Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Temps nous, èpoques diferents, tàctiques audaces
12/06/2018 Guillem Vendrell

Vaig néixer el mateix dia del Corpus de l’any 1952: Temps nous, èpoques diferents, tàctiques audaces

 El gruix de la gent planera, la que veu serials i s'empassa A3, la Sexta, Quatro, etc., no està per discerniments; al poble o ens hi apropem amb el seu llenguatge, el seu estil, “al pa, pa i al vi, vi”, o no sentirà que el de la tele també va amb ells.

 Molta gent cerca participar i quant menys nivell tenen pitjor elecció i l’enemic fa conscripció lliure de socis. Els resulta més fàcil perquè paga en diners.

 Contradicció principal: burgesia-proletariat, contradicció secundària: dependència subordinada-independència.

 No tot és regulat, planificat o dictat per una agenda específica. No tot està escrit. Les situacions es donen quan les circumstàncies d’un sense fi de contradiccions fan un esclat i el resultat és la situació nova que es planteja davant els nostres ulls.

 Si en la lluita de classes, la classe obrera objectivament pot endinsar les seves propostes revolucionàries dins una reivindicació d’alliberament nacional, aconseguirà exacerbar les contradiccions, per això no pot esperar que neixi del propi moviment de reivindicació nacional que és més estret i tancat.

 No es pot esperar que altres reivindiquin els nostres drets com a productors, treballadors i treballadores explotats. El que no fem nosaltres no ho farà cap altre.

Han de ser els propis obrers amb els seus recursos organitzatius més avançats els qui tinguin la veu cantant, facin l’anàlisi encertat i difonguin la proposta que, sabent interpretar el sentiment general, serà la plasmació de l’anhel popular.

Volem la independència per a ser lliures de l'opressió d'aquests que són socis dels seus iguals espanyols

A d’altres indrets de l’Estat no es dóna aquest moviment tan gran i persistent. No podem esperar si encara no s’ha despertat solidaritat combativa arreu; cal unificar forces aquí i anar contra la dominació que ens oprimeix directament; cal deixar de banda nacionalismes, xovinismes i principis estranys a les teories d’alliberament dels éssers humans; un comunista no pot ser nacionalista ni de l’estat oprimit ni de l’estat opressor. Aquí està la línia de diferenciació entre les forces d’alliberament social i les que objectivament serveixen a l’opressor.

Per tant, no es pot reclamar la legalitat del sistema d’opressió i la unitat de l’estat opressor com a condició per a no secundar un moviment popular nascut de la rebel·lia general per la contradicció principal, la major explotació dels treballadors del poble oprimit a causa de la major espoliació nacional per part de l’estat opressor.

A veure si ho entenen: les classes treballadores de Llatinoamèrica viuen pitjor i nosaltres millor aquí, i per l’explotació imperialista que sotmet aquells pobles els “nostres països” i nosaltres som solidaris amb aquells pobles.

Puc sol·licitar que siguem conseqüents i solidaris amb les circumstàncies d’explotació semblants a aquest poble, a tocar dels dits, que som nosaltres mateixos?

Això, per a poder tenir transcendència i perdurar, no pot canviar només en el fet que ens domini la burgesia espanyola associada a la catalana a què només ens domini la catalana.

Falsa postulació expressada pels pseudo ex comunistes per a la negació de la seva responsabilitat amb els treballadors i el poble.

Sinó que no ha de ser cap burgesia qui ho faci. El poder ha d’estar a les mans del poble amb la força dirigent i combativa de la classe obrera, els treballadors del camp, les ciutats i els camperols (segadors del present).

No podem espera que arribi una convocatòria d’uns ben organitzats i promocionats “Segadors” nets i polits.

Això és un “Via Fora” del nostre temps i amb les nostres característiques.

Fins ara, això ho escolto només en cercles tancats i mentre no salti la guspira i l'espurna no encengui una flama, no encendrem la foguera amb tots els traïdors, botiflers, covards i infiltrats amb discursos buits i tot el seu treball de crides a la tranquil·litat, venent-nos les "jugades mestres" que ens porten a la desmobilització perquè encara no anomenem obertament les coses pel seu mom.

Mentre el dubte i la por a una independència amb nosaltres (l’EI), i la covardia dels porucs ideologicistes, que neguen en la pràctica de les seves línies d’actuació, que reclamen només discursivament, que no criden a portar un missatge clar i transparent als seus militants o a les seves bases organitzades (moltes vegades per funcionar per impuls de les necessitats del moment i per no tenir una organització estratègica prou avesada i amb una divisió pràctica de les tasques i manca de desenvolupament territorial).

Cal trencar barreres sense trencar conceptes de seguretat, cal obrir l’organització amb la creació de cercles de suport que si bé no són partit, segueixen i enriqueixen la línia partidària.

Futur planter partidari. Temps nous, èpoques diferents, tàctiques audaces per poder arribar a estar a l’alçada de les nostres responsabilitats.

En general, cal un discurs bàsic i assequible.

No s’ha arribat a aquest missatge per tal d'assumir-lo de conjunt, o el formalisme petit burgès sura sobre l’objectivitat del materialisme dialèctic i nega la contradicció entre proposta encertada i desconeguda versus una proposta falsa i popular que és la que guanya en presència davant el poble.

Fins ara guanya la segona i entre tots ens mirem sense saber què fer (no vam fer res de tot allò que el poble estava en condicions d’assumir), com el 9-N a la nit, l'1-O o, per últim i ja trigant massa, el 27-O.

Tot amb una sola excusa: no donar arguments a l’enemic per a la repressió. Ens van reprimir igualment! Policialment, judicial i penal!

Guanyar les simpaties i el reconeixement internacional? Ara et reconeixen quan has fugit i has deixat sol el poble i, sense ser dels fugits, has perdut tant com ells.

Ampliar l'organització com si calgués ser majoria per a encendre el Moncada català o el nostre Corpus de sang del segle XXI, no és el quid de la qüestió.

És l’excusa de mal perdedor per les seves pròpies errades, contradiccions mal resoltes i decisions porugues i reformistes.

Diumenge 3 de juny, amb un govern de coll acotat. Uns vénen esperances d’autogovern més minses que el ’78 i, en el pla general, tornem a barallar-nos per una senyera a una copa de una reina que no és nostra.

Tornarem als reduïts nuclis per a defensar tradicions que es vagin perden poc a poc qualsevol contingut polític?

Així, si l’ex-virrei porta llaç groc i senyera, pot ser que sigui perdonat?

Faig preguntes que no he sabut respondre més que a títol individual, i caldria una resposta col·lectiva.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid