar i ajornar l’efectivitat; o quan el 27-O ens va donar més del mateix anant a una altra sala i, que sí, però no quan el poble havia comparegut per passar a complir les tasques necessàries per al control del territori i fer efectiu el resultat de l’1-O.
Fan el joc del sindicalistes burocràtics, per mantenir el seu paper negociador utilitzen les mobilitzacions populars i després pacten contra l’anhel dels mobilitzats, traint-nos.
Car el temps és tan llarg o curt com siguin els interessos relatius de qui navega, cal marcar els nostres propis temps sense la cotilla de les estructures de l’estat de què volem anar-nos-en.
No podem esperar amb fidelitat de rucs panxa contenta i tornar a creure’ns que no hem de fer res, perquè tot està fet, planificat i disposat per a posar-se en marxa tan bon punt ho decidim; aquí fins i tot la CUP no va estar a l’alçada pel temor d’un nou pressing CUP.
Anem endavant proveïts de l’experiència d’aquests mesos, treballem per tenir enllestit el cor i la ment i sortim l’11-S amb una sola convicció: Farem la República que cal i necessitem; farem oïdes sordes als que amb sous de tranquil·litat vulguin convèncer-nos de seguir els esdeveniments a la tele.
